Ho tornarem a fer! Però cal fer-ho a la inversa

Durant aquests últims dos anys, els presos i exiliats s’han convertit en el centre del procés. No tan sols són una realitat, sinó també un instrument polític al qual l’independentisme pot acabar donant usos diversos segons si hi ha una estratègia política definida o no. Arran de la falta d’estratègia, els presos i exiliats tan sols poden ser usats com a valor de canvi o com a valor d’ús. En canvi, si tinguéssim estratègia política podrien actuar com a valor de transformació.

1. Els presos i exiliats com a valor de canvi, valor d’ús i valor de transformació

En una situació de desorientació del moviment i falta d’estratègia, els usos que es poden fer dels presos i exiliats només són dos. Per una banda, els partits usen els seus presos i exiliats com a valor de canvi. És una concepció instrumental que percep la falta de llibertat no com a patiment en si mateix, sinó com una palanca per a obtenir rèdits electorals. En aquest cas, la tragèdia esdevé autònoma del patiment individual dels seus protagonistes i es cosifica en un marc de significació política amb capacitat de generar vots. Els damnificats per la repressió son desnaturalitzats d’ells mateixos, com arbres de Nadal arrencats del bosc, adornats amb colors i exposats per a l’obtenció de rèdit electoral. El centre d’atenció d’aquest ús dels presos és el present. És una concepció ‘presentista’ que té per objectiu construir un discurs d’acord amb el interessos electorals del present.

Per una altra banda, el moviment social acaba fent dels presos i exiliats un valor d’ús. Fa referència a les propietats inherents d’alguna cosa. Aquesta posició centra l’atenció en el patiment en si mateix, en l’element interno-particularista del dolor. El patiment té valor per si mateix sense que sigui funcional a cap fi. El dolor se subjectiva i se sentimentalitza. La forma que acaba adoptant aquest ús és la de concentracions de llaços groc i entrevistes lacrimògenes a TV3 als familiars destinades a escoltar la percepció de dolor que l’experiència porta associada en cadascun. El centre d’atenció d’aquest ús dels presos és el passat, el record de l’1-O de 2017 i el desig que tots puguin tornar a la seva vida passada.

Cap d’aquests dos usos dels presos i exiliats no és útil ni a ells ni a nosaltres com a moviment. Només si les manifestacions pro-amnistia que es convocaran arran de les sentències s’emmarquen dins una estratègia política de ruptura clara i definida, els presos i exiliats es constituiran en valors potenciadors de transformació, de manera que es posarà el centre d’atenció en un futur on tant ells com nosaltres com a poble tinguem alguna possibilitat de ser lliures. Altrament, seran mobilitzacions multitudinàries que s’acabaran esgotant, més tard o més d’hora, en elles mateixes. Però, com fixem una estratègia?

2. L’estratègia a la inversa

Tota estratègia necessita un moviment social que la dugui a terme. La manifestació d’aquest Onze de Setembre ha demostrat que continua existint. Ara, una estratègia es pot activar de dues maneres: a partir del mandat amb legitimitat integral o a partir de l’autoorganització amb legitimitat parcial. Cadascuna d’aquestes dues formes implica una relació inversa del binomi unitat-esdeveniment.

Segurament, un dels motius que fa que continuem sense tenir estratègia definida és que la volem bastir de la mateixa manera que abans de l’1-O de 2017. És a dir, a partir del mandat amb legitimitat integral. Segons aquesta concepció, primer cal crear un centre de decisió reconegut com a legítim per tots els actors del moviment (la unitat o l’estat major), des del qual s’ha de dissenyar un nou full de ruta que actuï com a mandat i creï un altre assemblatge entre partits, organitzacions i ciutadania que imposi noves maneres de disciplina de mobilització amb vista a aconseguir un objectiu finalista: la proclamació de la República. La seqüència que opera aquí és la de: unitat – esdeveniment – objectiu finalista.

Això no obstant, la repressió i amenaça d’un nou 155 per l’estat espanyol sobre qualsevol intent institucional d’actuar així, les picabaralles entre partits en un cicle electoral inacabat i la impossibilitat real de fer efectiva una DUI que sigui reconeguda per cap altre estat ho fan impossible. Actualment, ni es pot crear cap ‘estat major’, ni es pot assolir la unitat de tots els partits i actors, ni es pot fer efectiva la proclamació real de cap república com a forma de govern. La ‘unitat’ tan esperada no apareixerà. Això fa que, en correspondència amb la fase actual, en què l’espai central unitari de dalt s’ha tancat, tenim l’obligació de capgirar la vella seqüència unitat-esdeveniment per una de nova: esdeveniment-unitat. Què vol dir això?

