30.04.2023 - 21:40
Quan feia la tesi, vaig passar moltes hores a la Biblioteca de Catalunya. Entre les coses que vaig trobar hi havia una revista editada al Senegal abans de la independència. No sé com va arribar allà, el que sí que sé és que ningú no l’havia consultat. La vaig demanar i recordo que van trigar bastant més del que era habitual a portar-me-la. N’hi havia un plec de lligades amb una cinta. Quan vaig desfer el llaç, va sortir un núvol de pols que parlava de tot aquell silenci, de tot aquell oblit. També vaig trobar una publicació de la Casa de la Caritat de la segona dècada del segle XX. Era la separata d’un article d’un africanista alemany, Diedrich Westermann, que havia passat la Primera Guerra Mundial a Barcelona. Els meus col·legues alemanys –algun, si més no– sabien la història, sabien que havia estat a Barcelona i que hi havia fet alguna publicació, però no havien vist l’article.
Aquestes històries insignificants –i unes altres de grandioses– acompanyen sovint els llibres. Llibres que poden ser a les biblioteques o a les llibreries de vell o a qualsevol racó d’unes golfes. Històries que moriran amb els que les han viscudes, però que tindran el testimoni silenciós dels objectes. Aquest és el pes dels nostres llibres. Textos oblidats que, de cop i volta, es revifen i creen noves històries.
Jo encara tinc la primera gramàtica del suahili amb què vaig aprendre aquesta llengua. Va ser un regal de la meva mare. Un regal que, qui ho havia de dir, em faria trobar el camí de la meva vida. També tinc un llibre en luganda que vaig trobar en una llibreria de vell de Londres. El seu valor fonamental és que va ser d’Alice Werner, una africanista de principi del segle XX. Una noia que va vèncer tots els prejudicis de l’època, que es va emancipar ben aviat i que va tenir una vida acadèmica brillant.
De vegades hi ha llibres que tens que adquireixen un nou valor perquè algú els il·lumina. A les meves prestatgeries hi ha Le devoir de violence, de Yambo Ouologuem. Una novel·la que Mohamed Mbougar Sarr ha recuperat de l’oblit en què havia caigut després que el seu autor fos acusat de plagi. La veritat és que quan el vaig llegir no em va impressionar especialment, però ara s’ha convertit en la inspiració d’una bona història.
A la biblioteca de Marburg vaig llegir un article deliciós de Jakob Grimm que duu el títol Über das pedantische in der Deutschem Sprache (“Sobre la pedanteria en la llengua alemanya”). Li vaig voler regalar a un amic germanista i el vaig cercar per totes les llibreries de la ciutat. En el meu record han quedat les cares dels llibreters quan topaven amb una estrangera que els demanava un títol així del pare de la filologia alemanya. Ningú no el tenia i molts anys més tard el vaig trobar en una llibreria de Heidelberg. Ara el tinc a casa.
També a Marburg vaig comprar el meu primer llibre de Peter Handke, del qual vaig anar llegint tot el que publicava. Els seus llibres ara ocupen més d’una lleixa de la meva biblioteca. Ungaretti és un dels meus poetes preferits. Algun dia en parlaré perquè això m’ha portat alguns disgustos amb els meus amics italians, però tinc els seus poemes al costat de l’obra completa de Cesare Pavese. I el Livro do desassossego, de Fernando Pessoa. I una petita col·lecció de novel·les i poemaris en asturià.
Quan vam fer l’exposició sobre escriptors africans, Asmaa Aouattah va participar en una taula rodona en què va fer una repassada de la literatura amaziga i, mentre ella parlava, jo anava pensant que la majoria d’aquells llibres de què parlava, jo els tenia a casa. A l’exposició vam fer servir les cobertes de llibres de cada autor que exposàvem. La majoria de les fotografies són de llibres que tinc a casa.
En el meu article anterior deia que finalment havia decidit donar els meus llibres. Feia molt de temps que ho rumiava i que n’havia parlat amb molts bibliotecaris. El Pere Comellas m’havia fet entendre que les biblioteques no volen llibres, que no tenen espai. Per això sé que la major part d’aquests llibres que compro per les llibreries acabaran al bookcrossing o a llibreries de vell. Però fa més de quaranta anys que sóc africanista i més de trenta anys que em dedico a les llengües amenaçades. Com que això era una raresa, vaig anar emmagatzemant llibres que no es troben a les biblioteques, i per això, finalment, vaig quedar amb el Josep Turiel, director del CRAI de la Universitat de Barcelona, i li vaig demanar si la biblioteca de la meva (nostra) universitat els voldria. Em va dir que sí.
Ben aviat es buidaran les prestatgeries de casa (i això em permetrà col·locar els llibres que tinc a l’armari). Sempre havia pensat que seria incapaç de fer-ho, o que em doldria moltíssim. Ara, en canvi, em fa feliç fer aquesta donació. I si és tan alliberador és justament per les històries que es lliguen als llibres. Em quedaré sense testimoni, però les històries viuran en mi i els meus llibres faran viure unes altres històries.
Quan vaig trobar el llibre d’Alice Werner en aquella llibreria de Londres em va impactar moltíssim. Jo era molt jove i vaig pensar que aquell era el preu que havia pagat per la seva llibertat. No hi havia ningú que valorés el que ella havia deixat, i per això s’ho venia. Ara que sóc més vella que els boomers, no vull deixar un llast inabastable per a qui no tingui aquest vincle sentimental amb els llibres (tot i que s’han fet tips de carregar-los i han passat hores interminables amb mi a les llibreries). Agraeixo aquell atzar que em va fer donar nova vida a un llibre en luganda i agraeixo també a la Universitat de Barcelona que vulgui els meus llibres. Tant de bo continuïn creant moltes històries. La meva primera gramàtica de suahili, però, de moment me la quedo jo.
PS: Vaig trobar la meva veïna, la tia que s’hauria quedat sense la rosa del nebot el dia de Sant Jordi. Em va dir que l’altre nebot (germà de l’anterior) sí que li havia portat la rosa. A algunes tietes, doncs, sí que els regalen roses.
