Josep Ramon Llobera, l’antropòleg compromès

‘Hacia una historia de las ciencias sociales’ (1981), ‘The Anthropology of Europe’ (1994), ‘La identidad de la antropología’ (1996), ‘Manual d’antropologia social’ (1999) i ‘An Invitation to Anthropology’ (2003) són considerats llibres referencials de l’antropologia mundial. Tots foren escrits per un investigador català, Josep Ramon Llobera (1939-2010), nascut a Cuba d’una família de la Conca de Barberà exiliada arran de la guerra, format posteriorment a Barcelona i que va exercir de professor, durant quatre dècades, en universitats de Londres. Un llibre pòstum i un documentari, que es presenten avui a les set a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, volen explicar una mica més a casa nostra la figura i la trajectòria d’aquest intel·lectual amb passaport britànic, des del vessant més personal.

En parlem amb Roger Canals, autor del film ‘L’home que estimava els llibres’ (2015).

—Es pot dir que en Joseph o José Ramón Llobera eren més coneguts que no pas en Josep Ramon Llobera?
—És difícil de dir. Aquí Josep Ramon Llobera era un nom conegut perquè va tenir un paper fonamental introduint a Catalunya, a Espanya i a Llatinoamèrica, a través de traduccions, títols importants de l’antropologia contemporània. Llobera va ser una figura clau com a transmissor, connector o pont entre tota l’antropologia que es feia a Europa i l’antropologia naixent a Catalunya després de la dictatura. Va ser, de fet, un dels fundadors de l’Institut Català d’Antropologia. Ara, també és veritat que el fet que visqués durant quaranta anys a Londres, que fos professor del University College de Londres i en més institucions britàniques, que escrivís regularment en anglès i que fins i tot obtingués la nacionalitat britànica van fer que la seva presència aquí fos rara. N’arribaven llibres i se’n coneixia el nom, però potser no se’n coneixia la persona. Crec que aquesta seria una bona manera de dir-ho: en coneixíem el nom, però no la persona. I el que intenta fer el documentari i també el llibre pòstum (‘Memòries d’un passat llunyà’), que són una mena de memòries fabulades del mateix Llobera on repassa la vida (el naixement a Cuba, la vinguda a la Conca de Barberà, l’època d’estudi a Barcelona i després la vida a Anglaterra), doncs és mostrar la persona, més enllà del nom.

—A banda introduir l’antropologia internacional a casa nostra, també es va destacar per obrir les portes d’universitats anglosaxones als antropòlegs en formació de Catalunya…
—Totalment, va treballar en les dues direccions. De fet, tots els antropòlegs catalans que van posar un peu a Anglaterra confirmen que els acollia, els explicava com funcionava el sistema britànic i els ajudava a fer totes les gestions necessàries. Sentia que tenia aquesta responabilitat moral i política d’afavorir que Catalunya estigués en contacte amb tots els debats de l’antropologia europea d’aquell moment i als quals tenia accés. Tenia un compromís amb l’antropologia i també amb el seu país. I fins i tot en les dues direccions. Al film es veu com ja molt d’hora va organitzar un programa de doctorat a Anglaterra a través del qual una sèrie de doctorands anglesos venien a fer treball de camp i estudis d’etnografia als Països Catalans. És clar, ell va muntar tot això des d’Anglaterra, els anys 1990, amb un plantejament molt inèdit: ho va fer des de la llunyania, que crec que li va permetre un cert marge d’acció i de llibertat en aquell moment, de poder fer què volia. Crec que aquest era el seu compromís intel·lectual, polític i personal. Aquests tres àmbits, precisament, en el seu cas van molt lligats: els interessos teòrics, la qüestió biogràfica i personal i el tema més polític.

—Al film fa la sensació que la qüestió més política i identitària li va arribar com qui diu d’avui per demà, a Londres, quan es va adonar de la seva identitat catalana i es va començar a interessar més per temes nacionals.
—No vaig arribar a conèixer mai en Josep Ramon Llobera. El vaig llegir, però no el vaig conèixer. Però sí que sembla que era una persona que en un determinat moment, la vinculació en el seu cas molt forta entre les lectures i la vida, entre el seu posicionament personal (i com es concebia a si mateix) i els seus interessos intel·lectuals, van influir l’una cosa l’altra. També fou empès per les lectures que feia sobre la formació de comunitats culturals i identitats nacionals. Tot això el va portar a repensar-se a si mateix, i el mateix fet de repensar-se a si mateix el va empènyer encara més a interessar-se per aquests temes d’estudi. En el cas de Llobera, si en alguna paraula tothom coincideix és que era provocador. Penso que va arribar un moment en què va pensar que se sentia català, que era català, malgrat que el passaport digués que era britànic. I ho va acceptat amb totes les conseqüències i ho va fer públic, ho va normalitzar. Això implicava que el nom amb què signava els llibres i articles, a partir d’una certa data fos Josep Ramon i no José Ramón, i que els seus amics el comencessin a anomenar Josep. I implicava també que s’interessés per tots aquests temes del nacionalisme des d’una perspectiva antopològica i històrica. Els seus llibres, de fet, s’avancen gairebé quinze anys a tot el debat que hi ha avui.

