Històries d’Ariel, Revista de les Arts (1946-1951)

El febrer de l’any passat, arran del traspàs de Frederic-Pau Verrié, vaig parlar en aquest mateix espai de la seva néta Milena, una bona amiga de casa. Va ser ella qui em va fer saber de seguida la trista notícia i qui, més endavant, amb la família va tenir cura d’ordenar i sistematitzar la gran quantitat de papers, objectes i altra documentació que Verrié guardava a casa. Testimonis importants d’una vida llarga –96 anys– i summament profitosa.

L’any 1946, Frederic-Pau Verrié, conjuntament amb Josep Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell i Joan Triadú, varen endegar una experiència molt especial, sobretot tenint en compte l’època en què es va tenir lloc: Ariel, Revista de les Arts. Una aventura que va acabar cinc anys després amb un balanç de vint-i-tres números, publicats amb periodicitat irregular; per exemple, entre els números 18 i 19 es varen esmunyir dos anys de prudent –i forçat– silenci.

Fa uns mesos, l’amiga Milena em va explicar que remenant caixes i calaixos havia trobat uns quants exemplars del número 23 de la revista, l’últim que va sortir. Me’n va enviar un, acompanyat de l’opuscle amb el discurs d’ingrés de Frederic-Pau Verrié a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi pronunciat el 22 de maig de 2002. El títol del discurs em ve com l’anell al dit; ‘Ariel, una aventura cultural en la clandestinitat’.

Una referència llunyana i prestigiosa
Per a molts de la meva generació –no vull ni pensar en els nascuts més cap aquí–, Ariel ha estat una referència llunyana i prestigiosa però, ai las, insuficientment coneguda. Amb sort haurem tingut accés a l’edició pseudo-facsímil que Proa va editar l’any 1978 i que reproduïa els continguts dels vint-i-tres números publicats, però en edició només en blanc i negre i sense incloure-hi els dos suplements que es varen publicar el 1948. Millor això que res, és clar; però, vaja…

El discurs acadèmic de Verrié de fa setze anys descriu unes quantes interioritats del funcionament d’aquella revista que, en sentit estricte, no es podia considerar del tot clandestina, ja que, si bé es mantenia l’anonimat de la impremta on es tirava, els noms i cognoms tant de l’equip promotor com dels col·laboradors apareixien sense vels. Una revista que en paraules d’Albert Manent establia un nexe de contacte entre el noucentisme i l’avantguarda perquè sabia mantenir una digníssima qualitat formal i, alhora, no únicament es mostrava oberta a la poesia o a la literatura sinó que s’interessava per altres disciplines com les arts plàstiques, el teatre, la música i l’arquitectura.

Una revista amb un nivell de rigor tan remarcable que fins i tot el franquisme la va voler utilitzar en alguna ocasió com a prova d’una, diguem-ne, tolerància del règim vers la cultura catalana. Un fet que, com us podeu imaginar, va ser motiu de queixes, contradiccions i malestar entre la gent que feia l’Ariel i que hi donava suport.

Una lectura encara actual
Llegir amb ulls d’ara, com ho he fet jo, les explicacions de Frederic-Pau Verrié davant l’Acadèmia destil·la un regust d’actualitat que no deixa de ser preocupant: «La revista Ariel molta gent la veia com si fos el producte d’una situació de normalitat de la nostra vida civil, tot i que sabien que aquella normalitat no existia, en absolut; però Ariel no solament servia per a recordar el que culturalment havíem estat sinó també el que volíem tornar a ser i la contundent normalitat de la seva imatge gràfica feia creure que era possible que tornéssim realment a ser-ho algun dia.

»Una altra cosa era que aquesta normalitat estètica i cultural fos l’única que aspiréssim a assolir. En aquell temps i en aquella atmosfera múltiplement possibilista tots fèiem tot el que podíem en qualsevol ordre de coses per contribuir a capgirar una situació que sentíem profundament adversa i retornar, així, a una normalitat civil, és a dir, política, justa i satisfactòria.

»Ara, al cap de cinquanta anys, es fa difícil a les joves generacions, a qui potser no hem sabut desvetllar prou el sentit de la memòria històrica, entendre que alguna d’aquelles transgressions, a vegades només verbal, pogués arribar a tenir un gran valor.

