Homenatge als alçats

L’acte d’homenatge als voluntaris de Catalunya Nord que van fer possible el Primer d’Octubre amb l’operació urnes ha estat intens, emotiu i fins i tot vibrant, i ha doblat les tres-centes cadires del recinte Espace la Catalane, a l’Illa del Riberal (Rosselló). Aquest poble va ser un dels centres de distribució d’urnes i aquesta tarda ha permès de posar cara a uns quants d’aquests voluntaris, la història dels quals continua essent una mica un misteri, per raons de seguretat, però durant l’acte una desena d’ells, inclosa una persona cega, han pujat a l’escenari amb la cara tapada, i se l’han destapada davant l’aplaudiment general per acostar-se al micròfon i repetir la fórmula: “Em dic Felip i vaig fer possible el Primer d’Octubre”, “Em dic Batiste i vaig fer possible el Primer d’Octubre”. Voluntaris ja no tan anònims com Batiste Pons, un jove del nord que va ajudar l’organització de la votació al sud, amb la salvaguarda d’urnes i organització a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), i a qui hem pogut entrevistar

Vegeu imatges de l’acte:

L’audiència ha estat molt activa, de mitjana edat en amunt, i constantment ha llançat crits i consignes (“Ni un pas enrere!”, “1-O, ni oblit ni perdó”, “Independència”, “Puigdemont president!”), han rebut amb aplaudiments intensos la primera fila de l’acte (Elisenda Paluzie, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Jordi Sánchez, Laura Borràs) que han arribat l’un rere l’altre, en fila, com jugadors de bàsquet entrant a la pista. Una audiència que ha vibrat sobretot amb tres discursos: el de Jordi Cuixart –els seus dots d’orador creixen per moments–, el sòlid de Carles Puigdemont enregistrat en vídeo, i el discurs esmolat i amb intenció de la batllessa dels Banys d’Arles, Marie Costa, interrompuda constantment per aplaudiments.

El discurs de la batllessa Costa ja d’entrada ha anat de cara a barraca, ha titllat de franquista l’estat espanyol, ha dit “si us plau, ni taula de diàleg, ni nou referèndum, ni oblit ni perdó” i ha tingut moments lírics i arriscats com aquest: “El 2006, quan va començar la guerra d’Espanya contra l’autonomia catalana amb les primeres retallades a l’estatut i el reforçament de l’espoli generalitzat, tots hi vam anar, la flor al fusell i el lliri a la mà, amb cadenes humanes i multituds, camps estrellats, estaques vibrants i segadors roents. Primera consulta guanyada, i res. Menyspreu i més retallades. Aquí, al nord, no tenim cap estatut de res, però tots vam entendre el repte i la importància del combat. Aquí es van fer les butlletes, aquí es van comprar les urnes, d’aquí van ser traslladades al Principat mentre la Guàrdia Civil anava escorcollant magatzems i empreses. L’agost del 2017, amb l’atemptat de la falsa bandera, vam poder comprovar que no hi hauria cap límit. Va començar l’ocupació paramilitar del Principat. Paramilitar perquè no van enviar l’exèrcit, no, van enviar l’exèrcit bis, la policia, com el bon estat franquista que encara és Espanya. Vist del nord, era tan gros que semblava una broma, un còmic esgarrat.”

El discurs de Puigdemont s’ha vist enregistrat i ha optat, amb l’aprovació de la immensa majoria de l’audiència, per la confrontació amb intel·ligència que derroti l’estat espanyol. Una línia que fa temps que Puigdemont defensa en discursos públics: “Gràcies a Catalunya Nord i allò que vam poder fer des d’Illa, el Primer d’Octubre va ser possible. Una victòria històrica. Van fer servir una violència que no oblidarem mai i van sortir de les regles del joc de la democràcia. I van posar en perill la Unió Europea democràtica, i va fracassar perquè tots ens vam posar d’acord en com podíem guanyar. Urnes, butlletes, escrutini i resultats. Aquesta és una de les grans lliçons que amb mirada i perspectiva, al cap de quatre anys, ens ensenya que hi ha un camí de confrontació amb intel·ligència que derrota l’estat espanyol, que podem vèncer un estat totpoderós. És un camí que hem de continuar seguint i recorrent. Hem de continuar seguint aquest camí. Som centenars de milers i milions de catalans que volem ser els de les unes i les butlletes, l’eina amb què respondre a qualsevol discrepància.”

L’acte, que desprenia Països Catalans per tots quatre costats, ha permès de constatar els dots d’orador creixents de Cuixart, que sap dotar de ritme, de pauses i moments àlgids discursos ben travats que aconsegueixen d’arribar a molts públics, dels més tranquils als més vibrants, com el d’avui: “President Puigdemont, mai no caminaràs sol! L’estat espanyol no voldria que avui fóssim aquí, però no ens enganyem, l’estat francès tampoc. Però aquí som, i aquí sem, perquè som Països Catalans! Quan tenia menys de divuit anys i vaig venir aquí per primer cop per a conèixer represaliats dels anys noranta, vaig veure la Catalunya Nord que va donar acollida a aquells primers lluitadors independentistes. I faríem bé de no oblidar-ho!” El discurs va incloure missatges als polítics en general –”Més que mai, exigim unitat als nostres polítics i els nostres representants!”–, a la taula de diàleg en concret –”Ho tornarem a fer i no demanarem perdó. Vostès [estat espanyol] han de demanar perdó! Mentre no hi ha reconeixement del dany, no hi ha negociació possible!”–, i als seguidors independentistes –”El nostre límit és la violència, i ells [l’estat espanyol] no poden dir el mateix!”

L’acte d’avui, d’hora curta, ben organitzat per l’Assemblea, s’ha acabat amb els voluntaris portant les urnes cap a Figueres, a Catalunya Sud, tot imitant el recorregut que fa quatre anys van portar-les del nord al sud.