És l’home estàtic

Sense el permís de Pau Riba

Miro amunt, fa un sol de llauna, miro amunt, hi ha un cel de glaç; em frego els ulls i em demano si tot sempre ha estat tan gris. Tot és quiet, ni el silenci belluga.

Treuen de dins el calaix d’un armari, draps de dona i un infant que també és gris, amb un regust enigmàtic, ressò metàl·lic, toc argentat.

L’infant ve de néixer, està sorprès; potser el sorprèn la grisor de l’aire, però té uns grans ulls Modigliani, absents, tristos, verds i oberts; dic que és un verd que és gris quan hi ha sol de llauna i cel de glaç, com avui, que és un gris que és plata, que és plata.

Dic que té uns ulls de plata i una vida fins que els tanqui.

Passa el temps, alguns dies sols daurats, i quan ja té tres anys no surt a empaitar les papallones, aquells ulls verds, grisos a estones, empaiten pensaments.

Quan un gos lladra no fuig, l’infant d’ulls de plata, i els vestits paguen la broma, siguin grisos, siguin verds, siguin color de cel que cau, de sol que glaça.

Quan la neu remou el cel, amb aquells ulls grossos, ell mira en lloc de córrer, mira amunt; el blanc que cau li aclareix el gris, pestanyes perlades, celles nevades, i li’n queda el rostre ple com les estàtues de Roma. No és una estàtua, és un nen gris.

I tot quiet empeny el temps, o és ben bé que el temps l’empeny a ell, i més grandet troba un ocell a sobre d’ell, a dalt d’un arbre, i ja el tinc mirant amunt, vista verda, ben fullada, ell no es mou i un excrement li fa blanc a mitja cara. No és un arbre, no té arrels, no és un arbre però té ocell.

Troba la nina d’un ull, l’infant que ja és un jovencell, i la voldria per companya, sol com és, sol com està, sempre quiet, estàtua i arbre, però no la mira ni acull i la nina se’n va a França, i als ulls verds, la grisor hi campa.

Veig que una noia li ofereix un clavell per la solapa, agafa’l, va, mou-te un moment, allarga el braç, separa els dits, jo li diria si em sentís; ell se’l mira però no el pren i el clavell se l’endú un altre, i el clavell l’olora un altre, i el clavell el besa un altre, i el clavell qui sap on para.

Un estiu quan ell ja és gran, un home fet, gris de metall, cor de plata, l’amor ve amb tres candidates; ell les mira afalagat, jo li vull dir, va, vés, afanya’t. Ell les veu fugir ben lluny, i no ho entén, quiet com un arbre, i el sol de llauna i el cel de glaç, que sempre hi són, amb fred l’abriguen, però l’amor té pressa i marxa.

Un bonic dia d’abril, verd per dins i verd per fora, tot són flors, i ell, home ja fet, ulls d’argent, cos tan quiet, sense que ningú li digui res, es belluga i les olora, però surt l’amo d’un jardí i li fa una cara nova.

Cara esquerdada, cara macada, ulls cap endins, boca tancada, l’home descobreix que no està bé i vol dir-ho a una senyora, que ell vol parlar, que el temps s’afanya a esborrar els dies i ell té boca i ell té veu.

La senyora no l’entén perquè és mestra d’una escola, i un home quiet, de branca i marbre, no surt en cap llibre d’estudi, no sap com veure’l amb la ment.

Miri amunt, jo li diria, miri amunt, senyora, aimia!, que és l’home estàtic qui té davant dels ulls, de tronc de pedra, fulles calcàries, branques de marbre, i la tristesa el té corprès, cor-pedra, cor-roca, cor-granís. Les orenetes, tothom ho sap, no miri els llibres!, fan niu als seus cabells.

Han passat anys, s’ha fet gran, és gris i vell, amb el temps quiet, i assegut davant la porta i esperant l’enterrament, l’ancià arbre, l’ancià estàtua, aquell infant d’ulls de plata enfarinats de neu, esperant l’enterrament d’aquell de la cara nova, cel de vidre, lluna d’or.

Dins d’un caixó sense potes jeu el cos d’un home mort, aquell nadó d’ulls verds després grisos i una vida fins que els tanqui; que els ha tancat.

Ningú riu i ningú plora, tothom quiet i gris alhora, un sol silenci que, si guixés, damunt la neu segur escriuria: és l’home estàtic, la tristesa l’ha matat, les orenetes d’ell, mort, fred, han emigrat.

I miro amunt i al cel de glaça la lluna d’or i el sol de llauna riuen i ploren, i estels de neu petits i freds m’envaeixen el serrell.

És l’home estàtic qui em diu, callant, que qui es belluga viu xalant.