L’altra arqueologia de Menorca, la vida amagada entre les ruïnes de la base americana

La vegetació esponerosa mig amaga dos radars de comunicacions enormes dalt la muntanya de l’Enclusa, a Ferreries, però encara s’entreveuen tot circulant per la carretera general. Tècnicament, són antenes de comunicacions troposfèriques d’enllaç. Fa devers seixanta anys que formen part del paisatge menorquí, però en fa prop de trenta que no reben ni transmeten cap missatge xifrat. Les comunicacions per satèl·lit són molt més segures i eficients, ara. Aquests radars Troposcatter, els Tropo, com eren coneguts popularment, i un grapat d’edificacions ruïnoses són allò que resta en peu de la base militar americana. “La base”, com en diuen encara els menorquins. Una illa de misteri dins l’illa.

El temps ha castigat les instal·lacions en desús. L’estat d’abandonament en què es troben és més que evident. La malla de filferro que l’envolta té molts forats per on és molt fàcil d’accedir. Els terrenys eren propietat de l’exèrcit espanyol i no ha estat fins fa molt poc que el consell insular els ha recuperats. Ara cal trobar-los una utilitat per a esborrar el rastre de la destrucció i el deteriorament progressiu. La presidenta Susana Mora va anunciar l’estiu passat que una opció és fer-hi un centre d’interpretació de la Reserva de la Biosfera. Segons que han assegurat a VilaWeb fonts de la institució, d’ací a pocs dies es concretaran aquestes actuacions.

La segona muntanya més alta de l’illa

L’Enclusa, amb dos-cents setanta-cinc metres d’altitud és la segona elevació més alta de Menorca. En plena guerra freda l’exèrcit nord-americà hi va construir una base de comunicacions. En tenia una altra al Puig Major, a Mallorca, i en uns altres enclavaments estratègics del país. Les obres van començar el 1963 i l’activitat va començar el 1965. Allò s’emmarcava dins la pròrroga dels Acords d’Amistat per a l’Ajuda Econòmica, Defensa Mútua i Conveni Defensiu signats entre els Estats Units i el règim de Franco l’any 1953. Dòlars a canvi de serveis i enclavaments i la idea de fer front a un enemic comú: el comunisme.

Els americans!

Aquells anys, Menorca encara era una illa pràcticament verge i desconeguda al món, però ja es despertava de la paràlisi de la postguerra. A poc a poc, començaven a fer-se les primeres construccions de xalets a la costa. Els menorquins feien feina al camp o a les indústries de la bijuteria o de la sabata, que ja despuntaven. Hi havia petites fàbriques en què es feien productes de molta qualitat ubicades dins els nuclis urbans. I, sobretot, molta economia submergida, que encara no tenia aquest nom, amb homes que folraven talons dins una cotxeria, i aparadores que ajuntaven, també a casa, amb l’esquena vinclada sobre la Singer, sempre atentes que la corretja no es rompés. La fàbrica de porcions de formatge untuós El Caserio ja era una indústria florent que absorbia l’excés de producció de formatge dels pagesos menorquins i exportava les famoses capses redones a tot l’estat espanyol.

En aquest context, l’adveniment de la base dels americans va ser una mena de revolució. El secretisme, la por i l’expectació es barrejaven. I això va fer que ràpidament s’escampessin per l’illa tota mena de mites i de llegendes relacionades amb aquella presència estrangera. El fet que la construcció de la base coincidís en el temps amb la construcció de la carretera que va a Cala Galdana va fer florir la imaginació i les teories conspiratòries. Durant anys va córrer la brama que tots els materials per a muntar les instal·lacions militars dalt l’Enclusa els havien desembarcats allà, a la platja, per evitar que passessin pel port de Maó o pel camp d’aviació. Eren mòduls prefabricats que s’havien d’assemblar com un Lego. I d’això a dir que allà dalt hi havia material radioactiu o bombes atòmiques solament hi havia una passa.

I en molts casos, la passa es va fer. Per la majoria dels menorquins, la base era un lloc secret, arcà. I si hom es fixava en la cadena que barrava el pas dels vehicles just al començament del camí, costerut a l’entrada de Ferreries, la imaginació es desbordava.

“No hi havia res de tot això, allà tan sols hi havia radars de comunicacions, res de bombes.” En Pere Allés, de vuitanta-cinc anys, hi va fer feina de cuiner durant tot el temps que la base va estar en funcionament. En té molts bons records i també conserva les fotografies que ha cedit per a aquest reportatge. Algunes són inèdites.

Una feina molt ben pagada

Així com Allés, que és de Ferreries, a la base hi van fer feina més menorquins, o peninsulars que arribaven a l’illa atrets per la possibilitat de millorar les condicions de vida en sectors com ara la construcció que començava a demanar mà d’obra. Els americans els van contractar per fer tasques de manteniment, vigilància, transport, i per elaborar els àpats dels soldats i els oficials.

