29.10.2018 - 21:50
|
Actualització: 30.10.2018 - 00:00
Fa uns deu anys que el mercat de la plaça de la Bòbila de l’Hospitalet va anar a terra. Avui encara no han començat les obres del nou. A l’altre costat de la plaça s’erigeix la biblioteca la Bòbila, la primera especialitzada en gènere negre a tot l’estat espanyol, una especialització que va començar el 1999, quan Jordi Canal va agafar-ne la direcció. Ara Canal, un dels homes que sap més sobre novel·la negra, es jubila. Divendres passat va fer el seu darrer acte públic: la presentació d’un homenatge a Jaume Fuster quan fa vint anys de la seva mort. Hi van intervenir el professor Àlex Martín Escribà, de la Universitat de Salamanca, i l’escriptora Raquel Gàmez. Són dues de les moltíssimes persones que no haurien pogut dedicar-se al gènere negre sense la biblioteca la Bòbila i el guiatge de Canal, que assegura que anirà tornant al barri per veure com finalment comencen i avancen les obres d’una infrastructura que ha de facilitar molt la vida als veïns d’aquesta zona de l’Hospitalet.
Això de les obres ho diu per fer bo el tòpic, mentre algunes de les bibliotecàries de la Bòbila, uns quants negrots –Lluís Llort, Pau Vidal, Charo González– i els protagonistes de l’acte prenen potser l’última cervesa de la temporada de terrassa a la Torre del Oro, mític bar d’on han sorgit nombrosos projectes literaris i sobretot nombroses converses entorn d’escriptors de novel·la negra. Hi ha hagut qui no ha tingut recança ni tan sols de dir que Manuel Vázquez Montalbán és sobrevalorat. És clar que Canal mateix ha afirmat alguna vegada, amb bon coneixement de causa, que l’autèntica novel·la negra agrada a poca gent. Una altra cosa és el thriller, la reconversió de la novel·la policíaca i la fusió de gèneres que es practica avui dia.
El primer gran projecte de la jubilació de Canal passa, precisament, per la publicació de dos llibres imprescindibles juntament amb Àlex Martín, que veuran la llum a mitjan any 2019. Ja havien treballat plegats en el seu estudi referencial sobre la Cua de Palla, la mítica sèrie de novel·la negra publicada per Edicions 62 i dirigida per Manuel de Pedrolo. ‘Aquesta vegada el llibre es titularà Trets per totes bandes i serà un llibre molt del nostre estil, és a dir, de divulgació sobre el gènere però amb moltes notes i bibliografia. Volem intentar explicar què és la novel·la negra, la policíaca i els diversos subgèneres, des dels orígens fins a l’actualitat. El farem en dos volums perquè el primer arribarà fins als anys setanta, quan mor definitivament l’època clàssica del gènere, començada amb Edgar Allan Poe. Als anys setanta arrenca una barreja de gèneres, un eclecticisme que també hem d’estudiar a fons i que ocuparà el segon volum’, diu Canal.
Recorda que no s’ha publicat cap assaig generalista sobre el gènere negre d’ençà dels anys vuitanta, quan sortiren els de Vázquez de Parga i els de Xavier Coma. ‘Si he defensat sempre que cada trenta anys s’haurien de retraduir els clàssics perquè el model de llengua canvia, també crec que no ens podem permetre de no actualitzar el coneixement i ara mateix ens falta una visió general en un moment en què el gènere negre té molts seguidors, molts lectors, molts autors i pocs estudiosos’.
Jaume Fuster
A Jordi Canal li ha fet una il·lusió especial que el seu darrer acte públic tingués per protagonista Jaume Fuster, un escriptor que considera totalment oblidat. A més, el vintè aniversari de la seva mort ha passat sense pena ni glòria, segurament ocult pel centenari de Manuel de Pedrolo. Fuster va morir a l’Hospitalet poc abans que Canal s’incorporés a la Bòbila i la convertís en una biblioteca referencial. ‘De Jaume Fuster, se’n poden destacar moltes coses, però jo diria que és el primer escriptor català professional. Té molt clar que vol viure de la literatura i per això creu que els escriptors s’han de professionalitzar i sindicar, i aquí entra en joc la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fuster es convertirà també en un gran dinamitzador de la literatura i farà absolutament de tot.’ Canal, com Àlex Martín i alguns altres escriptors, estan molt descontents amb l’oblit de Fuster. ‘Som un país molt rar. Tan aviat ens llancem floretes els uns als altres com enterrem i oblidem per sempre els nostres homes de lletres. Els francesos conserven les seves patums i aquí ens costa trobar els títols a les llibreries, per no parlar del mal que ens han fet segons quines polítiques de lectura als instituts. Cal recordar que aquí es llegia Fuster a les escoles?’ explica Canal.
