Homenatge a Julian Assange

Ell recorda l’actuació dels governs espanyols durant la presidència de George Bush. Sabien que avions de la CIA, carregats de presoners, havien aterrat en aeroports espanyols, amb destinació a presons secretes. Els successius presidents del govern, el conservador Aznar i el socialista Rodríguez Zapatero, havien impedit o obstaculitzat, deliberadament, les investigacions, tot i les crítiques rebudes de la Comissió Europea, en negar-se a comparèixer davant del congrés espanyol. Aeronaus carregades de “enemics combatents” (no-soldats despullats dels seus drets, que havien estat titllats, successivament, de “gihadistes”, de “foragitats”, de “terroristes” o de “desapareguts”), els deixaven en black sites (llocs ocults de Polònia, de l’Afganistan, de Tailàndia, del Marroc o de Romania), on eren interrogats sota tortura, amb l’autorització expressa del mateix president Bush, d’acord amb un memoràndum de vist-i-plau, firmat el setembre del 2001, amb l’assessorament, entre més, de l’advocat del Departament de Justícia, John Yoo, i del conseller de la Casa Blanca, Alberto Gonzales. Interrogatoris que comprenien setze “procediments coercitius”, organitzats a partir d’una escala de valors, que anaven de la Categoria I, amb tècniques d’escridassades i enganys, a la Categoria III i les seves quatre tècniques: maltractament físic lleuger sense seqüeles visibles al cos de la víctima; muntatge de situacions d’amenaça de mort imminent per al detingut o de conseqüències greument doloroses per a la seva família; exposició a la intempèrie i a l’aigua freda; waterboarding, o simulacre d’ofegament, una tècnica expressada pel vice-president Cheney amb la frase de “sucar-los a l’aigua” i aplicada “sense prejudicis” per tal de “salvar vides” (nord-americanes, naturalment). Procediments extrems que havien d’entrar en funcionament a la base de Guantánamo sota l’aprovació del comandament general, amb una avaluació i informació legal enviada al SOUTHCOM (US Southern Command, el tristament famós “Comando Sur” de l’Amèrica Llatina) amb base a Miami. I va ser, precisament, des de Miami que el cap del SOUTHCOM, el general Hill, va comunicar verbalment el contingut d’una “Action Memo”, o protocol d’actuació, de “tècniques contraresistència” al general Miller, que més endavant havia de guanyar notorietat mundial pel seu paper en les tortures d’Abu Ghraib, Irac. Un protocol que havia estat redactat pel conseller general del Departament de Defensa dels Estats Units, William J. Haynes II, i firmat pel secretari de Defensa, Donald Rumsfeld. D’aquesta manera, el “Haynes Memo” va arribar el 2 de desembre de 2002 a Guantánamo per inaugurar la “fase agressiva” d’interrogatori dels detinguts. Feia quatre mesos que el “detingut 063” a Guantánamo, Muhammad al-Qahtani, aïllat de la resta de presoners, i a qui es considerava el vintè segrestador dels avions de l’11-S, era al Camp X-Ray, el més segur i secret de tots els escampats per la base. El “detingut 063” fou, doncs, tirat a terra i lligat a una cadira amb les mans i els peus emmanillats; al llarg de cinquanta-quatre dies, se li van aplicar els nous “procediments coercitius”, començant per vint hores diàries d’interrogatori i quatre hores de son; el van despullar i, com que estava deshidratat a causa de l’aïllament, el van haver de rehidratar per via intravenosa; no el deixaven anar a la comuna i es pixava a sobre; tenia els peus inflats, anava restret, li van haver d’aplicar ènemes; van fer-li veure un vídeo de l’11-S amb el so a tot volum, les imatges de les víctimes empaperaven la sala de tortura i el cos del detingut; l’aparell d’aire condicionat l’encenien i l’apagaven contínuament per obligar la víctima a patir temperatures extremes; el van remullar amb aigua freda; un gos pastor alemany, Zeus, l’assetjava contínuament; va ser obligat a vestir-se amb roba íntima de dona i va ser humiliat sexualment per les seves interrogadores; va ser avisat pels interrogadors que li podien aplicar l’onion strategy, consistent a fer-li perdre el control total sobre la seva vida llevant-ne, capa a capa, les autodefenses psicològiques com qui pela una ceba “fins a un nivell de conducta primitiva”; podia rebre, a caprici dels seus torturadors, algun present, com un pastís “hostess”, abans de reprendre’n l’interrogatori. Enllestit el procés, segons un alt oficial, els ulls del detingut eren com “dos trossos de carbó”. Un procediment que alguns mitjans de comunicació van jutjar de “traïció als valors americans”, però que l’exèrcit va considerar de dreta llei, perquè “els presoners no havien patit cap tracte inhumà”.