El reclutament es feia per mitjà del boca-orella. Segons que explica Pere Allés, mentre va durar la construcció, els enginyers i la resta de gent que hi treballava s’allotjaven en cases particulars de Ferreries. No hi havia hotels, recorda. I quan era a punt d’entrar en funcionament, aquesta mateixa gent oferia llocs de feina als veïns. Allés feia de bijuter en una fàbrica, però els caps de setmana ajudava al bar dels sogres i algú va pensar que seria un bon cuiner. “El secretari de l’empresa en què feia feina em va dir que a la base contractaven personal de Menorca i que tal vegada em podria interessar. Em va dir el sou que pagaven i era el doble que el cobrava fent de bijuter.” Diu que va dubtar una mica per si aquella feina tindria continuïtat, però va fer la passa endavant. Recorda que les condicions laborals eren molt bones, que tenien molta flexibilitat a l’hora de les lliurances, i que allò li anava bé perquè tenien un petit establiment que va ser l’origen de la coneguda Sa Llibreria de Ferreries. Hi va entrar a vint-i-vuit anys i en va sortir a cinquanta-vuit.

Batut de xocolata, xiclets de menta i un munt de Playboy

Maria Josep Martínez és la filla de Venerado, que hi va treballar com a xofer entre el 1965 i el 1980. Traslladava tots aquests operaris menorquins fins a la base, i feia uns quants trajectes el dia. Martínez recorda que sempre que podia s’hi acoblava perquè li agradava molt anar amb son pare a la base, perquè allò era un altre món, diu. “Els cuiners em tenien la bereneta preparada. Em donaven un batut de xocolata, molt semblant al Cacaolat, quan a Menorca va tardar molts anys a arribar”, conta. I recorda els xiclets de clorofil·la, les patates fregides semblants a les Pringles, i tota mena de menges i llepolies que a l’illa no s’havien vist mai. Recorda també una ambulància equipada amb un quiròfan, que qualifica d’espectacular i que, segons que explica, va ajudar a salvar la vida a més d’un menorquí.

L’explicació de la presència de tot aquest bé de Déu de queviures del nou món i mai vists a l’illa és que cada quinze dies arribava un avió que venia de la base de Torrejón de Ardoz amb tot allò que els vint-i-cinc soldats necessitaven per a viure. “Li deien ‘la nodrissa’, perquè era un avió d’aquells militars que fan aquella panxa”, recorda. Amb aquells carregaments s’abastia tant la cuina com el petit economat on els militars podien comprar allò que necessitaven com ara roba interior, tabac ros, xiclets i puros.

I la Playboy. La revista. Pere Allés conta divertit que els primers exemplars d’aquella revista van arribar a Menorca per la base americana. “Pots comptar, nosaltres, la gent de Ferreries, no n’havíem vista mai cap, de foto de dona despullada com aquelles. I el primer dia que hi vam fer feina, el sergent de cuina, que era un negre, molt gros, ens va traure un munt de playboys… Imagina’t!”

Mentre evoca el regust del gelat o l’ambient de sala de jocs amb un billar i una diana, Maria Josep Martínez recorda també la modernor de les instal·lacions de la cuina, amb tot d’electrodomèstics industrials que tan sols es veien en certes pel·lícules. Aquest embadaliment infantil el corrobora Pere Allés amb una sola frase: “Allò era un altre món, cada dia ens donaven roba blanca i havíem de dur una gorra de paper, també blanc. Cada mes, el metge feia inspecció per comprovar que tot estava ben net i en ordre a la cuina.”

Vint-i-cinc soldats i una estada de quinze mesos

Per fer funcionar durant vint-i-quatre hores els sistemes de comunicació, el radar Tropo, a la base hi treballaven vint-i-cinc soldats. No eren soldats rasos, sinó que la major part eren enginyers o experts en telecomunicacions. Feien una estada de quinze mesos i eren rellevats. Alguns, tal com recorda Pere Allés, es reenganxaven i continuaven uns mesos més. Els caps i militars de més graduació llogaven cases a Ciutadella o a Ferreries. I a pesar d’això, el contacte amb la gent local era ben escàs.

A l’Enclusa feien la mateixa vida que farien a casa seva, a qualsevol dels estats dels EUA. Per tant, el menjar era un element fonamental. Allés recorda que els donaven el menú que havien de preparar. Sempre hi havia dues carns, peix i guarnició de verdures, patates i amanides. També podien optar per menjar hamburgueses o salsitxes. “Era un menjar molt calòric. El berenar començava a les set del matí i fèiem ous i cansalada. Posàvem la cansalada damunt la planxa i damunt el greix que amollava hi fèiem els ous.”

L’equipament de la cuina era completament elèctric. Una energia que generaven uns quants motors alimentats per fuel. La capacitat per a produir electricitat d’aquesta instal·lació era molt més alta que no la que es consumia a la base. Pere Allés recorda com els comandaments comentaven que si s’hagués arribat a un acord amb l’Ajuntament de Ferreries, haurien pogut subministrar-ne a tot el poble. “Estaven situats pujant a mà esquerra. Eren uns motors que pesaven moltíssim. Quan van tancar la base, se’ls van endur.”

