‘Ho deixo’

“Des de fora ho tenia tot però no era feliç”. Patricia Jiménez va decidir deixar la seva feina en una farmacèutica per començar a viatjar i escriure en el seu bloc Dejarlo todo e irse. En el post on explica per què va decidir deixar la seva vida hi ha més de 120 comentaris de persones que es troben en una situació similar i que  expressen els seus dubtes o expliquen la seva pròpia experiència. Però, per què una persona decideix canviar radicalment la seva vida i de quina manera ho fa.

¿Som feliços?

8 de cada 10 espanyols es considera feliç. Així ho acredita una enquesta del 2015 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A més segons el World Happiness Report, un informe sobre la felicitat elaborat per l’ONU, el passat 2016 Espanya ocupava el 37è lloc en la llista dels països més feliços del món, una llista que encapçalava Dinamarca i Suïssa i que tanquen Síria i Burundi. L’informe de l’ONU té en compte diferents criteris com la renda per càpita, el suport social, l’esperança de vida o la capacitat per prendre decisions. Però oblida altres aspectes com la satisfacció familiar o l’autorealització personal. Si centrem el focus en la satisfacció laboral, una enquesta de l’EUROFOUND, un organisme de la UE que treballa per la millora de les condicions laborals, segueix la mateixa línia de la satisfacció general: un 84% dels espanyols se sent sempre o quasi sempre útil quan treballa. Però, ¿qui són i què fan aquestes 2 persones de cada 10 que no estan satisfetes amb la seva situació?
Persones que surten de la norma

Patricia Jiménez va estudiar biotecnologia a Tarragona encara que ella és de Navarra. Quan va acabar la carrera va estar 9 mesos fent d’au pair a Berlín i després va començar a treballar en una farmacèutica a Barcelona. Dos anys més tard va decidir deixar la feina per marxar a viatjar. La decisió no va ser sobtada. “Feia temps que no era feliç, estava trista i no ho entenia, perquè tenia una feina i parella. Fins que em vaig adonar que no feia el que volia i que el que m’agrada era escriure i viatjar”, comenta.

Des que va marxar a Berlín, va obrir un bloc on explicava com era viure a Alemanya i també parlava dels viatges curts que feia. Quan va decidir començar a viatjar “només amb bitllet d’anada” va reactivar-lo. El seu bloc s’ha convertit ara en una pàgina web on Jiménez recull tots els seus viatges i explica com és viatjar sola pel món. Jiménez diu que sovint ha d’explicar que ella no va fugir. Encara que el nom del seu bloc “dejarlo todo e irse” pugui suggerir el contrari, ella diu que “a l’hora de marxar s’ha de deixar tot ben lligat. Les persones que pensin en marxar també han de pensar a tornar”.

Per ella el seu bloc no és tant un mitjà de vida, “no és tant viure d’ell sinó amb ell”. En l’actualitat, els ingressos que rep de la pàgina web no són suficients per a ser la seva única font econòmica. Jiménez explica que per tirar endavant treu ingressos de totes parts: a vegades treballa en els destins i també ven les fotos que fa com a postals. De totes maneres, viatja d’una manera molt austera: intenta allotjar-se gratuïtament a través de pàgines com couchsurfing i intenta gastar el mínim en transport i alimentació.

El cas de Patricia Polvora és una mica diferent, perquè va deixar el seu treball a la multinacional Ericsson per crear la seva empresa social de tes. Polvora, de pares uruguaians, va néixer a Argentina i arran del cop d’Estat de 1976 els seus pares van exiliar-se a Suècia. Allà va viure des dels 7 mesos.

Quan tenia 29 anys i estava en un bon moment tant laboral com personalment, li van detectar artritis reumàtica, una malaltia poc freqüent en gent jove que provoca una inflamació constant en les articulacions i molt dolor. Per recomanacions dels metges, va decidir anar a viure a Barcelona on el clima mediterrani podia ajudar-la trobar-se millor. Durant sis anys va estar treballant a distància i es va esforçar per a millorar la seva situació física. “Llavors, quan vaig aconseguir estabilitzar-me era com si hagués tornat al punt inicial”. Polvora sentia que tornava a tenir una vida controlada però en un altre país i va ser quan va tenir la idea de fer un canvi per trencar amb aquesta estabilitat que l’angoixava. Per això,  va decidir crear una empresa pròpia. “Tenia clar que havia de ser una cosa local i volia que tingués un impacte directe”. Es va interessar per les persones amb discapacitat en els centres ocupacionals i va veure que “feien coses com pintar. Però ningú mirava que el que poguessin fer tingués un valor”. Impulsada per donar una feina a aquestes persones va crear Teterum una empresa de tes que fa enviaments a domicili. Per què el te? “Perquè toca els cinc sentits. I desperta aquestes persones”.