Aquests darrers mesos han començat a aparèixer, de manera dispersa, noves iniciatives d’índole diversa, sorgides de grups que, autònomament, estableixen un rumb propi. Per exemple, el Tsunami Democràtic per a acomplir accions de desobediència civil no violenta, o la Coordinadora Nacional d’Enteses pel Debat Constituent, per impulsar un procés que no té una funció tècnico-jurídica de redactar una constitució, sinó una funció política d’aconseguir un ampli moviment social que reivindiqui una assemblea constituent. Són iniciatives que no sorgeixen d’espais d’unitat, sinó de grups i espais amb legitimitat parcial.

L’única manera que tenim de tornar a originar línies d’acumulació capaces de desplegar un nou camp de batalla és deixar de ‘mirar enlaire’ i començar a ‘mirar al costat’ per posar-nos al servei d’aquestes iniciatives, més les que puguin aparèixer, i conformar-nos, al voltant seu, altre cop en subjecte transformador, en poble. No podem percebre la unitat com una ‘cosa’ que ens ha d’arribar anticipadament, per afegir-nos-hi a continuació i alhora menystenir tota iniciativa que no neixi d’aquesta unitat. La unitat, avui, només la podem construir des de baix en els processos de lluita al costat de les iniciatives socials parcials que vagin apareixent. Primer són els esdeveniments parcials i serà quan la gent es posi al servei d’aquests esdeveniments i tornem a activar la mobilització que es generarà una nova unitat social capaç de condicionar els partits.

Aquesta inversió de l’estratègia porta associada, alhora, una inversió en la manera d’entendre la República i un canvi en la naturalesa dels objectius a aconseguir.

3. La República a la inversa

Què vol dir invertir la manera d’entendre la República? Tendim a identificar la República amb el poder. L’entenem com una determinada forma de govern o d’exercici del poder expressada en una nova autoritat estatal catalana independent. No obstant això, si en repassem la història, veiem que hi ha un altre concepte de República associat al contrapoder.

Durant el segle IV aC, la República romana s’estructurava entorn d’un equilibri entre les institucions patrícies i plebees. Dins la República hi havia un vessant positiu de la sobirania i un de negatiu. El positiu es plasmava en el poder patrici dels magistrats, a qui corresponia el govern i l’administració de la ciutat. El negatiu, en el poder de vet del Tribunat de la plebs, una institució elegida pels concilis o assemblees de la plebs que podia exercir la intercessió o el vet contra les decisions dels primers que anessin contra els interessos plebeus. El vet tribunici es configurava com un contrapoder popular amb capacitat suspensiva contra magistrats, senat, conscripció militar, imposició de tributs, propostes de lleis, eleccions, deliberacions del senat, etc. És un model que introdueix un equilibri d’instruments de defensa d’interessos entre poder del govern i contrapoder de la plebs.

Per a alguns estudiosos del dret romà, com l’italià Giovanni Lobrano, el tribunat de la plebs defineix la República. Constitueix un poder diferent del concebut fins en aquest moment. Funciona contra les magistratures, contra el poder. Es comporta com la defensa popular davant el govern. El sistema republicà es perfecciona tant amb el tribunat que aquest el caracteritza. El tribunat com a institucionalització de la dialèctica social és la institució clau de la República. Allò que, segons l’autor, defineix la República no són les institucions de poder sinó les de contrapoder.

Entesa de la primera manera, és ben cert allò de ‘la República no existeix, idiota!’. No vam crear mai una autoritat estatal independent. Però entesa de la segona manera, la República sí que va existir l’1-O, el 3-O i en moltes més ocasions abans. Oi tant que va existir! Aquesta última és la manera com l’hem de concebre i l’única manera amb què, ara com ara, la podem tornar a fer existir. La conjuntura actual no ens permet d’entendre-la com a poder; tan sols en el sentit invers, com a contrapoder. I això, alhora, obliga a substituir l’objectiu finalista de la proclamació de la República per l’objectiu intermedi del conflicte.

Només si invertim la seqüència unitat-esdeveniment per la d’esdeveniment-unitat, invertim la concepció de la República com a forma de poder per la de forma de contrapoder i canviem l’objectiu finalista de la proclamació de la República per l’intermedi del conflicte, ho tornarem a fer!