Història trencada de la ce trencada

La ce trencada és una lletra creada a l’Edat Mitjana en els regnes cristians del nord de la península Ibèrica. En llatí la lletra c davant e o i es pronunciava amb el mateix so que tenia davant a, o i u, és a dir, [k]. En el pas del llatí clàssic al vulgar i a les llengües romàniques la lletra c davant e i i va adquirir un so sibilant com [ts]. En alguns casos aquest so sibilant procedia de les combinacions llatines CE, CI o TI (lancea > lancia > llança, bilancia > balança, fortia > força, glaciare > glaçar, cominitiare > començar). Inicialment es pronunciava fortsa, comentsar, glatsar, igual que cinc o cel es pronunciaven tsinc i tsel. A partir del 1200 aquest so esdevingué un simple [s] per un procés lent i gradual. Quan es van començar a escriure les llengües romàniques, hagueren de trobar una representació adequada d’aquest so. Si pronunciaven massa i platsa (plaça), sent (de sentir) i tsent (cent), ho havien de grafiar de manera diferent. Per a escriure aquest so fort seguit de e o i continuaren amb la c del llatí, però per a representar-lo davant o i u i a final de mot, ja que no podien escriure c sense que hi hagués confusió, crearen la ce trencada.

Les primeres ces trencades apareixen en els primers textos escrits en català i en castellà (segle XI), i podrien haver-se format per vies diferents. Es considera que la lletra castellana, dita ce cedilla, és una creació de l’escriptura visigòtica, un tipus d’escriptura que es desenvolupà en els regnes cristians del nord de la península Ibèrica durant els primers segles de la conquesta cristiana i feudal d’aquesta península (segles VII-XII). La seva funció era representar el so [ts], que en els segles XVI i XVII fou substituït a part del domini lingüístic pel so actual de la paraula ceniza. Segons aquesta teoria, la ç és originàriament una c amb una petita z (cedilla; la zeta en espanyol inicialment es deia zeda) col·locada davall a mode de diacrític, o, segons altres, una z amb una petita c col·locada damunt que es va anar engrandint amb el temps mentre la z s’empetitia. La ce trencada es va emprar en espanyol fins al començament del segle XVIII, en què la Reial Acadèmia la va eliminar de la nova ortografia.

La mateixa teoria sobre la formació de la ce trencada espanyola s’ha aplicat al català, però darrerament hi ha estudiosos que consideren que el trenc de la nostra ce trencada no és més que la i llatina del grup consonàntic CI (o CE esdevingut CI) més amunt esmentat convertida en j. Així quan fortia es va pronunciar fortsa, es va escriure forcja, igual que s’escrigué uncja (del llatí uncia), pronunciat untsa, i de la fusió de cj sortí ç.

Els francesos agafaren la ce trencada, que ells diuen cedille (hispanisme, de cedilla), de l’espanyol, tot i que no fou generalitzada fins a la introducció de la impremta, i particularment implantada per l’impressor i humanista Geoffroy Tory, creador dels tipus de la impremta francesa. El rei Francesc I de França (François), aquell que va imposar el francès a tot el seu regne amb l’edicte de Villers-Cotterêts (1539), duia orgullosament en el seu nom la ce trencada. El nom de cedille és documentat per primer cop el 1606. Del francès l’agafaren altres llengües, com l’albanès, el turc, el kurd el turcman, el tàtar, el zazaki i l’àzeri, si bé fora de les llengües romàniques representa el so consonàntic del mot atxa. En manès el dígraf çh representa el mateix so. En anglès només s’usa en comptadíssims mots manllevats a llengües que usen la lletra, com el gal·licisme façade. En el DIEC hi ha 1458 mots amb ce trencada, però que hi comencin només dos, ça i ço. En l’Alfabet Fonètic Internacional el símbol ç representa el so del mot alemany ich (‘jo’).

En català la ce trencada va ser emprada normalment durant l’Edat Mitjana i posteriorment, si bé amb multitud de vacil·lacions ja a partir del segle XIII, quan els sons [s] i [ts] es van neutralitzar en [s]. Però a partir del segle XVIII els gramàtics catalans, que s’emmirallaven en l’ortografia i tots els productes de la Reial Acadèmia Espanyola, l’anaren rebutjant quasi unànimement. Amb tot, hi ha excepcions, com el gramàtic i notari valencià Carles Ros, que seguia el criteri d’escriure ce trencada sempre que en espanyol hi hagués z, i així escrivia arroç o çofre. I en els escrits del segle XVIII la ce trencada encara persistia en determinats mots amb alternança amb altres mots que escrivien amb una o dues esses i que avui escrivim amb ce trencada. En el segle XIX els gramàtics del Principat, com Josep Pau Ballot o Antoni de Bofarull i lexicògrafs com Pere Labèrnia, autor del principal diccionari del segle XIX, la rebutjaren de manera pràcticament unànime. Per contra, els mallorquins Marià Aguiló i Tomàs Forteza s’hi mostraren fidels. La ce trencada va ser exclosa completament de l’ortografia catalana de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, del 1884, obra de gramàtics «abolicionistes» del moment, que fou molt seguida fins a Fabra. Es pot dir, doncs, que la nostra lletra és absent generalment dels textos de l’època de la Renaixença, com mostra un dels principals mitjans del moment, titulat precisament La Renaixensa. La tradició de la ce trencada es va trencar de manera contundent en el segle XIX.

El 1890 Pompeu Fabra i un grup de joves inquiets van començar una campanya per la reforma ortogràfica que conduiria a la promulgació de les normes ortogràfiques (1913) que ara tots seguim. L’instrument que van usar per a difondre les seves idees i propostes fou la revista L’Avens, que havia fundat una dècada abans Jaume Massó, un membre del grup. Fabra era contrari a la ce trencada, igual que era contrari a mantenir la lletra h i tot allò que pogués ser considerat un obstacle per una escriptura simple i pràctica. Dins el grup, el defensor de la ce trencada va ser sobretot Joaquim Casas Carbó, deu anys més gran que Fabra, qui va convèncer aquest de la necessitat i conveniència d’aquesta lletra. Sobretot per la incoherència que representava escriure francès i Fransa, comers i comerciar. I escriure fransès i comersiar hauria estat una innovació massa estrident. Així el grup reformador va canviar el nom de la revista L’Avens per L’Avenç, i es pot dir que d’aquesta manera la ce trencada havia triomfat per a sempre. Quan es van discutir i aprovar les normes ortogràfiques del 1913 ningú no va posar en qüestió la consagració definitiva de la ce trencada.