Històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors

Patrick Radden Keefe (Dorchester, Massachusetts, 1976) és, sens dubte, un dels grans periodistes contemporanis. Llegint-lo s’aprèn del món i de l’ofici. A més, sempre et deixa a les portes de la reflexió sobre les zones més fosques de la condició humana i els mecanismes de funcionament corruptes o immorals perfectament normalitzats de la nostra societat. En posar el focus en un tema i insistir-hi fins a fer una dissecció precisa i atractiva d’un món i d’uns personatges, il·lumina molts altres aspectes de la societat, alguns dels quals els tenim literalment davant dels nassos i, paradoxalment, ens passen desapercebuts.

Tots els seus treballs són una denúncia profunda, rigorosa, documentada i excel·lentment narrada. Ja vaig parlar en aquesta secció dels seus llibres No diguis res, sobre la història fosca de l’IRA, i L’imperi del dolor, sobre l’epidèmia d’opiacis als EUA. Ara publica Canalles. Històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors amb la seva editorial de capçalera, Edicions del Periscopi, amb traducció de Ricard Gil.

Es tracta de dotze grans reportatges, publicats originalment a The New Yorker entre el 2007 i el 2018, sobre personatges increïbles, des de grans assassins fins a corruptes i estafadors de primera línia. Alguns famosos, alguns no. Fa els retrats i ens descriu amb precisió i tota mena de detalls els mons d’aquests personatges estratosfèrics i, per a la majoria de nosaltres, tan inaccessibles o inabastables com els personatges de ficció, que ho són per definició. Però, malgrat tot, són tan verídics i estan tan vius com nosaltres. O més.

Són dotze personatges, dotze petits universos ben definits que l’autor ens convida a explorar en profunditat. Hi ha el cas d’un falsificador de vins antics de l’alta societat. Les interioritats, els misteris i els codis d’una família mafiosa de criminals holandesos. L’obsessió d’un germà d’una víctima de l’atemptat de Lockerbie per saber la veritat. Un metge, un multimilionari i un agent de borsa que es van veure embolicats en un gran escàndol financer. La introspecció en la ment i el passat d’una assassina sense escrúpols que ens porta alhora a una reflexió sobre el sentit de la pena de mort. La captura del Chapo Guzmán, un dels narcotraficants més famosos del món. La història del productor de reality-shows de televisió que va crear i popularitzà el personatge de Donald Trump, impulsant-lo a la presidència dels EUA. L’enigmàtic Hervé Falciani, el tècnic informàtic que va posar al descobert els secrets més foscos d’un banc suís. El príncep de Marbella, Monzer Al Kassar, el traficant d’armes més inquietant i esmunyedís de la història. La defensa del terrorista jihadista txetxè Djokhar Tsarnaev que, amb el seu germà, va atemptar mortalment contra els espectadors de la marató de Boston. La trama de corrupció d’alt nivell que va teixir un multimilionari israelià del negoci dels diamants per a fer-se amb un dels tresors miners més preuats de l’Àfrica. I, finalment, la vida i les excentricitats d’un famós cuiner que viatja pel món fent programes de televisió.

Tots els retrats tenen un gran interès i, a més a més, el llibre està molt ben traduït i editat quant a l’ordre intern dels relats. A mesura que avances en la lectura, cas per cas, entres en un mètode d’observació i d’anàlisi, en un món desconegut ple d’incògnites i revelacions. L’atracció que et transmet la narració és tan absorbent que no voldries que el llibre s’acabés mai. L’autor, sempre discret i humil, desborda coneixement. De vegades, petites pinzellades de color apareixen fent breus “cameos”, personatges que el lector pot conèixer i relacionar amb l’espessa teranyina de trames que ens descriu el llibre. Des de l’advocat Jacques Vergès, defensor de Klaus Barbie i del terrorista veneçolà Carlos, fins a Henry Kissinger i el màxim torturador de Pol Pot, tot passant per Teodorín Obiang i, fins i tot, el comissari José Villarejo.

La membrana permeable entre allò que és lícit i allò que és il·lícit

“Aquestes històries reflecteixen algunes de les meves obsessions més persistents”, escriu Patrick Radden al prefaci: “El crim i la corrupció, els secrets i les mentides, la membrana permeable que separa els mons lícits dels il·lícits, els lligams familiars, el poder de la negació.”

