‘Ho sabíem, que trigaríem a veure’t. No te n’amagaves, no podies’, carta de Jenn Díaz a Marta Rovira

20 d’abril del 2018
Madrid

Estimada Marta,

Sóc al tren, camí de Madrid. Mai no hauria pensat que entraria a una presó a visitar un company, com farem demà a Estremera, ni que t’hauria d’escriure aquesta carta. Fa dos anys, quan la gent venia a les parades de Sant Jordi a demanar-me que els signés perquè havies recomanat un llibre meu, poc que pensava que algun dia podríem compartir alguna cosa més que el gust de la lectura o algunes presentacions de llibres. El mateix motiu que t’ha allunyat de casa teva i de la teva família m’ha acostat, a mi, a la política: l’excepcionalitat del país.

Ja ho saps, que l’1-O em va canviar la vida, perquè m’he fet un tip de dir-ho durant la campanya i després. Però potser no saps ‒i aprofito la intimitat de la lletra escrita per dir-t’ho‒ que un dels motius pels quals vaig acceptar el desafiament d’anar a les llistes d’ERC va ser el teu lideratge. La teva discreció, la teva humanitat i l’honestedat amb què parles m’esperançaven i em feien creure en una política que encara no hem pogut considerar com toca: la que faran les dones, les polítiques que lideraran persones com tu. T’ho dic ara, que et tinc lluny, perquè crec que ho has de saber i perquè trobo que la injustícia que esteu vivint tu i els teus ha de tenir, almenys, el suport moral dels qui creiem en tots vosaltres.

L’últim dia que et vaig veure, als despatxos del Grup Republicà, després del ple més trist que haurem viscut, em vaig esperar un moment per fer-te una abraçada. Parlaves amb l’Ernest i li deies: ‘cuida’ls’. I ell et feia que sí amb el cap. Vaig pensar que trigaria molt a veure’t, i que tu t’acomiadaves com podies de tots nosaltres. Quan et vaig fer l’abraçada em vas dir: ‘feu pinya’. I vas mirar la Najat amb tendresa per demanar-li que es cuidés. Ho sabíem, que trigaríem a veure’t. No te n’amagaves, no podies.

Sé que t’amoïnava que no entenguéssim la teva decisió de marxar a l’exili. Ens vas demanar, hores abans, que respectéssim la decisió que alguns prendríeu ‒renunciar a l’acta, marxar a l’exili‒ i vam fer que sí amb el cap, com l’Ernest davant la teva demanda. Sé que t’amoïnava perquè és així, deixa’m que t’ho digui, com és el lideratge femení: poc egoista, considerat amb l’altre. La teva generositat, encara ara, lluny, és immensa. Davant el lideratge únic masculí, testosterònic i gesticulant, al qual tots estem aveats, la teva coherència i ‒insisteixo‒ discreció ens van donar una lliçó. Però no només aquell vespre, sinó ‒i sobretot‒ l’endemà.

Quan vam llegir la teva carta, alguns davant l’Audiència nacional espanyola ‒preguntant-nos com era que trigaves tant‒, me’n vaig adonar: definitivament la teva manera de liderar el partit d’ençà que l’Oriol era a la presó obria un nou camí per a moltes de nosaltres, tants cops com ens hem preguntat què vol dir exactament un lideratge femení en la primera línia política. Era urgent que, d’una vegada, les dones poguéssim arribar ben amunt sense haver de renunciar a res pel fet de ser dones, sense haver d’imitar-los, a ells, els homes amb poder. I no, no solament pel fet que parlessis de la teva filla ‒que també‒; i no, parlar de sentiments i d’emocions no és només una característica de les dones. Per sort, tenim homes ben a prop que no responen als estereotips d’aquest lideratge únic, d’un masclisme subtil i relliscós. La teva carta parlava de debilitats, de contradiccions, d’emocions, fent bo el lema que diu que allò personal és polític. La teva carta era, sí, política, i sí, personal, i els qui hem viscut amb tu els darrers mesos et vam tornar a reconèixer en les teves línies. No t’agrairem prou la sinceritat en aquella carta, la teva valentia, i la teva transparència. Ara, a l’exili, tornaràs a demostrar que la feina amb discreció no és menys feina, i que la productivitat i l’efectivitat no necessiten de protagonisme, no obligatòriament. Ara, a l’exili, alliberada de tanta injustícia, podràs demostrar, un cop més, per què som tants els qui confiem en tu.

Fa molts dies que em preocupa que la societat catalana, pacífica i respectuosa, s’enquisti en el ressentiment. I fa més dies encara que em preocupa que la gent d’arreu de l’estat espanyol no entengui que aquesta repressió també els afecta. Per això voldria que aquesta carta arribés a tothom, fer-la pública, traduir-la al castellà, perquè et coneguessin, us coneguessin a tots, i tothom veiés que la crisi humanitària i de retallada de drets civils i polítics, la retallada de llibertats és una crisi que afecta tots els demòcrates, tota la gent amb sensibilitat. M’agradaria que veiessin la Marta que l’últim dia de campanya somreia i es feia seu l’acte, portant les jaquetes als consellers, i que veiessin com ens passes el braç per sobre a la Najat i a mi després del primer dia de ple; m’agradaria que la gent d’arreu de l’estat espaynol, sobretot ells, et veiessin defensar amb coherència i vocació de país uns valors que estan per sobre del teu interès personal. M’agradaria que la gent, Marta, conegués la dona valenta i lúcida que ets, i que mai més et veiessin com una enemiga a silenciar: perquè no ho ets.

Al Parlament et trobem molt a faltar, companya, i no descansarem fins que amb la resta de represaliats puguis tornar a casa, on hauries d’estar. Sé, tots sabem, que l’Agnès, quan sigui capaç d’entendre la decisió que has pres, se sentirà orgullosa de la mare que té, com tots nosaltres, i que algun dia ‒no sé quan, ni com‒ trobarem la manera de compensar-te el preu personal tan alt que estàs pagant per lluitar per un país més just.

Dilluns, Sant Jordi, estic convençuda que encara hi haurà qui se m’acosti perquè fa dos anys vas recomanar un llibre meu. Gràcies, Marta, per haver confiat en mi, i per haver-me deixat formar part d’aquesta família que és Esquerra Republicana de Catalunya.

T’estima,