Detingut comença a plorar. Clarament tremolós. Molt excitat. Anguniejat. Detingut comença a plorar. Detingut dóna un cop de cap a l’ull del sergent R. Detingut mossega el IV tub intravenós i el talla pel mig. Comença a gemegar. Intranquil. Gemega. Belluga el cap a dreta i esquerra. De sobte comença a plorar fort. Plora i suplica. Comença a plorar. Afirma que ha estat obligat a confessar. S’adorm. Molt intranquil. A punt de petar. Emprenyat. Detingut demana poder pregar. Molt agitat. Crida. Agitat i violent. Detingut escup. Detingut proclama la seva innocència. Es queixa. Detingut dóna una empenta al guàrdia. Marejat. Mal de cap. Llàgrimes als ulls. Oblida les coses. Emprenyat. Es queixa de mareigs. Cansat. Agitat. Crida el nom d’Al·là. Comença a fer ganyotes. A punt de plorar. Irritat. Emprenyat. Detingut intenta ferir dos guàrdies. Es posa molt violent  i irat. Intenta alliberar-se. Amb problemes. Intents de posar-se dret. Brama.

Recorda ell quan va llegir la informació d’ACLU (Unió Americana per a les Llibertats Civils), que, encara que la llei sigui cega, a vegades sorda, i massa sovint muda, diverses organitzacions de drets humans, com l’esmentada, s’havien dirigit a les més altes instàncies judicials d’apel·lació per obligar el govern Bush a publicar les fotografies que documentaven els abusos comesos contra els presoners a l’Irac i l’Afganistan. Mentrestant, les famílies de dos presoners suïcidats a Guantánamo demandaven el Pentàgon per “detenció il·legal, tortura, condicions inhumanes i, en última instància, mort”. Els dos homes feien vaga de fam, van ser lligats a una cadira i forçats a alimentar-se per un tub nasal i per la gola, i es van acabar penjant amb els llençols del llit. Una psiquiatra londinenca va dictaminar que el “detingut 063” a Guantánamo havia patit, sens dubte, diversos sofriments “emocionalment greus i possiblement físics”. Sis anys després, els informants del Comitè internacional de la Creu Roja sobre les pràctiques de la CIA als black sites les van qualificar de “tracte cruel, inhumà o degradant”.