Mentre continuen arribant cerveses a les taules de la terrassa, aquest pioner de la negror literària explica: ‘Dues coses que tinc ganes de fer és poder llegir molt més, poder anar a actes literaris i presentacions si em vénen de gust i poder anar al cinema a les sis de la tarda algun dia si és que encara fan sessions a les sis.’ Ho diu després de quaranta anys de treballar a l’horabaixa, primer a les biblioteques de la Caixa i després a la Bòbila. No és debades que citi la cultura francesa, perquè per als amants del gènere negre és absolutament referencial. El model francès de festivals, llibreries i sobretot promoció i creació de lectors és envejable. ‘Jo vaig tenir molt clar què volia fer després de visitar a Paris la Biblioteca de Literatures Policials, la mítica Bilipo: volia fer això. I en part ho he aconseguit a l’Hospitalet i sense deixar de ser també una biblioteca de barri.’ Entre les fites que potser més enyorarà hi ha el club de lectura de novel·la negra plenament estabilitzat (ell l’abandonarà al desembre, per acabar l’any) i la creació i redacció del fanzine L’H Confidencial, a més a més d’haver convertit les sales de la biblioteca en un espai per a usuaris que han esdevingut amics.
I del fons, és clar. Àlex Martín explica que una bona part de la tesi doctoral la va fer aquí. ‘M’hi he passat moltes hores tancat, però excel·lentment acollit’, diu. Les bibliotecàries recorden alguns moments molt divertits de la relació entre aquests dos especialistes. ‘L’Àlex venia i li deia que acabava de descobrir una bibliografia i en Jordi li responia que ja ho sabia. Fins que va arribar un dia que l’Àlex havia trobat bibliografia sobre la Cua de Palla que en Jordi no tenia controlada i llavors es varen començar a picar de veritat. Sort que els deixàvem fer tancats al despatx.’ Raquel Gàmez també té paraules d’agraïment per a Canal. ‘Jo vaig arribar aquí fa quatre anys dient que volia aprendre coses sobre el gènere negre i Déu n’hi do, vaig veure que no t’ho acabaves mai. Però l’acolliment va ser fantàstic.’
El relleu
Aquesta especialització del fons i del projecte de la Bòbila serà un dels objectius que haurà d’encarar el nou director de la biblioteca. En primera instància, es farà un concurs intern entre bibliotecaris de la Diputació de Barcelona. Si ningú no volgués optar a la plaça, es podria fer un concurs obert a altres bibliotecaris. Sigui com sigui, serà diferent.
Quan Canal va començar l’especialització de la biblioteca, el 1999, a l’estat espanyol només es feia un festival de novel·la negra, la Setmana Negra de Xixon. Ara, només als Països Catalans se’n fan divuit (és cert que la majoria són molt recents, han sorgit els darrers cinc anys). ‘El 2003 Paco Camarasa va obrir Negra y Criminal i vaig pensar que ja hi havia un altre boig i que no estava sol, que des de l’altra banda, la de les llibreries, hi havia algú. Llavors va arribar el 2005, l’any del llibre i la lectura, en què es va fer la trobada d’escriptors europeus a Barcelona que va ser el germen de BCNegra i va començar la moda de la novel·la negra. Aquí hi va haver un punt d’inflexió important.’ Li demanen si aquesta moda és bona i amb la saviesa de sempre afirma: ‘Les modes són bones, el problema és de determinats editors, això és una altra cosa. Hi ha una sobresaturació de títols, amb tirades molt petites i una rotació molt alta a les llibreries, i això ja no m’agrada tant.’
Ras i curt, en un moment ha posat alguns dels principals problemes del sector sobre la taula. I ara diu que es dedicarà a mirar les obres. Penso que no s’ho creu gaire. No dubto que passejarà sovint per l’Hospitalet, per la plaça de la Bòbila, on és tot un referent en un dels espais d’alta densitat multicultural. Al cap i a la fi, la novel·la negra parla d’això, de les societats canviants. Però espero molt que entre maó i maó del nou mercat ell vagi escrivint alguns d’aquests assaigs que troba tant a faltar. De moment, el darrer acte públic a la Bòbila de Jordi Canal serveix per a palesar l’oblit de Fuster. Potser per a fer més passadora la pena i per a animar-lo abans de la jubilació, Charo Martín li regala una bona ampolla de bourbon i ell diu: ‘Si ho arribo a saber, em jubilo cada quatre o cinc mesos.’
