03.03.2019 - 21:50
‘Per què és tan fascinant l’escultura L’home que camina de Giacometti? Per què ens emociona tant aquesta representació?’, es demana Franck Maubert a l’inici d’aquest breu i lluminós assaig. ‘Perquè és el nostre mirall’, es respon ell mateix, que de ben jove va quedar hipnotitzat, fascinat, atrapat per aquesta obra d’art que l’ha obsessionat tota la vida. ‘Ens representa a nosaltres, amb la nostra precarietat, el nostre dolor, la nostra soledat’, continua l’autor. ‘Giacometti aconsegueix fer-nos compartir la tèrbola sensació de l’humà. Aquesta imatge de fragilitat és la nostra, és la imatge de qualsevol ésser, i també la de l’artista que va i ve pel taller. Caminar és ésser, és existir. L’home que camina representa tots els qui el contemplen. La seva marxa el projecta cap a una meta desconeguda.’
L’assaig de Franck Maubert és una reflexió en moltes direccions sobre aquesta escultura, l’artista i el seu temps, que s’endinsa també en el misteri de la ment creativa de Giacometti, l’home que un dia va dir: ‘Intento atrapar a les palpentes en el buit el fil blanc del meravellós’. Ser iniciat en l’enigma Giacometti i arribar a intuir, o imaginar-se, l’impuls més profund del seu art, del seu alè vital és una experiència que marca i no et deixa indiferent.
A la recerca de la representació de l’essència de l’ésser humà
Giacometti treballava aïllat, sol, incansable, obsedit, hores i hores, al seu petit taller de Montparnasse. Pintava retrats i modelava escultures, que feia i desfeia i que molt sovint destruïa, perquè no el convencien o perquè les considerava fracassades. Creava i destruïa, febril, permanentment insatisfet. Havia begut dels clàssics grecollatins i de l’art egipci, de Tintoretto i Rodin, passà pel grup surrealista, hi féu amistat amb els més grans, però durant la Segona Guerra Mundial es va retirar al seu país natal, Suïssa, es va tancar en un hotel i començà a fer unes escultures minúscules que cabien en una capsa de llumins. Ell explicava que només així era capaç de representar l’home.
Acabat el conflicte, es va instal·lar a París i allà va començar les noves escultures i els retrats. Unes altres dimensions, unes altres obsessions. Ell negava, però, que les seves figures esprimatxades, fibroses, etèries, tristes, s’inspiressin en els desastres de la guerra d’Europa i les brutals imatges dels espectres humans que havien sobreviscut als camps. Ell ho negava, sí. Ell cercava l’essència. El nervi.
Jean-Paul Sartre, amb qui compartia llargues hores de conversa al Café de Flore, va escriure que les seves escultures estaven entre l’ésser i el no-res. En el text del catàleg de la primera exposició novaiorquesa de Giacometti, Sartre escriu: ‘Entre l’escultura i la pintura existeix la mateixa relació d’antítesi que entre l’ésser i el no-res, la matèria i la distància, la proximitat i la soledat.’
Giacometti connecta amb l’antic Egipte, amb els etruscs, amb Rodin, també amb el surrealisme i l’existencialisme, sense inscriure’s en cap corrent. Giacometti és Giacometti. És lliure. Treballa sol, incansablement. Ell deia que la base de tot era el dibuix. Feia esbossos i més esbossos, estripava i tornava a començar. Quan passejava pels bulevards o s’asseia als cafès, gargotejava figuretes a llapis a les tovalloletes de paper, als marges dels fulls del diari o l’interior dels paquets de cigarretes. Gest que veia, gest que necessitava plasmar.
No va ser Paul Klee, qui va dir que un dibuix no és res més que una línia que ha sortit a passejar?
Constantment observava i dibuixava, mirava i esborrava, veia i pensava. Com un caminar en solitari cap al centre del misteri. Giacometti es podria haver fet seu un pensament de Ramon Llull de molts segles enrere: ‘És tan fosca la semblança que només la semblança entén allò que l’enteniment no entén.’ Segons Franck Maubert: ‘Ell intenta captar l’expressió de la cara i la seva part invisible, és a dir, descobrir l’impossible: aconseguir la síntesi de la presència.’
