Històries del GELA

L’any 1992, un grup d’estudiants i jo mateixa, que era la seva professora, vam crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. D’aquell grup ja no hi queda ningú i molts dels membres que s’hi van incorporar posteriorment també han marxat. Quan vam celebrar els vint anys ens vam reunir quasi tots i, des d’allà on són i cadascú a la seva manera, continuen treballant pels objectius fundacionals del GELA: donar a conèixer la diversitat lingüística i el seu valor.

Enguany, m’han donat la creu de Sant Jordi i, si fem cas a les motivacions, és més que obvi que la causa i el destinatari real del guardó és el GELA. Sempre he dit que els membres del grup som intercanviables i una prova d’això que dic és aquest mateix article. Aquest mes no era a mi a qui li tocava escriure’l, però com que el company en qüestió no ho podia fer, jo el supleixo. El cas és que em sembla que l’ocasió justifica que avui us parli dels membres del GELA, especialment dels qui escrivim a VilaWeb. Hi ha un nucli dur i alguns satèl·lits. I també alguns ex-membres amb qui col·laborem regularment.

La més antiga del grup després de mi és la Mònica Barrieras. Va ser alumna meva el seu primer any a la universitat i des d’aleshores forma part del grup. La seva tesi és una descripció del saamaka, una llengua criolla del Surinam i la Guaiana francesa, on la vam tenir fent treball de camp selva endins. A banda de la seva recerca en llengües criolles, va ser la coordinadora del treball de camp a la recerca de les llengües dels catalans per fer-ne l’inventari. També ha col·laborat amb el GALI de la Universitat de Girona en un projecte sobre diversitat lingüística i salut. Juntament amb Carla Ferrerós, ha editat el primer llibre que ha sortit del I Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades. Ara és professora associada de la Facultat d’Educació de la UB. Em deixo moltes coses, però n’explico una que crec que ella no sap. Quan vam organitzar el VII Congrés de Lingüística General l’any 2006, ella va ser l’encarregada de participar en l’acte de clausura en nom del GELA. Un ex-professor seu em va venir a trobar després i em va dir que li havia fet molta il·lusió veure aquella noia tan joveneta clausurant un congrés internacional.

El Pere Comellas és un reconegudíssim traductor del portuguès i és professor titular de llengua portuguesa a la UB. Quan li vaig dirigir la tesi, vaig veure que era un perfil GELA fora de dubtes i li vaig demanar que hi entrés. Continua traduint amb èxit i es dedica també a l’antropologia lingüística i, com tots, a les llengües de la immigració. Però crec que la funció més important que fa dins del GELA és la lluita pel reconeixement de la Llengua de Signes Catalana (LSC). Coneix de prop les dificultats de les famílies que volen que els seus fills aprenguin aquesta llengua, una llengua ignorada per molts sectors de l’administració. Pels motius que sigui, a Catalunya hi ha una tradició oralista que creu que els nens sords que aprenen llengua de signes queden exclosos de la societat. A banda del fet que la ‘inclusió’ que passa per l’adaptació al grup dominant no sembla una opció gaire respectuosa amb la diversitat, aquesta tradició passa per alt el fet que qualsevol llengua de signes és un sistema alternatiu quan la sordesa no et permet adquirir la llengua com ho fem la majoria. Malgrat la lluita de la comunitat sorda, la LSC continua essent una llengua amenaçada i el GELA li dóna tot el suport com ho fa amb totes les llengües amenaçades.

La Montserrat Cortès-Colomé és professora titular de la Facultat de Psicologia de la UB. D’ella podríem dir que va ser absorbida de manera natural pel GELA a força de col·laborar en diferents projectes. Un dia, de cop i volta, ja era membre del grup. Aleshores ja era doctora i no és que el GELA l’hagi ajudada a escalar posicions, precisament, per això li valorem especialment la vocació de lluita en favor de la diversitat. Ella i el Pere protagonitzen grans debats sobre si la llengua condiciona el pensament o no, per això van moderar cadascun una taula en el V Memorial Eva Monrós on vam intentar respondre la pregunta: ‘Si canviem la llengua, canviem el món?’ Sempre dic que és la més formal de tots perquè és la que ens fa fer bondat. De fet, jo sóc molt caòtica i això ho compensen el perfeccionisme del Pere i el rigor de la Mònica, però si el caos no ens desborda, la perfecció no ens fa rígids i el rigor no ens obstaculitza la creativitat, és per la flexibilitat de la Montserrat, que fa que les nostres ‘virtuts’ no es converteixin en les nostres limitacions. I, per cert, com a psicòloga, va ser qui em va diagnosticar la prosopagnòsia.