Tot ve del Vietnam i de l’Amèrica Llatina, recorda ell. Els agents de la CIA en el programa contraterrorista al Vietnam formaven petites unitats vestides de negre per escampar la por i la mort en les zones sota l’hegemonia del Front d’Alliberament Nacional del Vietnam –el Viet-cong, segons la terminologia nord-americana. Els membres d’aquests grups especialitzats en el terror eren desferres humanes: desertors del Vietnam del Sud, renegats del Front, assassins irredempts que les autoritats sud-vietnamites no es veien amb cor de controlar a les seves presons, i als quals prometien una rebaixa de la condemna per cada “comunista” mort. Aquelles esquadres practicaven la “guerra psicològica” aprofitant les creences ancestrals dels pagesos. Extreien el fetge de les seves víctimes i se’l menjaven, perquè, segons el budisme, una persona no pot entrar al cel sense el seu fetge. També tallaven les orelles als cadàvers i les clavaven a les portes de les cases perquè els vilatans sabessin que eren permanentment “escoltats”. Sobre el front dels cadàvers, hi deixaven una “targeta de visita”, una mena de cartes de joc on hi havia dibuixat un crani verd, amb la conca dels ulls vermella i les dents regalimant sang sobre un fons negre; aquelles “targetes” eren clavades a cop de culata sobre el “tercer ull” de la víctima –la glàndula pituïtària, o lloc de la consciència, segons les creences budistes. Una mutilació que, segons els assessors dels equips de contraterror, exercia un poderós “efecte psicològic” sobre els pagesos. Quina diferència hi havia entre aquells homes i els assassins en sèrie com Ted Bundy? Cap. Si els primers no mataven un home o una dona, sinó un gook (sinònim de viet-cong o de charlie), mot de menyspreu per a designar un “asiàtic”, algú a qui pots matar sense remordiments, car és un enemic despersonalitzat, deshumanitzat, els assassins en sèrie tampoc no mataven una persona, sinó una “imatge”. Què demostrava, sinó, aquell soldat nord-americà que l’any 1970 es va fer enviar a casa tres orelles i fotografies de cadàvers, retingudes pels duaners d’Oakland, Califòrnia? L’home va declarar que dues de les orelles procedien d’un soldat de l’exèrcit nord-vietnamita a qui havia disparat vint-i-quatre bales del seu fusell M-16, abans d’apunyalar-lo quaranta-cinc cops al pit…

Quan va tenir lloc la derrota nord-americana al Vietnam, es va dissoldre l’Office of Public Safety (OPS), una divisió de l’Agency for International Development (AID), creada l’any 1962, en ple mandat de John Kennedy, que, al cap de sis anys, s’havia convertit en tapadora d’una operació anticomunista a escala planetària, amb més de quatre-cents assessors arreu del món. Aleshores, la CIA, en col·laboració amb el Departament de Defensa, va intensificar els seus esforços a l’Amèrica Llatina per a frenar el “perill comunista”. I a l’Amèrica Central, concretament, es va aplicar el Project X, un programa top secret de l’exèrcit derivat de la seva experiència al Vietnam. Entre el 1966 i el 1991, el quart de segle que va durar l’operació a l’Amèrica Llatina, aquell pla, redactat en espanyol, va establir els protocols de la contrainsurgència de cap a peus, basant-se en set manuals d’entrenament –entre més, l’anomenat “control de les fonts”, que, en paraules d’una ressenya del Pentàgon, es referia a la “motivació [per fer confessar] a través de la por, del pagament de recompenses per enemic mort, de falsos empresonaments, d’execucions, d’utilització del sèrum de la veritat”. Els mateixos, recorda ell, que, vint anys després, havien de començar a practicar a Guantánamo i Abu Ghraib les “tècniques no coercitives usades per a induir la regressió” abans de passar als “procediments coercitius” esmentats més amunt. De tractar la gent com a animals en els interrogatoris, es passava a capturar vint-i-quatre dones i nens, assassinats a sang freda. Al departament de Morazán, El Salvador, els grups contraterror (la futura “contra” de l’època de Ronald Reagan) hi van matar, després d’haver-les “interrogat”, tres-centes persones de dos indrets distints. El representant de la CIA responia al sobrenom de “Gómez”, i l’instructor en cap dels torturadors era “Mr. Bill”, que havia servit al Vietnam.

Entretant, pensa ell, els dirigents del contraterrorisme a Espanya, creadors dels GAL terroristes, van invertir les propines rebudes pels seus serveis mercenaris en bloc d’apartaments en comandita. Uns avançats de l’era global.