Giacometti pateix perquè està convençut que mai no aconsegueix de traduir totalment al paper l’agudesa de la seva percepció. Com atrapar el moviment en la immobilitat, per exemple? És l’eterna paradoxa que el martiritza, una paradoxa que es reflecteix potser també en el misteriós alè vital que tenen moltes de les seves peces. L’aura. I és per això que sempre va haver de conviure amb una sensació de fracàs constant que no el va abandonar mai.
Quan el seu admirat Auguste Rodin feia una escultura –també té un Home que camina– extreia la figura d’un gran bloc de marbre, li arrencava l’escultura a la roca a cops d’escarpa i martell. Alberto Giacometti només tenia les seves mans i el buit. Amb filferros i cordills, i el guix o l’argila que modelava amb els dits, anava creant un personatge del no-res, el qual, algun dia, i després de milers de proves, es fondria en bronze. Guanyava terreny a l’aire, a l’espai. És com si els personatges de Rodin ja existissin dins la pedra, i els de Giacometti, dins de l’aire. Els de Rodin eren ocults al cor de la roca. Els de Giacometti naixien davant dels seus ulls, en el buit, en l’aire, sota el seu ull que vigilava atentament els moviments nerviosos de la punta dels dits, de les ungles, del palmell de les mans, que semblava com si treballessin soles.
Feia una vida monàstica, com si visqués ‘la soledat col·lectiva’, tancat al seu taller, només sortia al migdia per menjar alguna cosa i comprar cigarretes. I de matinada, a passejar, xerrar als cafès amb els amics o freqüentar els prostíbuls. Li agradaven molt les putes. Una d’elles va ser amant i model seva durant molts anys. Ell li va regalar un descapotable vermell i, de tant en tant, li demanava que el portés al Bois de Boulogne, sobretot a la tardor, per observar els arbres del bosc i les seves branques despullades.
El gran pintor irlandès Francis Bacon, en conversa amb l’autor del llibre, lloa Giacometti amb aquestes paraules: ‘Sé que, per a ell, la gran aventura és veure com cada dia en un mateix rostre alguna cosa desconeguda pren forma. Em sembla molt encertat… L’home que camina és una cosa seriosa. Ningú abans que ell no havia aconseguit res de semblant. És el més gran.’
L’escultura més cara de la història de l’art de tots els temps
Giacometti és l’home modest, sense vanitat, tot al contrari de Picasso, que tenia un ego exuberant i encarna la imatge del triomf. Ell va viure tota la vida aïllat al seu petit estudi de Montparnasse, a París. Per a ell, treballar i viure eren la mateixa cosa. Com l’ull i la mà. Com l’artista i la model. Com pensar i somniar. Com mirar i veure. O escriure. Dibuixar. Passejar.
En unes fotografies que li va fer Cartier-Bresson al seu barri, Giacometti travessa el pas de vianants i es cobreix el cap amb la gavardina perquè plou. És l’encarnació de l’home que camina. Tenia molts models pel carrer per a estudiar-ne el moviment, la gravetat, el gest, però l’interior que millor podia explorar i plasmar era el seu jo més íntim, el seu jo que vibrava en sintonia amb els seus contemporanis i amb l’home de totes les èpoques.
‘Tinc la impressió de ser un personatge esmorteït, una mica borrós, mal situat’, va escriure Giacometti l’any 1963.
No va viatjar pas a Nova York el 1956 quan el Chase Manhattan Bank li va encarregar una escultura per a l’esplanada de la torre de seixanta pisos que acabava d’edificar. Era el primer encàrrec públic que acceptava a la vida i no se sap exactament per què no va reeixir. Ell no coneixia Nova York i no havia vist mai un gratacel. Va fer desenes d’esbossos i provatures de L’home que camina, però cap no el satisfeia. No se’n sortia. I ho va deixar estar. Tampoc no es posava d’acord amb l’arquitecte. Finalment, va acabar renunciant al projecte.
La paradoxa és que, si bé l’humil i fràgil L’home que camina no va acabar davant un dels bancs més importants del món, el 2010 va batre tots els rècords de venda en subhasta a Sotheby’s, arribant a la xifra de 74,2 milions d’euros que va pagar un milionari anònim. Una quantitat, explica Maubert, setze vegades més gran que el pressupost anual d’adquisicions del Centre Georges Pompidou. Era també la primera vegada que una escultura superava el preu d’una pintura.
