13.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.01.2025 - 22:56
El temple era auster però acurat. Hi havia més aviat poca decoració, però un element comú en totes les sales i altars: la fotografia d’un home jove vestit amb una túnica negra. Com ell, però de carn i ossos, hi havia un grup de quatre homes avituallats amb hàbits de colors blaus. De seguida que em van veure em van fer seure amb ells i em van portar un cafè amb llet condensada, una de les ofrenes més típiques del Vietnam.
Em trobava al delta del Mekong. Concretament, al districte de Phu Tan, allà on fa poc més d’un segle va néixer el fundador d’una religió relativament nova anomenada Hoa Hao. En menys de noranta anys, les doctrines d’aquell home havien convençut entre dos milions i vuit de persones que el consideraven un buda.
“Aquesta religió és un camí que porta les persones de la ignorància a la il·luminació i l’alliberament, tot evitant la reencarnació”, em va començar a explicar un d’aquells divertits homes. Ja m’havia acabat aquell cafè glaçat i ara la taula l’omplien tot de gerres de te amb canya de sucre i, novament, molt de gel. Eren voluntaris que venien a ajudar a aquell temple, un dels més importants de la zona, i entre tasca i tasca xerraven amb alegria. Allò que m’explicava el més extravertit de tots em sonava molt. I no és estrany, perquè el Hoa Hao és una escissió del budisme.
El culpable que hi hagués uns nous preceptes més interessants que no pas els que defensava el budisme tradicional era Huynh Phu So, un noi que amb només dinou anys havia creat el Hoa Hao. Després de deixar els estudis per culpa d’una malaltia crònica, va retirar-se quatre anys a estudiar amb un ermità budista, i allà diu que va aconseguir la il·luminació. L’any 1939, va fundar la religió i de seguida va guanyar seguidors gràcies a les seves suposades habilitats curatives i a les seves prediccions encertades, com ara, la caiguda de França durant la Segona Guerra Mundial i la invasió japonesa d’Indoxina. En només un any havia aplegat més de 100.000 seguidors.
Huynh Phu So defensava la simplicitat del culte, sense necessitat de tenir temples elaborats, rituals complexes o grans decoracions als altars. En compte d’això, advocava per orar en la tranquil·litat de la casa. Era una pràctica espiritual que no significava cap gran esforç i no feia anar un llenguatge arcaic ni excessivament culte. Això interpel·lava directament els pagesos de la zona, que majoritàriament cultivaven arròs. De fet, el lema de Huynh Phu So era: “Practica el budisme mentre treballes la terra”. A més a més, el Hoa Hao posava especial èmfasi en la caritat i l’ajuda als més pobres, i també en la inexistència d’una institució central, cosa que l’allunyava de les principals religions que lluïen joies, temples caríssims i grans fortunes.
“La religió Hoa Hao té moltes ensenyances, com ara, la pràctica de l’humanitarisme”, em van continuar explicant els meus nous amics. “Els éssers humans ajuden els éssers sensibles.”
Aquesta sensibilitat s’estén més enllà de la nostra espècie, i per això una gran part dels seguidors de Huynh Phu So són vegetarians, cosa que es podia veure fàcilment per la gran quantitat de restaurants vegetarians que hi havia a la zona. De fet, aquell mateix dia, havia pogut gaudir d’un espectacular bufet lliure amb plats únicament vegetarians que m’havia costat sols 65 cèntims d’euro, beguda inclosa.
Al temple on havia conegut aquells voluntaris també servien menjar, però ho feien de manera plenament altruista per als més necessitats. “Cada matí servim a qualsevol família que vulgui menjar”, em van assegurar mentre m’ensenyaven l’ampli menjador que tenien i les cuines.