Fins a la darrera tongada d’articles, vau poder llegir les col·laboracions de l’Alicia Fuentes-Calle, ara a la Universitat de York. L’Alicia va ser un altre cas de vocació sobtada. Havia fet dret i treballava en el món de la cooperació, en institucions europees i havia viscut dos anys a Jerusalem. Amb tot aquest bagatge, va començar a estudiar lingüística i va entrar al GELA quan vam començar a preparar l’exposició ‘Les llengües a Catalunya’. Aquesta exposició itinerant, que vam inaugurar al vestíbul de la UB, va anar per tot Catalunya i es va poder veure durant més de tres anys, quan la vam substituir per ‘Les llengües dels catalans’. L’Alicia va participar en aspectes diversos, però sobretot en l’audiovisual i en els plafons dedicats a explicar què ens aportava la diversitat, a fer-nos entendre com cada llengua és una manera alternativa d’explicar el món. Durant molts anys, va ser la directora de Linguapax, on va organitzar grans cicles amb participants d’arreu del món. Quan va llegir la tesi, un dels membres del tribunal li va fer l’elogi més gran que he sentit en aquest àmbit: ‘Aquesta tesi li hauria encantat a Jakobson’ (nota al marge per als que no us dediqueu a la lingüística ni a la literatura: Jakobson és un dels grans, grans lingüistes del segle XX).

I fins aquí el nucli dur del GELA. Ja veieu que, literalment, som quatre. Però com que tenim amics arreu, vam demanar a alguns si volien col·laborar amb nosaltres ens els articles de VilaWeb. Aquests són els satèl·lits.

L’Enric Serra treballa als Serveis Lingüístics de la UAB i és professor associat del Departament de Filologia Catalana de la mateixa universitat. A força de llegir-lo i sentir-lo en xerrades vaig pensar que valdria la pena incorporar-lo d’alguna manera i estic segura que els articles que ha escrit m’han donat la raó.

El Llorenç Comajoan va estudiar i treballar molts anys als Estats Units (Indiana University i Middlebury College). Quan va tornar es va posar en contacte amb mi per veure si podia treballar amb el GELA. Em temo que vaig ser molt clara amb les condicions, perquè va continuar buscant i ara és professor a la Universitat de Vic-Central de Catalunya. Malgrat tot, no hem deixat de col·laborar i som molt amics. Després d’ell, una altra noia que era als EUA i volia tornar es va posar en contacte amb mi. Em va explicar que el Llorenç li havia dit que ho fes i la va avisar: ‘Primer et fotrà un gerro d’aigua freda per sobre, però, si pot, t’ajudarà’ (en aquell cas, em sembla que vaig poder).

El Narcís Iglesias és professor de la Universitat de Girona. És expert en autobiografies lingüístiques i col·labora amb el GELA en el concurs que fem cada any. Era del tot natural que també participés en aquests articles. Per cert, cal dir que tots els articles que publiquem són consensuats. Abans de publicar-los, els comentem i hi fem totes les esmenes que cal. Al principi no signàvem individualment, però al cap de dues rondes VilaWeb ens va demanar que ho féssim per poder saber qui n’és l’autor cada mes.

Per acabar, vull esmentar dues persones que he recordat molt aquests dies. Michael Prosser van der Riet, un sinòleg professor de la Universitat Politècnica de València. Va fer una tesi espectacular sobre el nuosu –una llengua del sud de la Xina– amb un tribunal amb tres dels millors sinòlegs del món. Com que era a València, sempre tenia dubtes existencials sobre el GELA: Jo pertanyo al GELA?, ens demanava. Sí, Michael, sí que eres del GELA. Part d’aquests dubtes venien del fet que no ens podíem veure gaire. Sempre li deia que aniria a València i mai no hi podia anar. Una vegada que havia d’anar a Alacant li vaig prometre que, de tornada, passaria per València. Finalment, no vaig poder anar-hi i li vaig enviar un missatge explicant-li-ho. No em va respondre i vaig pensar que aquesta vegada s’havia enfadat de debò. Al cap de dos mesos, la seva vídua em va escriure per dir-me que el Michael havia mort el mateix dia que havíem quedat.

L’altra persona que he recordat i recordem sempre és l’Eva Monrós. He explicat moltes vegades la seva història i, pels qui no la coneixeu, la trobareu a la presentació de la pàgina web del GELA (www.gela.cat). L’Eva va ser alumna meva i va entrar al GELA sobretot per poder fer la tesi que li dirigia la Joana Rosselló. Una tesi sobre l’ergativitat en llengües amazòniques que la va portar dues vegades al Brasil. Res d’especial al GELA si no fos perquè l’Eva tenia dues malalties ‘rares’, una de les quals l’havia deixat cega als divuit anys. És difícil explicar què va significar per a nosaltres la seva mort i tot plegat només es pot entendre si se sap què va ser per a nosaltres en vida. Si és que mai hem tingut algun conflicte, ella l’apaivagava. El seu sentit de l’humor, la seva bonhomia, la gran capacitat de treball, la seva intel·ligència enlluernadora. Mil detalls que la feien el puntal del GELA. Des que va morir, cada any li dediquem una activitat. És una activitat especial, diferent del que fem sempre. I crec que preparar el Memorial és una manera de mantenir unit el grup. Perquè som molt diferents, però el record de l’Eva i la lluita per la preservació de la diversitat lingüística són dos bons motius per continuar endavant.

Tal com he dit moltes vegades aquests dies, si no m’haguessin donat la creu no l’hauria trobada a faltar, però ja que ens han volgut reconèixer, celebrem-ho i passem-nos-ho bé. Perquè la creu duu el meu nom però ningú sap millor que jo que, sense el GELA, no me l’haurien donada mai. I gràcies a tots els lectors de VilaWeb. Vosaltres també sou un estímul per a continuar defensant la diversitat lingüística aquí i arreu. De debò, gràcies.

M. Carme Junyent és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)