Encara avui és l’escultura més cara del món. A banda de l’especulació del mercat de l’art, podria ser perquè és l’obra que millor simbolitza el segle XX, apunta l’autor. Curiosament, per si volem més paradoxes, també il·lustra els bitllets de cent francs suïssos, la terra natal de l’artista.
Quan el 1965, finalment, Giacometti va visitar Nova York per a una retrospectiva que li organitzava el MoMA, es va acostar a l’esplanada del Chase Manhattan Bank, va prendre mides del terreny, mirant, imaginant, caminant amunt i avall, com fan els massais per a reconèixer i posseir el seu territori. Tot d’una, va decidir que hi faria una dona dreta de vuit metres. No hi va ser a temps. Alberto Giacometti morí a Coira (Suïssa) l’11 de gener de 1966, a 65 anys.
L’art d’extreure del buit el fràgil home que camina i fa camí
En el seu excel·lent Caminar (1851), un cant d’amor a la natura i a l’esperit lliure de l’ésser humà, Henry David Thoreau fa, d’entrada, una declaració radical: ‘Vull dir unes paraules a favor de la Naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge, en contrast amb una llibertat i una cultura només civils; vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que no pas com un membre de la societat.’
‘Només he conegut, al llarg de la meva vida, una o dues persones que entenguessin què era l’art de caminar, és a dir, l’art de fer camí.’ Thoreau (Massachusetts, 1817-1862) no va conèixer Giacometti, amb qui haurien compartit idees i secrets en silenci, com també amb Beckett, de qui l’artista suís deia que compartien ‘una amistat feta de silencis’.
Des de Giacometti i L’home que camina es pot afirmar, ampliant la idea de Thoreau, que: hi ha l’art de caminar, l’art de fer camí, i l’art d’extreure del buit el fràgil home que camina i fa camí.
Thoreau va treballar el text de Caminar com Giacometti l’escultura de L’home que camina. Era inicialment una conferència que va anar llegint i reescrivint, corregint i perfilant, durant nou anys. Una de les moltes idees brillants que Thoreau expressa en el seu text, fet de múltiples proves i afegits, crec que la podria subscriure perfectament l’escultor i, fins i tot, l’esperit de l’home que camina:
‘No ens és indiferent la direcció en la qual caminem. N’hi ha una de bona; però som molt propensos, perquè perdem el cap o perquè som estúpids, a agafar la dolenta. Ja ens agradaria agafar aquell camí que no hem agafat mai encara en aquest món, que simbolitza de manera exacta el camí que ens agradaria fer en el nostre món interior i ideal; però moltes vegades, sens dubte, ens costa molt triar l’orientació, perquè encara no existeix de manera clara dins del cap’.
Deixà la seva petjada a la pedra i continuà el camí
De sempre m’ha impressionat un refrany lamba de Zàmbia que diu: ‘Deixà la seva petjada a la pedra i continuà el camí’. Sempre continuem el nostre camí, sempre deixem petjada, encara que pugui semblar que la nostra lleugeresa i fragilitat passen inadvertides en aquest món de pedra.
Alberto Giacometti va deixar inscrita en el buit la seva petjada, la va modelar en el no-res i del no-res. Amb les seves mans, que il·luminen i guien el camí, com els peus dels mestres del caminar.
A L’home que camina Giacometti es va crear, ens va crear. Ens hem vist. Ens hem reconegut. No tenim identitat. Som un i tots. D’avui, d’ahir i de totes les èpoques. No anem vestits ni despullats. No tenim sexe, país ni història. Estem sols. Mirem endavant. Els ulls fixos. Concentrats. Ens aguantem drets, fràgils, a punt d’esvair-nos. Impassibles i silenciosos. Ferms i decidits. Inestables. Tenim un objectiu. Un somni. Instint. Inquietud. Estem quiets i alhora en moviment. Sense passat, ni futur. En un present fugaç. Obstinats, avui. Invisibles, demà.
Caminem. Mentre penetrem en el paisatge i el paisatge ens penetra, descobrim qui som. Naixem. Posem al descobert el més íntim de la nostra feblesa. Avancem. Vivim. Morim. Després de treballar una vida sencera esgarrapant el buit per capturar en un instant fugaç i fugitiu –com un haiku bell, lluminós– l’essència de l’ésser humà, la vibració de la matèria, l’artista fa mitja volta i se’n va caminant, escrutant els carrers, la gent i el seu interior. I un dia es mor. Per continuar, així, ben despert, atent, amatent, el seu camí.