L’evolució del Hoa Hao
La vida de Huynh Phu So després d’allò va ser molt atrafegada. La seva popularitat creixent i els seus discursos nacionalistes van preocupar els colonialistes francesos, i això va fer que s’exiliés unes quantes vegades fins el 1942, quan els agents japonesos el van segrestar a Saigon. El 1945, quan van derrotar el Japó imperial, Huynh Phu So es va involucrar en política i va fundar el Partit Democràtic Socialista de Vietnam. Tot i això, va desaparèixer al cap de poc temps, quan només tenia vint-i-set anys. Es creu que va ser assassinat per forces del Viet Minh, la facció comunista revolucionària de Vietnam, encapçalada per Ho Chi Minh.
Després d’allò, els seus pares es van fer càrrec del lideratge de la religió, i van incorporar alguns canvis. Si bé el seu fill havia defensat que el Hoa Hao no havia de tenir jerarquia entre els monjos, actualment hi ha un comitè executiu central. De fet, era exactament on em trobava.
Havia estat allò, la institucionalització del moviment, que havia permès que després de molts esforços el Hoa Hao fos una religió reconeguda pel govern vietnamita. Però al mateix temps havia ocasionat divisions internes i la creació de grups independents que no creien que aquell fos el camí que volia el seu creador i que encara avui dia són perseguits i pressionats per les forces estatals.
Molts seguidors, per exemple, denuncien que han sofert detencions durant les quals els han obligat a signar una declaració prometent que no assistirien a esdeveniments religiosos. De la mateixa manera, la policia a voltes ha impedit l’accés a determinats temples no reconeguts i prohibeix que es llegeixin les paraules de Huynh Phu So en lectures públiques d’aquests grups independents.
La figura omnipresent
Mentre explorava la província d’An Giang, on es trobaven la majoria dels creients d’aquesta religió, em vaig topar amb uns quants temples Hoa Hao, fàcilment identificables perquè mostraven les sigles PGHH (“Phat Giao Hoa Hao”) a les teulades. Accedir-hi era fàcil, però no pas fer-ne fotografies.
Els interiors no estaven tan decorats com els budistes, però sí que hi havia estàtues i més decoracions, la qual cosa fugia dels ideals del seu fundador. Segurament també ho feia l’excessiva presència d’imatges d’ell mateix per tot arreu. N’hi havia de petites, de mitjanes i de grans. A color, i en blanc i negre. En totes, s’hi distingia Huyn Phu So, eternament jove, amb rostre seriós i, a vegades, enfadat.
Aquell era el mínim comú denominador de tots els temples, i el seu tret més identificable. Ben mirat, potser era la cosa més normal per a una de les poques religions que podia tenir fotografies del seu profeta. Era indubtable que el Hoa Hao i el culte a la personalitat anaven ben agafats de la mà, cosa que em sorprenia, tenint en compte la naturalesa austera i simplista del moviment.
En un d’aquests temples, vaig conèixer un monjo d’uns trenta anys que vestia amb un hàbit blau marí. “Som una religió molt jove que promou valors com la caritat i la pau”, va comentar-me a tall de benvinguda. “Com pots veure, aquest és el nostre fundador.” Assenyalava un quadre de dos metres d’alt de Huyn Phu So.
Allà, a més de centenars de fotografies seves, també hi havia un cotxe que devia tenir vora seixanta anys. Era tancat dins una vitrina enorme que ben bé podia ser un garatge de vidre. “Aquest és el cotxe que havia tingut el seu pare”, em va explicar.
Em preguntava si aquell jove tan intens, Huyn Phu So, aprovava tot allò que passava, amb aquelles veritats que ell havia aconseguit, suposadament, després d’haver arribat a la il·luminació. Era gaire diferent de com ell havia visionat que seria aquella religió? A mi em feia la sensació que, de mica en mica, s’havia anat perdent l’essència del seu missatge. Si en menys d’un segle ja havia passat tot allò, no em volia ni imaginar què podien passar a les seves paraules, com les de qualsevol, passats dos mil anys. Era el joc del telèfon amb interessos polítics, econòmics i socials darrere. Una recepta perillosa.
