Les màscares que s’han fet servir per prevenció d’ençà del segle I dC

A la xarxa hi ha diverses versions d’un mem que mostra algú tocant-se les butxaques mentre surt de casa. ‘He agafat la clau? He agafat el mòbil?’, es demana. A la següent imatge hi surt corrent, fent mitja volta: ‘Vatua, la màscara!’ Les hem integrades a la nostra vida de sobte, segurament sense haver-les fet servir mai. Però això no vol dir que dur màscara com a mesura sanitària sigui res de nou. Ans al contrari. En el curs del temps, les màscares s’han fet servir per evitar la inhalació de partícules suspeses amb microorganismes, com els virus, però també de gasos tòxics, fums i vapors diversos.

La protecció contra el cinabri de Plini el Vell

El cinabri és un mineral format per sulfur de mercuri que antigament s’havia fet servir per a les pintures rupestres i la preservació d’ossos humans, com una mena de bàlsam. Durant l’època de l’Imperi Romà s’emprava per acolorir les decoracions. Però és un element tòxic per als humans i, per això, el filòsof, escriptor i naturalista Plini el Vell (entre el 23 i el 29 dC), va recomanar l’ús de la pell de bufeta d’animal com a filtre per a defugir la inhalació de la pols que emanava el mineral quan s’esclafava. És el primer cas en tota la història que es concreta un producte per a protegir les vies respiratòries.

La màscara contra la intoxicació per materials té el seu propi fil històric, al marge de les màscares que prevenen infeccions. Abans que la Primera Guerra Mundial obrís la veda dels respiradors autònoms, que assoliria una mena de paroxisme durant el temor d’un esclat nuclear els anys de la Guerra Freda, va ser l’Oficina de Mines dels Estats Units qui va certificar el primer respirador autònom, anomenat Gibbs, per a protegir la salut dels miners amb oxigen comprimit i un depurador de calç sodada per a eliminar el diòxid de carboni. Tant els respiradors autònoms com el respirador Gibbs en concret s’han anat perfeccionant amb els anys.

El bec d’ocell contra la pesta

L’equipament per a prevenir la pesta és potser el més vist i dibuixat de tots els que tractarem, i també el més fàcil de caricaturitzar. Un metge entaforat sota una túnica, amb guants, un barret que li protegeix el cap i, al rostre, una màscara que agafa forma d’un bec d’ocell pronunciadíssim. És la vestimenta del doctore della peste, que va dissenyar el 1630 un dels metges de la família florentina dels Medici, el francès Charles de Lorme. Als forats per a veure-hi s’hi posaven dos vidres, i el con del bec es farcia fins la punta de substàncies aromàtiques com ara fulles de menta, càmfora, pètals de rosa i mirra, i a la part més pròxima a la boca s’hi posava palla per a filtrar l’aire impur.

Segons que es creia, això protegia contra els miasmes, una mena de ‘mal aire’ que suposadament emanava de la matèria orgànica en descomposició, i que eren sovint assenyalats com els causants directes d’epidèmies víriques com la pesta negra i el còlera. Diversos historiadors han apuntat que la versió nassuda de les màscares venecianes que es fan servir per al Carnaval són una derivació festiva de les que es feien servir per a prevenció mèdica en temps de la pesta negra.

La màscara moderna de Wu Lien-teh

És prou evident, doncs, que la idea de tapar-se la cara amb qualsevol mena de màscara com una prevenció mèdica no és ni de bon tros recent. Tanmateix, el cas és que fins i tot la primera referència directa de les màscares que fem servir contra la covid-19 té més d’un segle d’antiguitat. El 1910, una epidèmia de pesta originada a la regió de Manxúria, al nord-est xinès, va estendre’s ràpidament pel país. Va causar seixanta-tres mil morts en cosa d’un any, atesa una taxa de mortalitat elevadíssima, fregant el 100%. Les mesures van ser dràstiques: quarantenes i braçalets per a indicar si s’havien complert, cremacions massives…

Va ser un metge de Malàisia, Wu Lien-teh, que havia estudiat a la Universitat de Cambridge, qui va descobrir que la pesta no era pas bubònica –la mena que havia causat la pesta negra durant l’edat mitjana–, sinó pneumònica. Com que això implicava que la transmissió era per vies respiratòries, va desenvolupar unes màscares que tapaven de sota l’ull al mentó amb gases i cotó. No li va ser fàcil de normalitzar-les: alguns dels altres metges que assessoraven el govern xinès, sorprenentment, refusaven l’ús de màscares. El més ferm en contradir-lo era Gérald Mesny, un metge francès, però es va morir després de visitar pacients de la malaltia sense màscara. Segons que explica Wu a les seves memòries, la mort del seu company va ser determinant per a generalitzar l’ús de màscara. Al cap d’un any, la pandèmia era controlada.

Més enllà dels virus: la gran boira de Londres

L’imaginari sorgit a partir de la covid-19 relligarà segurament les màscares amb les malalties infeccioses, almenys durant uns anys, però la veritat és que en molts països asiàtics ja es feien servir darrerament per protegir-se de la contaminació de l’aire. L’antecedent més clar d’això és, segurament, la gran boira de Londres del 1952. El 5 de desembre d’aquell any, una boira baixa va escampar-se per la capital d’Anglaterra. No era una boira típica, sinó densíssima i grogosa fins al punt que en certs moments era difícil veure’s el cos a un mateix.

Un anticicló havia impedit la dispersió de la pol·lució i la va cenyir arran de terra durant cinc dies, cosa que va generar una espessor tòxica que va matar entre cinc mil i dotze mil londinencs. Tot i que d’aleshores ençà s’han pres mesures a la ciutat, l’aire hi continua essent contaminant de manera alarmant. Aquell cop, malgrat la mortaldat, l’única solució, o mitja solució, per als qui s’havien de desplaçar va ser protegir-se amb màscares de roba.

La reticència a dur màscara tampoc no és nova

En la majoria de països han estat escadusseres i marginals, però les crides a no dur màscara com a resposta a l’onada de restriccions i mesures preventives contra la covid-19 també ve de lluny. La pandèmia de ‘grip espanyola’ del 1918 va topar amb els mateixos obstacles que havia topat la de Manxúria: molta gent no se’n volia posar. I més als Estats Units, que va ser l’epicentre principal de transmissió. Les autoritats polítiques i els experts sanitaris, com ara la Creu Roja, recomanaven per tots els mitjans l’ús de la màscara, sovint demanant als ciutadans que ho fessin ‘per patriotisme’. Però encara hi havia qui s’hi negava, fins i tot malgrat les sancions econòmiques, i diverses ciutats es van negar a aprovar la normativa que en forçava l’ús.

On aquestes reticències van prendre més volada va ser a la ciutat californiana de San Francisco. Les autoritats sanitàries de la ciutat havien prohibit reunions i tancat escoles, i van acabar obligant tots els veïns a fer servir sempre la màscara a l’aire lliure, llevat de per a menjar. Quan se’n va anul·lar l’obligatorietat, a finals del 1918, els casos van augmentar, i un parell de mesos més tard va entrar en vigor de nou. Va ser llavors que entre quatre mil i cinc mil veïns es van reunir per fundar la Lliga Antimàscares, que va acordar de demanar al govern municipal de retirar l’obligatorietat de dur-ne. Curiosament, quatre dies més tard les autoritats van fer cas a la Lliga.