A partir del retrat que va construint de cada subjecte i del seu món, com havia fet ja amb Gerry Adams i amb la família Sackler a les obres anteriors, descriu el funcionament més obscur de la nostra societat i de la condició humana. Mai de manera explícita, ni fent asseveracions ni reflexions personals. Sempre ordenant els fets, els actes i les paraules perquè s’expliquin per si mateixes, deixant portes obertes a tots els clarobscurs i incògnites que poden sorgir, per tal de comprendre millor la psicologia dels protagonistes i el seu funcionament en la nostra societat capitalista, mass-mediàtica, corrupte i americanitzada.

Al pròleg, l’autor explica el perquè del seu estil: “Jo m’havia anat especialitzant al llarg dels anys, en allò que els editors anomenen ‘writearound’: articles sobre un subjecte que es nega a ser entrevistat. Hi ha periodistes que detesten els ‘writearounds’, però jo sempre he gaudit del repte que representen. Cal fer un reportatge molt creatiu per a aconseguir un retrat vívid d’algú si no tens ocasió de parlar-hi, però sovint aquestes peces són més reveladores que les simples transcripcions de converses que de vegades acabes llegint quan el polític o l’executiu en cap en qüestió es presten a cooperar.”

Un raig de sol al cementiri del periodisme

Vivim uns temps de periodisme reverencial i de karaoke, on qualsevol individu pontifica pomposament sobre el diví i l’humà sense tenir-ne ni idea. Alguns editorialistes i articulistes es deuen creure una mena de gurús, que guien i instrueixen els fidels amb sermons diaris. No es tracta que la gent pensi pel seu compte. Es tracta que pensin allò que ells volen. Uns altres periodistes i opinadors fan esforços, sovint patètics, per fer-se els genials i enginyosos. Volen el triomf a internet i a Twitter a còpia de “likes” i brometes còmplices.

Les entrevistes es fan com xurros i repeteixen sempre el missatge únic que interessa als protagonistes o al poder de torn per a intoxicar els lectors. Molt poques vegades es fan bones preguntes. Ja pràcticament ningú practica gèneres com el gran reportatge o el periodisme d’investigació i denúncia rigorós i documentat. El periodisme tendeix a una simplificació obscena i manipulada del món que ens envolta, en comptes d’intentar-ne reflectir la creixent complexitat dels fets i els esdeveniments.

Per contrast amb el deplorable panorama dels mitjans habituals, Patrick Radden Keefe és un raig de sol en el putrefacte cementiri del periodisme. Llegir-lo és aprendre a observar i preguntar, saber relacionar els fets, intentar aproximar-se a una versió verídica de la història i replantejar-s’ho tot de cap a peus. Ell mai no pretén d’arribar a cap veritat única que resolgui el misteri que aborda. Ben al contrari, deixa obertes totes les finestres i portes dels dubtes morals, dels matisos, explora les zones de grisos, tot nedant en aigües tèrboles amb sensibilitat, efectivitat, intel·ligència i, sobretot, una immensa curiositat per tot allò que envolta el cas que tracta.

La força i l’atractiu de la seva narrativa periodística es tensa i vibra gràcies als resultats de mesos d’investigació i documentació. D’incògnita en incògnita, de sorpresa en sorpresa. Mesos de treball solitari i tenaç. Mesos de rebre moltes negatives i, fins i tot, amenaces. Viatges. Lectures de llibres i de reportatges de premsa o informes tècnics o confidencials. Radden parla amb tothom, vulguin donar la cara o no. Familiars, amics, dones, amants i ex-amants, companys d’escola, tècnics, advocats, forenses, delinqüents i grans figures, com ara presidents, ministres, filantrops internacionals, directors de bancs, etc. Ell sap que, de vegades, la clau pot estar en els detalls aparentment més insignificants o en algun trauma del passat del protagonista.

L’autor confessa que les històries del llibre són salvatges, però totes són certes. Els seus col·legues de The New Yorker les han revisades una per una per a comprovar-ne la veracitat. “Totes juntes”, diu ell, “espero que projectin alguna llum sobre el crim i el càstig, sobre el caràcter relliscós de l’ètica situacional, sobre les decisions que prenem mentre som en aquest món, i sobre les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos i als altres relacionades amb aquestes decisions”.

Una proposta incòmoda del Chapo

L’autor sap convertir les anècdotes i les seves conseqüències en noves reflexions sobre la manera d’entendre l’ofici i la responsabilitat que el periodista assumeix davant els lectors a l’hora de fer públic el seu treball: “Aquella conversa inesperada també em va semblar paradigmàtica del que representa l’aventura d’escriure en una revista: la intimitat inquietant que un periodista pot experimentar envers un subjecte que no coneix personalment, l’estranyesa de lliurar una història al món perquè tothom la pugui llegir i veure com adquireix vida pròpia.”

