Ho farem

La CUP va enterrar ahir a Manresa les esperances que encara tenien alguns que els resultats del 27-S servirien per a portar-nos a la independència. Tècnicament, és cert que hi ha temps fins al 9 de gener per a assolir alguna mena d’acord entre Junts pel Sí i la CUP, però la trencadissa que es va viure ahir poc després de les sis del vespre no veig de quina manera es podria superar. Perquè no va ser el no, sinó el com: com van expressar aquest no.

La CUP té tot el dret del món d’establir les seues prioritats, i que la independència no siga la primera d’aquestes prioritats. Tots els partits són per definició partidistes i tots fan servir els esquers que consideren millors a l’hora de captar tants vots com poden, vist que després els vots ja no els reclama ningú. Ara, per tant, no treu cap a res discutir sobre la gestió que fan dels seus tres-cents mil vots ni preguntar-se quants dels seus votants entenen aquesta obsessió monotemàtica que tan clarament es va expressar ahir. Simplement no paga la pena. Qui vulga seguir-los que ho faça i d’ací a uns quants anys ja ens ho explicarem.

Pel que fa als altres, pel que fa als qui volem la independència i ahir ens vam sentir insultats quan Anna Gabriel afirmava saber amb tanta seguretat què exigeix el país, simplement ens cal escampar la decepció tan de pressa com siga possible i posar-nos a pensar. Sí: ara toca fer l’esforç de tornar a posar-nos dempeus i caminar, però aquesta vegada amb un avantatge respecte d’ahir. Ara caminarem havent aclarit molt el panorama polític i assumint de seguida aquesta fotografia del país que tenim des d’ahir i que és molt més real que no la que vèiem al setembre.

És veritat que la legalitat ens allargarà aquest període fins al 9 de gener. No s’hi pot fer res. I és cert que pel mig passarem unes eleccions espanyoles que seran molt dures, en vista de la decepció que es respira en l’ambient. I no tingueu cap dubte que el govern espanyol pressionarà tant com puga i més per aprofitar aquesta gran oportunitat que li hem regalat: un mes sencer d’impotència del parlament i el govern.

Tanmateix, ho aguantarem tot. I ho farem amb tanta alegria i sensatesa com puguem. En primer lloc, perquè no tenim cap més alternativa. Però també per encarar en les millors condicions possibles les eleccions del març, unes eleccions que des d’ahir sabem que seran més que mai a cara o creu. En els moments complicats és quan els moviments polítics han de demostrar que són més que una simple aspiració, que són fets per a guanyar.

La decisió de la CUP no ha canviat el país ni ha canviat Espanya. Les raons per les quals la independència ha deixat de ser una moda marginal i ha passat a ser un projecte sòlid, l’únic capaç d’il·lusionar i de mobilitzar la majoria de la població del Principat, són totes senceres i vives. Encara més senceres i vives que ahir. L’aplicació salvatge del FLA ha demostrat que Espanya no havia entès res i que continuaria propulsant la voluntat secessionista. I la proclamació de la neutralitat suïssa ens explica millor que cent declaracions com la comunitat internacional veu que és factible l’aparició immediata de la república catalana en el concert de les nacions del món.

Tot, doncs, és a les nostres mans, encara que avui siga un poc més difícil que no ho era ahir. Ho farem si ho volem nosaltres i si en compte de defallir, sucumbint a la tristesa circumstancial, ara us acabeu aquesta tassa de cafè que beveu i us encamineu a la porta pensant que el 27 de setembre va anar de cinc mil vots només i que en mig any tenim temps de sobres per a recuperar la iniciativa política i el somriure personal.