Històries d’homes que planten arbres

Encara no superada la pandèmia, ja es torna a parlar en termes de productivitat il·limitada, minimitzant els estralls del canvi climàtic, fent una fugida endavant, tornant amb desfici a l’activitat extractiva i la “cultura” del totxo, frivolitzant sobre una crisi que s’ha quedat arrapada en aquells que ja la sofrien i que ja vivien en precari. Cap canvi de punt de vista ni de perspectiva. L’ostentació econòmica és més present que mai (heu vist la quantitat de Porsche que corren per l’àrea periurbana de Barcelona?). I la primera gran manifestació unitària del poder econòmic a Catalunya és un gran acte en favor de l’ampliació de l’aeroport del Prat carregant-se un hàbitat natural protegit. Però no es deia que l’avió hauria de ser residual? No ha canviat res? Res no ha passat?

Si ens mirem amb un cert detall uns altres elements que treuen el cap, veurem que la necessitat d’un canvi de models del sistema imperant, d’un canvi de perspectiva i de valors, comença també a fer-se patent a la societat. Me n’ha sortit una modesta tirallonga aquesta setmana, de manifestacions artístiques (art, cinema i literatura), que sempre són un bon termòmetre per saber allò que interessa i que preocupa, allò que pot arribar a fer una onada.

‘Guardar a fora’, de Perejaume

Acabàvem la setmana passada amb la inauguració de la magnífica exposició de Perejaume ‘Guardar a fora’. Els valors que transmet l’obra de Perejaume es resumeixen en aquesta idea de considerar el territori com un camp. Són obres que transmeten idees fecundes i fondes, com la de donar més i no extreure tant. L’historiador de l’art Carles Guerra ho explica molt bé: “Perejaume ha creat un cos d’imatges i d’idees que, un cop superada la seva aparença anacrònica, constitueixen una esmena a les nostres formes de vida globalitzades. La seva adhesió al localisme no té un rerefons folklòric, sinó radical.”

L’âge d’or al Most Festival

I començàvem la setmana amb un dels films candidats a guanyar el desè Festival Internacional Most de Cinema del Vi, que es donarà a conèixer aquest vespre, L’âge d’or, de Jean-Baptiste Alazard. Film impactant, és un diari filmat de la vida que porta en Titou Picard, un home a punt de fer quaranta anys, músic, que viu en un mas aïllat, sense electricitat ni aigua corrent. Viu d’allò que la terra li dóna. Seguim les quatre estacions per descobrir-lo. Un film molt ambiental i estètic, una història desbordada pel silenci, que ens ensenya que hi ha unes altres maneres de viure possibles. Titou es fa el vi, una garnatxa d’un color vermell intens, brillant preciós. Un vi natural d’una vinya en pendent de ceps en vas, al costat del mas, on les herbes i els fanals hi creixen a voluntat, una vinya que ell ensolfata i al pic de l’estiu rega amb la regadora plena d’aigua del pou, cep a cep.

L’âge d’or transmet tanta fascinació i seducció com desassossec. Entre els pocs silencis que trenca Titou, descobrim alguns dels seus pensaments, sempre existencials i espirituals: “Només s’ha de mirar i escoltar”, “tots tenim alguna cosa a fer o no seríem aquí”, “he entès que s’ha de viure i també s’ha de deixar viure”. Del vi, que venera i necessita, diu que és viu i és èxtasi. També comenta en un moment donat a un amic que l’ha vingut a veure que se sent completament perdut. Ensomniat, verbalitza una recança, que ell no ha creat res, que ell fa una feina extractiva. I es lamenta: “Quina llàstima.” També diu que si creiem en les tradicions, les hem d’inventar. I acaba alt, quan diu: “Vivim amb la certesa de les nostres conquestes.”

L’home que plantava arbres

I no és casual que ara Viena Edicions reediti L’home que plantava arbres, de Jean Giono (2008, 5a edició 2011), en la traducció d’Isabel-Clara Simó. Amb unes boniques il·lustracions de Francesc Viladot i un epíleg il·luminador del geògraf, naturalista i doctor en ciències ambientals, Martí Boada. Aquest clàssic de la literatura francesa ens parla del pagès Elizéard Bouffier, que a la cinquantena, i amb la mort de la seva dona, ha deixat la granja i ha pujat a viure sol en una cabana, en un racó de la Provença inhòspit i desertitzat. I durant una trentena d’anys, Elizéard Bouffier s’imposa cada dia la tasca serena i convençuda de plantar milers d’arbres per recuperar el paisatge desolador. Sense demanar res a canvi, sense notorietat. També hi ha llargs silencis a la vida de L’home que plantava arbres. És una vida senzillíssima, perseverant i esperançada, que viu al marge de les guerres i els desastres de la primera meitat del segle XX. Un home en pau amb ell mateix.

I per què no és casual aquest llibre ara? Ens ho mostra Martí Boada a l’epíleg quan diu: “En el context de crisi ambiental actual, una crisi ja reconeguda com a civilitzadora, l’arbre ens ofereix nous simbolismes, com a expressió de la resistència a un sistema globalitzador, caracteritzat per l’agressivitat i la capacitat d’anorrear sistemes intemporals. L’arbre pren un simbolisme social, que depassa els seus valors clàssics.” Continua: “Els arbres representen una nova sacralitat, han esdevingut uns monuments naturals que ens recorden el que som i allò de què formem part.”

I acaba Martí Boada: “Pensant en aquest valor recordo les paraules del meu mestre, l’ecòleg Ramon Margalef: ‘El bosc és l’ecosistema terrestre d’estructura més complexa. La peça cabdal n’és l’arbre, i cal un poeta per a descriure apropiadament la complexitat de l’arbre’.” Aquest poeta, de ben segur que és Perejaume.

Un arbre molt alt

Moltes altres novetats tenen el bosc com a centre d’interès i ‘Kosmópolis’, que es fa també aquests dies, va ple d’actes i diàlegs que tenen el centre d’interès en una mirada de present i de futur centrada en la idea que una altra manera de viure és possible.

Però nosaltres acabarem amb uns versos de Jaume Coll Mariné, que és un poeta d’altura i que qui vulgui conèixer en té l’oportunitat l’11 de juliol al Festival Poesia i + de Caldes d’Estrac. Del llibre Un arbre molt alt:

Hi vaig tornar de tant en tant, en aquell bosc,
per sentir com es refeia tot sencer amb el cant
d’un rossinyol…