De quina conversa inesperada parla? Poc després de publicar La cacera del Chapo, sobre la vida i miracles i la narració detallada del setge i la captura del gran narcotraficant mexicà Joaquin Guzmán Loera, el periodista va rebre un missatge inquietant al contestador automàtic de la redacció, de part d’un advocat que s’identificava com a representant de la família Guzmán. Quan ell va escriure l’article el Chapo era empresonat a Mèxic i no concedia entrevistes. Inútil intentar-ho. Tampoc no creia que una volta publicat el llegís, ja que era pràcticament analfabet.

Radden esperà un temps prudencial. “No els donis mai el teu telèfon ni l’adreça particular”, li van aconsellar. Ell temia que la trucada fos per a discutir algunes de les afirmacions que feia sobre ell, especialment perquè revelava que el narco era un gran consumidor de Viagra. Però res més lluny de les intencions de l’advocat. Quan hi va parlar, li digué que l’article era molt interessant i que el Chapo volia proposar-li d’escriure les seves memòries. Malgrat la curiositat que sentia de saber la història narrada pel principal protagonista, Radden va desestimar educadament la proposta.

Dotze relats, dotze films?

L’habilitat narrativa de l’autor és extraordinària. Sap administrar les intrigues i les revelacions. Té bon pols i bon ritme. Descriu persones i situacions amb els ulls i la ment d’un gran observador. Té bones aptituds per a detectar la psicologia dels personatges, tant els principals com els secundaris, els que de vegades són capaços de fer importants revelacions. T’encomana la passió pel tema i sap guiar-te delicadament pels camins per on ell ja ha transitat, tot seguint l’impuls dels seus dubtes i les seves inquietuds.

Sap triar molt bé els temes i els personatges, bo i equilibrant cares conegudes i desconegudes. Ampliant molt encertadament els records que el lector pot conservar en la memòria dels fets quan van succeir i, per descomptat, ampliant i humanitzant el relat oficial que en el seu moment els mitjans van construir, amb més o menys bona fe. Val a dir que ell gaudeix del privilegi de treballar a The New Yorker, una posició guanyada a pols, sense dubte. La qual cosa li permet de dedicar molts mesos a investigar i disseccionar un tema, viatges inclosos, essencials per a descriure llocs i persones o per entendre millor la part oculta de l’iceberg que hi ha sempre sota qualsevol història.

En aquest sentit, el llibre duu implícita la reivindicació de les grans revistes il·lustrades de reportatges escrits. L’autor ho confessa al pròleg. Ell es va enamorar de les revistes quan anava a l’institut. A la biblioteca podia llegir Time, Rolling Stone, The New Yorker, etc.: “En aquella època ningú feia servir l’expressió ‘en profunditat’; això va arribar més tard per distingir els articles més llargs típics de les revistes amb les peces més breus que es publiquen als webs. Però en els meus temps d’estudiant ja vaig arribar a la conclusió que, com a mínim pel que fa al camp de la no-ficció, un bon article de revista era probablement la forma més perfecta que existia. Prou substancials per submergir-t’hi del tot, però prou curts per enllestir-los d’una tirada, aquestes peces tenien una estructura concreta i refinada.”

A la vegada, es nota que de cada tema s’ha documentat exhaustivament, però sap destil·lar les dades de manera que a la narració n’apareguin les precises i més significatives. El mateix fa amb els centenars d’entrevistats i les altres fonts que no revelen la identitat. Els ha conegut i interrogat una vegada i una altra, insistint a preguntar quan li cal en descobrir noves pistes. Redueix hores de conversa a frases o silencis molt ben triats i repartits al llarg del relat. És concís i alhora extens i ric. Sembla que les úniques normes que segueix són les de la seva intuïció i discreció.

Tot plegat fa que sigui inevitable pensar que aquests dotze relats serien l’embrió perfecte per a dotze excel·lents films basats en fets que han succeït en realitat, per increïbles i bèsties que puguin semblar. No serien films per a entretenir-se i passar l’estona, sinó per a comprendre més a fons el món que ens envolta i corregir algunes idees preconcebudes que podem tenir sobre els fets i les persones. Però millor que no sigui així. Si s’hi fica un productor, apareixeran els guionistes comercials i ho arrasaran tot. El gran valor d’aquest periodisme és llegir-lo i pensar-lo.