»Obiols, perquè havia gravat per a la Generalitat una esplèndida sèrie de bitllets de banc durant la guerra, tenia prohibit exposar; Joan Rebull, que havia dirigit l’Escola d’Art de Tarragona i havia estat diputat al Parlament de Catalunya, era encara a l’exili; a Puig i Cadafalch, expulsat del Col·legi d’Arquitectes –com Josep Lluís Sert i com Josep Gudiol–, les autoritats li havien consentit de passar de tant en tant la frontera, segurament pel prestigi internacional del seu nom, i el mateix passava amb Joan Miró, malgrat ser l’autor del famós cartell ‘Aidez l’Espagne’ amb un pagès amb barretina i puny enlaire de l’Exposició Internacional de París del 37.

»De Josep Carner, allunyat definitivament de la carrera diplomàtica, i de Bosch Gimpera, de la nostra Universitat; tots ells, com Mestre Fabra, a l’exili, el simple fet d’esmentar-los, només d’esmentar-los, a molts llocs públics era considerat una provocació; un risc evident, doncs, més gran encara, en una revista com Ariel, i no cal dir qualsevol referència a Picasso.

»Podríem veure la nostra revista sota una llum limitadament possibilista si no recordéssim i subratlléssim que molts de nosaltres treballàvem ja perillosament –si em permeteu que ho emfasitzi així–, en una represa cultural de clara significació política, clandestina.»

La xacra del ‘foc amic’
La citació és llarga però il·lustra amb molta exactitud una situació viscuda fa quasi setanta anys que, malauradament, conté alguns ressons que ens recorden situacions molt properes en el temps. Fins i tot la proverbial tirada a complicar-nos la vida i a buscar al gat més peus que no té i que podríem definir amb aquell col·loquial ‘foc amic’ que de vegades tant ens aclapara.

Continua Verrié: «I vam suportar els comentaris dels qui creient-se més compromesos ens preguntaven si crèiem que fent revistes d’aquella mena refaríem o reeixiríem a aixecar el país. I nosaltres pensàvem que fer saber que Carner i Riba i Foix encara eren una veu viva, que l’obra de Miró, Rebull, Fenosa o Clavé no era encara acabada; que Derek Travesis de l’Institut Britànic, Maurice Matet, del Francès, que Joao Cabral de Melo Neto del consolat del Brasil, ens feien costat, i que René Char o Jean Anouilh acceptaven de comparèixer a les nostres planes, justificava sobradament la nostra voluntat de reivindicar un passat i ens ajudava a posar un peu en el futur que ens mereixíem. Perquè darrere d’aquests noms consagrats s’anava concretant la llarga llista de nouvinguts que un dia havien de succeir-nos.

»Ens retreien no pas que intentéssim fer una revista ben feta i al més ben feta possible, però sí que, en lloc d’això, no féssim, no organitzéssim altres coses jutjades més necessàries i de més impacte polític per al nostre país.»

Més amunt he fet esment a la sorprenent troballa d’alguns exemplars del número 23 de la revista entre les pertinences de Frederic-Pau Verrié. Ell mateix n’explicava les raons en el seu discurs:

«Perquè mentre l’edició d’aquell número 23 era encara a la tipografia, a algú li va arribar el buf que la policia es disposava a intervenir. Havíem superat per primera vegada la nostra habitual precarietat de recursos econòmics i en aquell moment al taller ja hi havia compost i en galerades el número 24. Avisats d’urgència Joan Triadú i jo vam córrer a recollir els exemplars del 23 ja impresos, mentre el tipògraf s’apressava a desfer i distribuir la composició del 24, just un moment abans que arribessin els del registre.»

Dalí, contra el català
Així va ser com Verrié va aconseguir emportar-se la major part de l’edició d’aquell número 23 que tancava, sense voler-ho, la trajectòria pública de la revista Ariel i que va ser distribuït als subscriptors de manera irregular. En aquest sentit em sembla molt significatiu que l’últim text aparegut a la darrera pàgina del número final de la revista sigui una crítica a Salvador Dalí a causa, segons Louis Allen, de la revista anglesa The Month, d’unes declaracions en les quals aprovava les greus restriccions del règim franquista contra la llengua catalana i el seu ús.

Torno a les paraules de Verrié: «En aquell mateix número havíem reproduït –molt defectuosament, per cert– un autògraf de Dalí presentant-hi un nou pintor. No era viable retirar-lo. ‘En demanem perdó als nostres lectors’, escrivíem, ‘tot donant-los la seguretat que mentre l’esmentat pintor no desmenteixi aquesta asserció, el seu nom no apareixerà a les nostres pàgines’»

Tot feia pensar que l’experiència d’Ariel, Revista de les Arts, havia arribat al final i que el material del número 24 s’havia fos en el temps. Una impressió lògica i comprensible, ateses les circumstàncies, però que el mateix Frederic-Pau Verrié va demostrar que no era del tot exacta.

Però amb això ja se’ns obre tema per a un altre article.