I ells, ho tornaran a fer?

El conflicte català-espanyol ha donat lloc a dos mantres antagònics que a força de sentir-los ja no volen dir re: “España se rompe” i “El procés s’ha acabat”. La ironia és que ja voldrien, els emissors respectius, que tinguessin raó a l’altra banda: uns ja firmarien que el zombi del procés estigués enterrat definitivament, i als altres ja ens agradaria que fos real aquesta Espanya fràgil i trencadissa que anuncien els nostres arxiadversaris, per no dir el poder i l’astúcia que presumeixen als nostres polítics, o el potencial dels nostres carrers de fer trontollar l’estat només movent de lloc quatre contenidors.

L’independentisme s’hi esforça, però hom podria dir que ni en els pics més intensos de fatalisme i desmoralització no som capaços de donar pau als histèrics defensors de l’Espanya-Una, de convèncer-los que apa, apa, que ja està, ja ha passat, que ja no som més cap amenaça. Hem fet tant com hem pogut, ens hem boicotat, dividit i atomitzat, hem dinamitat les nostres majories absolutes, hem esdevingut la nostra pròpia oposició al parlament, hem matat el nervi del carrer, hem criminalitzat i encausat el nostre jovent, hem desnacionalitzat el país i ens hem venut la llengua per tal de caure bé a qui ens vol mal, i no hi ha manera: segons el relat dels venjadors de l’estat, Espanya es trenca.

És clar que a l’observador sagaç no se li escapa que tota aquesta comèdia de la dissolució de la nació, del cop d’estat, de l’alçament del poble espanyol –tot això dit en castellà– és gesticulació, una catxa, la seua catxa. Eslògans tremendistes per a atiar l’electorat que els hauria de permetre de “recuperar” el BOE, és a dir la Moncloa, el cromo que els falta. Però no és cap amenaça real, aquesta que esgrimeixen, sinó el seu record. Perquè del primer 9N –el procés participatiu– fins al segon –el pacte “per la convivència”–, els autodeterministes ens hem guanyat un estigma que ja és indeleble: tal com l’independentisme basc és i serà sempre ETA, el català ha acabat com un espantall més abominable que matar a sang freda: arribar als fets del 2017 sense la deferència de vessar-los cap gota de sang els és un deshonor que no ens perdonaran mai.

Des del record, doncs, els enemics d’Espanya hem passat de ser un desafiament a l’estat a ser un mer instrument en les seues batalles internes. Quan érem la primera cosa, van optar per esclafar-nos per la via destralera i genuïnament hispànica de la guerra bruta; i ara que som la segona, és per la via pulcra i astuta que se’ns mata, la que en podríem dir l’abraçada de l’aranya, amb el principal agent doble de l’estat “deixant-se” pactar gradualment pels dos principals partits independentistes, aquí per Esquerra contra Junts, allà per Junts contra Esquerra, eixamplant l’esquerda amb la força de la seua tírria mútua, ara en aquest poblet, ara a l’altre, ara a les capitals de comarca, ara a les diputacions, i fins a empantanegar-los tots al congrés espanyol.

La caiguda del bastió Puigdemont tant podria ser un simple mèrit de Pedro Sánchez, com una conseqüència lògica del desgast de l’exili, com la resposta a una intuïció: que els aires dels tribunals europeus potser ja no bufen tan favorables, i davant la perspectiva de perdre-ho tot, han optat per mirar de salvar els represaliats rasos aprofitant que salven els del cim. Sigui com vulgui, el pacte “pel retrobament i la convivència”, o del “si no volies taula de diàleg, dues taules”, l’independentisme del “jo ja ho deia” es pot anotar un altre punt. De fet, aquests dies tothom s’ha reivindicat de tindre raó davant dels seus contraris: ERC davant de Junts, els abstencionistes contra els votants actius, els pactistes contra els del bloqueig, i així totes les faccions i faccionetes s’han tirat per sobre les pròpies victorietes d’una punta a l’altra del mateix vaixell. Mentrestant, els qui no tenim mai raó de re ens demanem si aquesta energia invertida en tanta animadversió no es podria encaminar a alguna cosa diferent.

Penso en la reacció furibunda de l’espanyolisme extrem contra l’amnistia, i com recorda l’ambient fabricat contra l’estatut del 2006. Malgrat que aquest, com a llei orgànica, renovava el vincle amb l’estat, el crit de guerra era que Espanya es trencava; així mateix, essent l’amnistia una altra llei que ens hi lliga a través del seu puntal polític principal, deixa’t estar: es trenca Espanya una altra vegada. Així doncs, per la xamba d’una reacció teatral i hiperbòlica contra l’estatut, en va resultar allò més semblant a una profecia autocomplerta. Per tant, qui ens diu que amb tota aquesta comèdia exacerbada contra l’amnistia, i la que ens espera, no s’estaria covant un nou momentum o un esperó similar per a la població catalana?

Diu la dita que Espanya no falla mai, però també és veritat que no li ha calgut l’encert, perquè Catalunya acaba fallant sempre, i estrepitosament. Amb la precaució d’aquests antecedents, i donada una nova oportunitat que ens arribi de rebot, és just de demanar si serem capaços d’aprofitar-la, com a mínim d’aplicar aquella tècnica sàvia de fer servir l’energia de l’oponent a favor. Com?, no ho sé, això ja aniria a un altre preu, confio en la mà de cervells enllustrats que ha donat el moviment. Però segur que coincidirem que cal un nou sacseig que repolititzi la Catalunya despolititzada –aquí penso en el jovent–, de manera que estiguem atents als senyals, perquè si ells ho tornen a fer, ja seria per plegar que no haguéssim après res d’aquests últims anys.