“Les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que han deixat d’existir.” Aquesta és la frase que em va venir al cap després d’haver llegit la peça de Clara Ardévol titulada “Què és el dèficit masculí? Manquen homes per a les dones formades i feministes”. La peça resumeix un estudi del Centre Estudis Demogràfics (CED) que diu que a l’estat espanyol una tercera part de les dones no troben homes prou formats, ni prou feministes. No estem al seu nivell. I que això els dificulta aparellar-se. I, diu l’estudi, algunes podrien, per tant, quedar-se solteres… o conformar-se amb un home mig masclista.

Gens d’acord, amigues. Hi ha una solució. Hi ha esperança. Anna Cabré (ex-directora del CED, per cert) fa uns quants anys em va explicar una seva teoria per contrastar que la sortida, oh, sorpresa, era que elles agafaven… i els trobaven fora! I no només això, ells fan igual!

“Les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que ja han deixat d’existir vol dir que els homes cerquen dones de fora que siguin més tradicionals que les que poden trobar de dins. I les dones cerquen homes de fora més igualitaris dels que poden trobar dins. Per això hi ha molts homes que es casen amb llatinoamericanes, en què les societats són més tradicionals. Cerquen dones que aquí ja no existeixen. En qualsevol cas, ens barregem. I això és un gran element de cohesió.”

Vaig quedar mut per dins, tu, el dia que Cabré me la va dir, aquesta frase. Quanta raó. I si ella sabés! Aquell dia em vaig adonar que jo era un home que encara no existia. O no sóc casat amb una estrangera de la costa est dels Estats Units que sempre es queixava del tipus d’home que trobava allà, als Estats Units, que ella dividia en dos grans grups, el macho man (en anglès ho diuen en castellà, tu) i l’home progre sense conseqüències (molta teoria, i poca pràctica), fins que, farta, va sortir fora, i em va trobar a mi, l’home avançat i europeu, després d’alguns intents fallits amb francesos? L’home ideal, tu. L’home que canvia bolquers, parla idiomes, llegeix llibres i canta cançons de bressol, l’home que no solament va tenir un pare triomfant fora de casa, sinó que la mare, també, i ha viscut sense traumes ni vergonya que elles poden guanyar més diners que ells i que ha arribat a la idea radical que les dones són persones, i que ara mateix jeu, allà, en un racó, plorant de por i tremolors. Un home trencat.

Oh, sí, aquest sóc, qui em va arribar a parir. No és cert que aquest estiu passat, oh, Déu dels cels, una neboda de la dona es va plantar a la reunió familiar a Connecticut amb un home més ros que jo, més alt que jo, més bon tenista que jo i fill de Noruega? Un europeu… més europeu que jo! La meva aura d’home europeu avançat, incomparablement millor que els macho men dels EUA, quedarà totalment al descobert, tota la mentida impostada i les costures afegides es veuran quan em comparin no amb els americans, sinó amb els europeus del nord! Un llatí feminista, diran, i què més!

Hòstia puta, aquest estiu ho vaig veure: les dones parlen entre elles. I es passen informació. És la meva mort. Hem de prohibir, immediatament, els vols transatlàntics. Prohibir viatjar a Noruega. On s’és vist! Amb el canvi climàtic que hi ha! No, home, no. Tots els macho men made in USA i jo, brillant al mig. Res de noruecs, home. On s’és vist. Hem d’imaginar un món on si no trobes  el que vols dins, ni somniant ho busquis fora!