15.02.2023 - 21:40
Quan pots explicar la teva vida amb tan alt reguitzell d’obres d’art és que has tingut una senyora vida. O que, més que no pas tenir-la, l’has feta.
L’exposició que hi ha al Museu Picasso és impressionant per moltes coses. Abassegadora. Perquè Gris i Bracque i Léger i Togores i Klee i aquell Kermadec del qual, ai, mai no havia sentit parlar. I per Picasso, és clar. Tant de Picasso en cada Picasso. Però, sobretot, per l’home que ho va bastir, l’enamorat de l’art, l’impulsor de l’art, l’estudiós de l’art Daniel-Henry Kahnweiler.
És la seva dèria, la seva insistència, que modelen la magna exposició que tenim a Barcelona. La seva figura. I això que, si mai hi haguéssim topat pel carrer, potser no ens hi hauríem fixat: un home calb, ni alt ni baix, ni prim ni gras, probablement amb americana i corbata, pinta d’oficinista de film en blanc i negre. I, sota aquesta aparença anodina, la turbulència i la determinació. Ja passa, això, de vegades. En el cas de Kahnweiler, es van canalitzar i es van expressar en la passió per l’art. Des de la convicció que la pintura és “una escriptura intel·ligible del món”.
Va ser marxant i editor i escriptor. El seu nom roman lligat a la història de la pintura del segle XX. Del cubisme, especialment. En va ser el promotor. El protector. L’irradiador. L’any 1907 obria, a París, la seva primera galeria. La Kahnweiler. Minúscula (quatre metres per quatre metres que fan setze metres quadrats!). El 1908, hi presentava Georges Bracque amb un catàleg prologat per Apollinaire. I quan el crític Louis Vauxcelles va escriure que aquells paisatges post-cézannians semblaven “petits cubs” (exactament va dir que Bracque “ho redueix tot, espais, figures, cases, a diagrames geomètrics, a cubs”), ja hi havia terme per a designar aquell nou camí pictòric que, gràcies a Bracque o Picasso, ho havia de trasbalsar tot.
Marxant i editor i escriptor. Això va ser Kahnweiler si l’haguéssim de reduir a una enumeració d’oficis. De ben jove va deixar estar la feina a la borsa, cap a on l’encarrilava la família, i va decidir de dedicar-se, també professionalment, a l’art. No pas a crear-ne, sinó a esdevenir, segons les seves paraules, “un intermediari, en un sentit relativament noble”. Ell detectava el talent quan encara no havia tingut la projecció que mereixia, i l’impulsava. Signava amb els artistes joves, amb els més agosarats, contractes d’exclusivitat que, a canvi, els garantia la necessària estabilitat econòmica per a continuar creant. Quan es van trobar, Picasso tenia vint-i-sis anys i ell, vint-i-tres. I es van fer amics. Kahnweiler era amic de Juan Gris i de Manolo Hugué i de Josep de Togores i de tants. Amics. Perquè va entendre i mantenir sempre l’amistat com a eix cabdal tant del treball com de la vida. Aquesta base essencial de tot. Aquesta humana definició.
En fi, que no m’hi allargaré. Aneu-hi, per poc que pugueu, a l’exposició. Perquè a més dels quadres hi ha els llibres (edicions de bibliofília que va iniciar l’any 1909 amb L’Enchanteur pourrissant, d’Apollinaire, amb il·lustracions d’André Derain: no s’hi posava pas per poc) i perquè tot. Allà hi trobareu, molt més ben explicat (de la millor manera possible: en art) el recorregut vital d’aquest excepcional home tranquil. Jo, avui, només volia parlar de resiliència. De la capacitat, no tan sols de resistir les fiblades més dures, sinó de refer-se’n. I de tornar-hi. I de tornar-hi. I de no desistir del propòsit quan el propòsit és alt. D’aquesta passió aferrissada per l’art i la vida digna que va mostrar Daniel-Henry Kahnweiler.
“He tingut la immensa alegria d’assistir per segona vegada a la meva pròpia execució.” Ho va escriure l’any 1921 en una carta al marxant d’art i client (i amic) Wilhelm Uhde. Hi havia hagut la segona subhasta dels fons de la seva galeria. L’any 1914, l’estat francès els hi havia requisats: Kahnweiler era alemany i les obres havien estat considerades “béns enemics”. Encara que ell, declarat pacifista, s’hagués exiliat a Suïssa per no haver de participar en la guerra i encara que tot. Entre el 1921 i el 1923 es van dur a terme aquestes subhastes que el van deixar sense fons i que van ser conduïdes pel també marxant d’art Léonce Rosenberg. El preu més alt que es va pagar va ser pel quadre Retrat de Lucie Kahnweiler (la muller de Daniel-Henry), de Derain. El va comprar Paul Rosenberg que, sí, era germà de Léonce el subhastador.
En fi.
Ell ja no va poder continuar amb la galeria que tenia. Però va tornar a París. I en va obrir una altra. La galeria Simon. Amb el nom del seu soci, per tant, el pilot d’automobilisme André Simon. I és quan signa amb Paul Klee i amb el surrealista André Masson. Refer-se. Tornar-hi. De manera diferent, però tornar-hi. Fins que van començar les persecucions, i va esclatar de nou la guerra. Si després de la Primera Guerra Mundial li van prendre les obres perquè era alemany, ara el que comptava era que fos jueu. Va haver de viure amagat. “Sota els núvols de les cambres de gas”. Així ho va definir ell mateix. Així d’esfereïdor.
Però va sobreviure. I, sí: va obrir una altra galeria a París. La tercera va dur el nom de la germana de la seva muller, Louise Leiris. L’any 1957, Kahnweiler va tornar a ser el marxant en exclusiva de Picasso.
Heus ací els cops, el dolor, les cicatrius, i tornar-hi. Aviam qui és més fort.
L’art, sempre.