—Què us va captivar de Llobera, per arribar a fer-ne un documentari?
—El projecte va néixer d’una idea original de la vídua, Ann MacLarnon, i d’un amic i professor de la Universitat de Barcelona, Joan Bestard, que van tenir la pensada de fer un film sobre en Josep Ramon. Un tema que em va interessar molt d’ell és que, com diu el títol (‘L’home que estimava els llibres’), va deixar una biblioteca immensa i inacabable al seu pis de Bloomsbury, a Londres. Evidentment hi he estat, al pis, i l’he vista, la biblioteca, i vaig pensar que una biblioteca personal és com una mena de geografia d’un individu, hi ha tots els estrats de la vida d’una persona: els interessos, les vivències, hi són en certa manera materialitzats en la disposició dels llibres, en les franges entre els diferents espais de la biblioteca. Llavors el que em va semblar sorprenent de Llobera és que era una vida, la seva, aparentment senzilla de professor d’universitat, però al mateix temps era molt apassionant, tal com es podia ratificar en la biblioteca personal, on es veuen els seus interessos, les seves lectures i les seves pròpies obres. I em vaig dir: doncs fem un film que serveixi per entendre què és una biblioteca i que a través d’aquesta biblioteca entenguem també qui és aquesta persona, com és un antropòleg. I, al mateix temps, parlant sobre com és un antropòleg, també ens permetia de fer una mena d’història de l’evolució de l’antropologia a Catalunya i a Anglaterra, que és un tema que ha estat molt poc treballat a diferència d’unes altres discipines (no hi ha gaires films sobre antropòlegs o l’antropologia). Per tant, permetia també de dedicar un film als antropòlegs i a l’antropologia, i més concretament al sorgiment i l’evolució de l’antropologia a Catalunya des del restabliment de la democràcia. A través d’aquest personatge ens permetia de tocar molts aspectes diferents.

—Al documentari es destaca més l’aspecte personal i íntim que no el seu impacte en l’antropologia, oi?
—Sí, és veritat. Hi ha una mena de subgènere que és el documentari sobre intel·lectuals, sobre persones amb gran producció teòrica. En vaig veure uns quants i em vaig adonar que la majoria eren bastant freds i distants, que repassaven l’obra de la persona amb material d’arxiu i citacions, però no eren gaire pròxims. Passa que en Josep Ramon es va morir fa cinc anys i el seu record, la seva empremta, són encara molt vius. I nosaltres volíem mostrar que rere una producció intel·lectual hi ha una persona, en aquest cas en Llobera. Però crec que és extrapolable: crec que els interessos intel·lectuals són inseparables de la biografia personal d’aquella persona, que una cosa es vincula amb l’altra. En el seu cas volíem mostrar això, mostrar l’aspecte càlid, humà, vivencial del que anomenem nosaltres un intel·lectual. És a dir, que darrere el nom que apareixia als llibres d’Anagrama o de l’Institut d’Estudis Catalans hi havia un individu amb els seus amics, les seves inquietuds i les seves angoixes. I això també és el que permet a l’espectador de vincular-se amb Llobera, perquè tots hem viscut alts i baixos, tots hem viatjat, tots ens preguntem qui som i com som, per què som com som, on pertanyem… I ell va fer d’aquestes preguntes la seva obra.

—Heu pensat com viuria Llobera, en tant que antropòleg, persona i estudiós del nacionalisme, la situació actual de Catalunya?
—Aquesta pregunta, me l’he feta moltes vegades. I, és clar, no la puc respondre perquè parlar en boca d’un altre és molt difícil. Penso que d’una banda en faria un tema d’estudi, hi reflexionaria, i, d’una altra banda, evidentment penso que ho veuria des d’un punt de vista personal amb simpatia i complicitat. Ara, no puc dir com es posicionaria com a persona en tot aquest moviment, però les seves lectures sí que deixen entreveure la legitimitat d’un moviment com el nacionalista català des del punt de vista històric i antropològic. Ell el que buscava eren  les bases que expliquen el sorgiment d’aquesta identitat i es contraposava, així, a les tesis merament invencionistes, que deien que la tradició era inventada i que la identitat i el nacionalisme catalans eren mera invenció.

El que crec que és important és que en Josep Ramon va cercar sempre la complexitat de les coses, era un intel·lectual, un teòric, i el seu compromís era amb la complexitat. Quan tothom donava una tesi o defensava una posició, ell sempre cercava la manera de deixar en evidència que les coses sempre són molt més complexes i riques. Ara, penso que si ell hi fos en aquest moment, tot el que passa ho veuria i hi tindria un interès intel·lectual i personal enorme. El que és interessant és que llegint els seus llibres, en certa manera s’anticipen molts dels debats i qüestions que passen avui a Catalunya, amb quinze anys d’antelació. En aquest sentit crec que és un autor que l’hem de rellegir entre tots, l’hem de redescobrir entre tots. Amb una obra, a més, que la va poder fer abans, sense el bullici que tenim avui. És un autor que hem de recuperar i rellegir. A veure si potser amb el film i el llibre pòstum ho aconseguim entre tots.