El dia d’Acció de Gràcies i més moments de socialització

El novel·lista de Ferreries Joan Pons també recorda la fascinació per la base dels americans. En el capítol dels mites, conta que els pagesos que conreaven les terres pròximes a l’Enclusa deien que les vaques donaven menys llet d’ençà que s’havien instal·lat els radars.

Coincideix amb Pere Allés en la percepció que normalment feien una vida molt privada i reclosa, sense gaire contacte amb els menorquins, però conta una experiència en primera persona. Els seus pares tenien uns apartaments a Cala Galdana i en van llogar un a un dels comandaments. “Feien festes, eren una gent molt diferent de nosaltres. Jo em vaig fer amic de les seves filles, que fossin negres també era molt nou per a nosaltres.” Amb tot, Pons recorda que alguna vegada molt esporàdica feien alguna acció a les escoles i mostraven els fillets a jugar a beisbol i un d’ells, fins i tot, va miliar en l’equip de bàsquet de Ferreries.

Un altre moment per a la socialització era el Dia d’Acció de Gràcies. Era festa gran a la base i convidaven les famílies de tots els treballadors a menjar el gall dindi i a celebrar la festa com la farien si fossin als Estats Units. Els menorquins pujaven a la muntanya en un autobús, ben mudats, com si fos el dia de Nadal, i els servien un àpat abundós i els obsequiaven amb fruits secs que no es coneixien a l’illa, com ara les nous del Brasil i alguns més. “En sobraven molts i ens ho donaven als treballadors, ens n’omplíem les butxaques, i els al·lots feien una xalada quan arribava a casa”, tenia cinc fills, Allés.

A banda del Dia d’Acció de Gràcies, Pere Allés i Maria Josep Martínez recorden que cada estiu també feien trobades familiars en alguna platja de l’illa. Feien barbacoes, torraven carn i hamburgueses i passaven el dia tots junts. Els menorquins van haver d’aprendre anglès a la carrera.

Allés, que va arribar a ser l’encarregat de la cuina, havia de fer les comandes en aquella llengua. Ho valora com un aprenentatge més d’aquest altre món que tan sols uns pocs menorquins van tenir l’oportunitat de calcigar mentre la resta, quan passava per la carretera, s’havia de conformar a imaginar com seria la vida en aquelles construccions, i si era cert tot allò de l’arma nuclear que tal vegada amenaçava la vida tan plàcida a l’illa i enverinava la llet de les vaques veïnes.

OTAN no, bases fora!

Pere Allés recorda la vida i la feina a la base com a plàcida. Diu que hi va fer bones amistats. Algunes de les fotografies que ens ha deixat ho testimonien. Tan sols recorda uns dies que es van viure amb més tensió de l’habitual. Quan a Espanya s’havia de fer el referèndum per a decidir l’entrada a l’OTAN. A Ferreries es va fer una manifestació que va pujar fins a l’Enclusa. No hi va haver incidents, però sí que tots aquells dies previs al referèndum es va reforçar la vigilància.

Un abandonament progressiu

D’ençà que l’any 1993 els soldats americans se’n van anar, les instal·lacions han patit un deteriorament constant i són objecte d’actes vandàlics. Alguna vegada, la policia de Ferreries ha hagut de dissoldre festes que duraven dies amb més de quaranta persones.

Allés, que hi va ser fins al darrer dia, recorda que els americans van llogar una nau al polígon industrial de Ferreries per dur-hi tot el mobiliari i posar-lo a la venda. Algunes coses, com ara les instal·lacions del centre de comunicacions, les van rompre perquè eren inservibles. Potser, i si estirem una teoria conspiranoica, perquè ningú no sabés quina mena d’artefactes hi havia dins aquella nau on pràcticament mai no entraven els menorquins. L’equipació de la cuina la van deixar.

Els primers anys que la base va romandre tancada hi havia personal de vigilància. Més tard els van substituir per dos cans o tres amollats dins el recinte. Quan els cans ja no hi van ser, les instal·lacions van ser objecte de tota mena d’actes vandàlics.

Els mòduls pre-fabricats estan en males condicions, amb pintades i amb les instal·lacions destrossades. És un paisatge postapocalíptic amb les antenes mudes i el dipòsit d’aigua com a tòtem i icona, que es manté dret. De la pista de bàsquet, tan sols en resta el testimoni d’un element vertical. Restes de moqueta, un dipòsit d’aigua calenta i tot d’elements vandalitzats habiten aquest mirador privilegiat sobre l’illa.

Els terrenys de l’Enclusa ara ja són del Consell Insular de Menorca. Per a donar-los un ús i restituir i rehabilitar la zona, és previst de fer-hi un punt d’observació dels estels, dins el projecte Starlight. Aquesta primera fase costarà dos milions d’euros dels sis i mig que és previst d’invertir-hi.

Segons que va anunciar el consell l’estiu passat, és previst de rehabilitar els mòduls tot seguint criteris de sostenibilitat. Més endavant, es dissenyarà un centre d’interpretació de la Reserva de la Biosfera de Menorca.

Mentrestant, el vent bufa amb força i fa córrer els ennuvolats en aquest món a dos-cents setanta-cinc metres d’altitud que sempre ha estat un altre.