03.12.2019 - 21:50
Havia pensat titular aquest article ‘Com viatjar en l’Euromed i no morir en l’intent’, parafrasejant la famosa novel·la de la Rico-Godoy, però he decidit que és més escaient imitar el de la pel·lícula dels anys noranta perquè, ben igual que les persones que han fet el servei militar, a l’Euromed m’he sentit segrestada i amb una sensació de pèrdua de temps indescriptible.
No aprofundiré les raons per les quals encara no tenim el corredor mediterrani, a hores d’ara tots ja sabem que és una raó política; si no, no s’explica que trigui més de tres hores de València a Barcelona, una mica més d’hora i mitja de València a Madrid i més de dues hores de València a Alacant. Si fos pel govern espanyol, ara no tindríem ni autopista. Crec que tampoc no cal explicar que el Mediterrani és un mar i que per tant no és gaire lògic que amb aquest nom les vies vagin per la Meseta espanyola.
Fa dues setmanes hi vaig estar atrapada més de quatre hores i mitja. Havia d’anar a Barcelona a fer dues reunions. Evidentment no vaig arribar a la primera i a la segona vaig fer tard. En passar Castelló de la Plana, ja es veia que la cosa no anava bé, el tren s’aturava, feia cap endavant i cap enrere, anava lent, fins que per la megafonia ens van explicar que el tren tenia una demora de vint minuts. Sempre menteixen, la raó era que no funcionaven els senyals ferroviaris. No us podeu imaginar la meva cara d’espant en assabentar-me que, en un recorregut que és via única, en la major part dels trams s’havien espatllat els semàfors.
Per sort vaig arribar sana i estàlvia, i amb moltes ganes de reunir-me i de ser participativa. Després de l’odissea havia d’aprofitar el temps, el valoro molt des que viatjo en el tren de la vergonya.
Un dia vaig estar segrestada sis hores a l’Euromed, vam sortir als diaris i tot. Un consell, estimats lectors, d’una dona experimentada en aquests casos: la primera cosa que heu de fer quan el tren s’atura és comprar aigua i alguna cosa per a menjar, les existències del bar s’esgoten de seguida. I no us penseu, il·lusos meus, que Renfe s’ocuparà de l’avituallament. La segona, anar al lavabo, no us podeu imaginar en quin estat el trobareu després d’unes hores d’aturada. No gasteu la bateria del mòbil, no la podreu recarregar: quan el tren s’atura, tallen l’electricitat i també l’aire condicionat. És un segrest en tota regla.
Una altra vegada, tornant de Barcelona, faltava molt poc per a arribar a València, havíem passat Sagunt i de cop el tren es va aturar, sense cap explicació. Després de molta estona, el revisor –em penso que tenen un altre nom, però no em molestaré a buscar-lo– ens va dir que el problema anava per llarg i ens aconsellava baixar del tren. No calia agafar les maletes. De seguida, molta gent ho va fer, la majoria per fumar, jo per prendre l’aire, i de cop ens vam quedar de pasta de moniato: sense cap avís, el tren va tancar les portes i es va posar en marxa. Per sort, jo, que sóc dona previnguda, no abandono mai un tren encara que sigui uns moments sense totes les meves pertinences. Apunteu també aquest consell.
De bon principi no vam saber com reaccionar. La persona que hi havia a la taquilla d’aquella estació de rodalia no ens en sabia donar cap explicació. Hi havia gent que cridava, gent que plorava, era un drama, molts donaven per perduda la seva connexió amb l’AVE, uns altres no sabien què se’n faria, de les seves coses. Després de molt de batallar, vam aconseguir que un rodalia vingués a buscar-nos.
I tinc moltes més històries, d’humanes, de tristes, de divertides, però l’article es faria massa llarg, ho deixem per a una altra ocasió. Potser si un dia tinc ganes d’explicar-vos històries de por, us explicaré les meves experiències amb el Talgo.