Patricia Polvora va decidir emprendre la seva empresa quan es va quedar embarassada i va rebre el suport de la seva família tant econòmic, com en el dia a dia, per aconseguir-ho. De totes maneres, considera que externament no el va rebre tan fàcilment i es refereix a la dificultat de captar inversors en un inici. Polvora considera que a Espanya molta gent té “una cultura del fracàs” que consisteix en evitar els canvis quan es té una certa estabilitat. Patricia Polvora ho relaciona amb la zona de confort, aquella on “no hi ha cap perill, no hi ha res que t’alteri”. Això  segons ella, era un senyal “que no estava evolucionant.”

En aquest sentit, la psicòloga Marta Masip explica que hi ha persones “que no es mouen d’aquesta zona de confort, altres que la van fent gran a poc a poc, mentre i hi ha altres que s’ofeguen en ella”. Considera que hi ha moltes persones que no s’atreveixen a fer aquest canvi “perquè els hi fa por passar per una etapa d’incertesa”. Però també diu que “hi ha altres que ho tenen molt clar perquè han arribat al fons i treuen aquesta valentia, que tots tenim, i fan aquest pas”.

Per què fem aquests canvis?

Com explica Marta Masip, el principal motiu pel qual les persones fan un canvi radical a les seves vides és “perquè passen per una crisi personal o de salut”. Aquest fet fa que es replantegin la vida i que “assumeixin un risc per poder fer el que volen”.

La periodista i escriptora, Ana Basanta, coneix bé aquesta situació perquè l’any passat va publicar el seu cinquè llibre: Decididos. 10 experiencias fuera de un entorno competitivo. En ell explica la història real de deu persones que, en un moment donat, van decidir deixar la seva vida i feina estable per fer el que realment volien. Basanta es va interessar per aquestes persones perquè creu “que sovint són a prop de nosaltres. Són històries molt quotidianes amb les quals és fàcil identificar-se”.

Amb el seu llibre ha comprovat que les persones que decideixen fer un canvi dràstic  en la seva vida acostumen a seguir un patró. En primer lloc, estan les que tenen una feina estable i ben remunerada però que no els omple. Segons ella, no busquen tant una “estabilitat econòmica sinó una estabilitat emocional”. Després estan les persones que arran d’un viatge els hi canvia la vida. Per ella és fàcil entendre-les “perquè tothom algun cop ens hem sentit igual. I no cal fer la volta al món”. Hi ha un altre grup de persones que ha tingut “algun drama o problema important i d’alguna manera sembla que la vida els obliga a reinventar-se”, explica l’escriptora. Per últim, estan les persones que volen marxar de la ciutat al camp o al revés. Aquest fenomen acostuma a ser bastant habitual, però “els components de tenir una feina estable, família i fills fa aquestes històries diferents”.

En molts casos l’entorn no entén la seva decisió. Basanta explica que molts dels testimonis van haver de donar moltes explicacions però “a ells els hi és indiferent el que pensin perquè ja estan convençuts del que volen fer i ho fan igualment”.

I al final, les dues persones que en un inici no estaven satisfetes ho tenen clar: no tornarien enrere. Patricia Polvora considera que encara que no hagués patit la malaltia tenia la inquietud de fer un canvi i d’alguna manera ho hagués fet. El seu cas ha estat un èxit però també pensa en les empreses que tenen problemes.”Hi ha moltíssimes empreses que fracassen i no passa res: n’emprens una altra o et poses a treballar. Al final emprendre és un aprenentatge“. Patricia Jiménez també és clara: “Estic segura que l’altre camí no era. No sé si és aquest, però mentre em segueixi contestant que sí, continuaré fent això”.