Homenatge a Estellés

Campanades a mort a Burjassot, vint-i-cinc anys després que ens deixares,  m’aclame a tu, estimat poeta, i sóc a punt de dir el teu nom, sóc a punt de plorar-lo i escriure’l per les parets.

Has viscut plenament i dolorosament en un temps i un país, has viscut en Europa uns anys determinats. Un entre tants, vas assumir la veu d’un poble, i vas ser la veu del teu poble, i vas ser per sempre poble.

El teu secret era aquest gust general per la vida. Res no t’agradava tant com enramar-te d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. Et reconeixies en una ceba crua, en la humitat d’una oliva trencada, en l’enciam que sucava en la sal. Cantaves a l’amor i a les parelles que viuen, beuen i se’n van. Ignorant el Petrarca i ignorant moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Cantaves a un amor de contraban. Deies Isabel i seguies el camí.

Escrivint et senties lliure. Absolutament lliure. Mentre homes d’ordre vigilaven de reüll el que escrivies, els homes que es van fer grossos en la postguerra. Homes obscurs de tenebrosa lletra. Malparlaven de tu, et posaven a l’altura del cèsar. En veu baixa, commemoratius, practicaven el vici de la necrològica. Que els déus els ho paguen enfonsant-los una clava en el forat nefand.

Vora el barranc del Carraixet, tornava el camí de la lluita. Ens va ensenyar a prendre la copa de terra i beure àvidament tota la terra i el mar d’un lent got inacabable. I mirar la finestra i enlairar la bandera. Aquell dia no vam poder més, i ho vam poder tot. Units, alegres i combatius.

Amb la destral honesta feies llenya, amb tant d’amor com ningú no ho ensenya. Secretament, preserves la destral!

No som ningú. Quina gran veritat! Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill i xiques, al cinema, amb les cames obertes i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt. Et vas morir escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Sóc a punt de dir el teu nom, el del fill del forner, que feia versos. Més cultament encara: ‘El nét major de Nadalet.’ Sóc a punt de plorar-lo i escriure’l per les parets, estimat Vicent Andrés Estellés.