L’enigma de dos globus vermells enmig del Besòs: l’homenatge més sentit a Joan Guerrero

Dos globus vermells, un a cada extrem de l’escenari, ballaven amb el vent. Feia un migdia radiant al Besòs. Com cada dissabte, ciclistes, corredors, famílies i veïns que passegen el gos han baixat al parc fluvial de Santa Coloma de Gramenet, però aquest matí no era com els de sempre, i els passavolants es barrejaven amb les desenes de persones que s’han reunit a l’altura del parc de Can Zam per homenatjar l’estimat fotògraf Joan Guerrero, que es va morir a l’abril. En el mur esquerre de la riba del riu, hi ha exposats nombrosos retrats del mestre. No hi podia haver un lloc millor per a recordar-lo: el Besòs que va fotografiar quan era una claveguera oberta que empudegava els barris més pròxims de la ciutat dormitori, transformat de fa anys en el parc on tantes vegades baixava per continuar fotografiant la vida. Quan es va morir, Guerrero treballava en una trilogia documental sobre la ciutat que el va acollir, i on sempre va militar com a veí, artista i humanista. El tercer documentari que preparava i que restà inacabat era sobre el Besòs, a què anys enrere també havia dedicat un llibre. En fa dos que va estrenar Oda a una ciutat i, l’any passat, presentà Milagro en Can Zam. Un dissabte com el d’avui, potser, hauria tornat al riu per continuar filmant.

“La fotografia em va apropar a les ànimes de la gent”, diu la frase de Guerrero amb què comença l’exposició. L’acompanya un retrat que li va fer el seu amic, també fotògraf, Julio Carbó, que ha estat el mestre de cerimònies de l’acte. Ha estat un homenatge emotiu i molt treballat per l’associació Catalunya Mirades Solidàries, de la qual Guerrero va ser el cor. No hi havia hagut mai a Catalunya una concentració més alta de fotògrafs per metre quadrat. Potser amb tan sols una excepció: la del 4 d’abril, el dia del seu funeral. Tota la professió reconeixia la feina, l’autenticitat i l’amistat d’un obrer de la fotografia que sublimava la quotidianitat. Un dels qui ha documentat més bé la immigració a Catalunya, la dels anys del franquisme i l’actual. Segurament, perquè era un d’ells. Li deien poeta perquè feia rimar el blanc i el negre com ningú. Trobava la bellesa en les coses, aparentment, més petites. I sobretot, i també, era un gran company, una bona persona que feia de la solidaritat una raó de ser. Per això aquest matí no hi havia fotògrafs, només. També s’hi han trobat amics, veïns, gent que el va admirar i estimar. Era un migdia de celebració, de reconeixement al “vell guerrer”. Així es feia dir des que es va retirar, tot i que no va deixar mai la fotografia. Ni ella a ell, premiant-lo sempre amb un do i un segell inconfusible.

“Si hi ha un acte d’amor, és la memòria.” És una frase de Montserrat Roig que Catalunya Mirades Solidàries esmenta un escrit que acompanya Alma, vida y corazón, un llibre d’homenatge al vell guerrer. El venien en una paradeta al costat de l’escenari, amb Los abrazos del viento. Dos llibres que l’associació ha treballat durant mesos i que ha editat curosament, i amb alta qualitat, dins una capsa de mistos. Una capsa que recorda aquella amb què Guerrero, a la platja de Los Lances de la seva Tarifa natal, jugava a fotografiar el vent. El primer és un recull de fotografies, texts, poemes i pintures que desenes d’autors dediquen a Guerrero sobre la seva vida. D’ací surt el material de l’exposició que es pot visitar al riu, tant de bo durant molt de temps. El segon és un llibre de memòries de Guerrero mateix que recull un centenar de fotografies representatives de la seva obra, que ell mateix va triar, amb texts manuscrits de personalitats. David Airob també ha fet un treball multimèdia amb les fotografies i enregistraments d’Alma, vida y corazón, i amb imatges del documentari que va dirigir sobre Guerrero: La caja de cerillas. Tot fet amb la cura i l’estima dels que el coneixien tan bé.

“Mestre!”, ha començat Julio Carbó a l’escenari. Els dos globus vermells continuaven bellugant-se amb el vent. Feia de mal fotografiar, el contrallum, i els ulls mig encongits eren com una reverència obligada a l’exuberància del Besòs. “Santa Coloma avui ha de fer festa”, ha dit Chelo Sánchez, membre de la família ampliada de Guerrero per una valuosa i llarga amistat. També hi era la consellera d’Interior i ex-batllessa, Núria Parlon, i la batllessa actual, Mireia González, i Sánchez ha aprofitat per demanar a l’ajuntament que Can Zam, el parc Fluvial i el riu portessin d’alguna manera el nom del vell guerrer. Parlon ha admès que a Guerrero no se li podia negar res del que demanava per als seus projectes, perquè ell sempre estava disposat a donar-ho tot. Samuel Aranda, fotògraf colomenc premiat amb el World Press Photo, ha remarcat que va ser una sort per als de la seva generació tenir-lo de mestre i referent, com a fotògraf i com a persona. “Necessitem molts Joans, moltíssims, de veritat”, deia la també fotògrafa Núria López Torres, que ha destacat que solament poden arribar a l’excel·lència les persones compromeses i amb ètica. Una d’aquestes persones, que Guerrero admirava especialment, ha estat guardonat amb el premi Joan Guerrero 2024 de Catalunya Mirades Solidàries: Sebastião Salgado.

Guerrero deia que el reporter brasiler era “el Beethoven de la fotografia”. Ha rebut, com a guardó, una càmera de pedra, com la que Guerrero va rebre de Carbó quan van presentar el llibre solidari Guerrer@s. L’hi han lliurat Laura Guerrero, filla del mestre, i Crista Nyamsi, a qui Guerrero va fer d’avi i amb qui va poder recuperar la llum després de la mort del seu fill Ernesto. Agraït pel premi, Salgado ha recordat que mai va tenir l’oportunitat de conèixer personalment el vell guerrer. Els va faltar temps, perquè tenien l’enllaç. Compartien un amic comú, el pare Gabicho, que tots dos fotògrafs van conèixer per separat a l’Equador, quan van anar a fotografiar les comunitats de Riobamba. Gabicho tampoc no s’ha perdut el lliurament d’aquest primer premi que ho feia quadrar tot, també en el sentit solidari. Perquè els beneficis de la venda dels llibres es destinaran a la seva comunitat, a la construcció d’un centre d’acollida per a persones indígenes de la tercera edat i a la millora de centres escolars.

Enmig de l’acte, ha sonat una sola cançó: “Blowin’ in the Wind”, de Bob Dylan. El vent ha anat movent els globus vermells tota l’estona, i també duien, implícita, una resposta. En el documentari Milagro a Can Zam, després d’uns quants segons en què la càmera retrata el reflex del barri de les Oliveres sobre les aigües del llac del parc, Guerrero es va permetre la llicència d’enregistrar, a tocar de l’aigua, un carro de supermercat ple de globus vermells. El carro comença a avançar tot sol, amb els pisos de l’especulació urbanística del franquisme i la bellesa de muntanya al darrere, i continua passejant pel parc com qualsevol altre caminant. Un cant a l’alegria i a la vida, com el d’avui.