40 anys de la Llei d’Ús i encara a la casella de sortida

L’aniversari dels quaranta anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), sense cap vot en contra, el 23 de novembre de 1983 a Alacant, no s’escau en un bon moment. Els atacs a la llengua i a la cultura per part de la Generalitat, la institució encarregada de protegir-les, recorden les èpoques més fosques. Però això no ha de ser un entrebanc a l’hora de reflexionar sobre on ha portat aquesta llei. Els aniversaris no sempre han de tenir l’aire de celebració, ni s’han de tenyir de consens, però sempre són un bon motiu per a afilar la memòria i l’observació, per mirar enrere i separar el gra de la palla. Són com un mirall on es reflecteixen els fets passats amb la força contundent del temps que incideix en el present. Un present que no es pot escamotejar i que, quan s’observa la salut lingüística de la llengua que havia de protegir la llei, es mire d’on es mire, no és encoratjador.

Durant aquests quaranta anys, les diverses commemoracions han anat teixint un relat, del sí però no i el no però sí, que ha posat la LUEV com una taula de salvació amb virtuts i mancances. Però aquest relat no es pot convertir en una cançó enfadosa que soterre la realitat: que la llei no ha desenvolupat mai el seu recorregut.

Quan feia vint-i-cinc anys que s’havia aprovat, Manuel Alcaraz, Josep Ochoa i Ferran Isabel van publicar una de les anàlisis més serioses sobre la LUEV, amb un títol ben eloqüent: La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en via morta. En les conclusions afirmaven que la llei era resultat de la “complicada realitat política i lingüística que es va viure al País Valencià i dels jocs d’equilibri que s’hi van donar per a fer possible una norma que permetrà l’entrada del català a l’ensenyament i l’Administració sense crear excessives tensions”. I que era una llei que tenia mancances notables, com ara “la indefinició sobre la pertinença a la llengua catalana del valencià, la reducció de l’abast de la qualificació de llengua pròpia o l’absència d’una autoritat lingüística”. Així i tot, afirmaven que havia tingut aspectes positius ben remarcables: “Gràcies a aquesta llei el valencià va entrar en l’Administració i l’ensenyament, s’han produït importants avanços en l’alfabetització de tota una generació de valencians i valencianes i s’ha reduït significativament la falta de capacitat d’entendre la llengua pròpia per part de molts dels nostres ciutadans; un pas previ, sens dubte, per a poder portar a terme polítiques que n’incrementen l’ús”.

També en destacaven els aspectes negatius: “Actualment la LUEV es troba en via morta per dues raons: d’una banda, perquè els governs espanyol i valencià han aplicat una política lingüística desorientadora i, de vegades, clarament regressiva pel que fa a l’ús del valencià, i han fet de la llengua un motiu de confrontació més que no pas de cohesió de la societat valenciana; i de l’altra, perquè la realitat valenciana no és la mateixa que la de fa vint anys: generalització de l’ús de noves tecnologies i de productes audiovisuals, canvi dels hàbits de consum amb l’extensió de macrocentres comercials o l’increment de nouvinguts de procedència diversa.”

Aquesta anàlisi també feia recomanacions i assenyalava la màxima urgència: “Definir uns nous objectius des dels consensos més amplis possibles, articular polítiques des de la planificació lingüística, estendre l’ensenyament en valencià al conjunt del sistema educatiu valencià i actuar sobre l’ús de la llengua, especialment eixamplant l’oferta cultural i d’oci, i fent present i útil el valencià en els mitjans de comunicació de massa, les noves tecnologies de la informació i el món socioeconòmic, uns camps d’actuació que, malauradament, la LUEV i les polítiques que l’han desplegada ignoren.”

Recomanacions que no s’han dut a la pràctica aquests darrers quaranta anys, ben al contrari. D’això en parlen algunes de les persones que hem consultat.

De seguida que va sorgir la LUEV, Vicent Pitarch va publicar, l’any 1984, un dels texts essencials per a entendre-la, el llibre Reflexió crítica sobre la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Parlem amb ell per veure com ho veu ara, quaranta anys després. Primer de tot ens diu que no hi ha res a commemorar: “Que diguen que ara aquest govern se la carregaria, no ens ha de fer valorar-la més. La llei continua essent poc satisfactòria. No em podia plaure llavors i no em pot plaure ara. No ens porta enlloc. Parteix d’un moment en què hi havia una democràcia molt dèbil i el resultat és una política lingüística igual de feble. S’ha fet des d’una constitució de l’estat espanyol que tracta el País Valencià d’una manera colonial.”

Pitarch parla sense resignació, sense lamentar-se: “Fa quaranta anys jo la veia d’una manera profundament crítica perquè va tirar per terra totes les il·lusions que teníem. Les va trencar d’una manera terrible. Va ser una frustració. I en certa manera jo a vegades dic que la considere una trampa, en el sentit que sembla que perquè hi ha una política lingüística ja no hi ha problema. Però el que tenim no és el que demana la nostra comunitat lingüística. Només cal veure la displicència amb què et tracten en els centres mèdics quan parles català. Estàs exposat que et tracten malament. I això passa en tots els àmbits socials. Ja no parlem del requisit lingüístic, que no existeix, o de la falta d’interconnexió entre les televisions dels Països Catalans, fonamentals per a l’ús social del català. En televisió no s’ha avançat gens. Durant aquests anys ha estat un constant fer i desfer. És cert que es van despenalitzar usos públics que estaven penalitzats, mai havíem tingut un ensenyament sistemàtic del català, però això no vol dir que hàgem de commemorar res.”

Josep Chaqués, mestre d’ofici i vocació, impulsor de l’escola en valencià ja abans de la llei i ex-president d’Escola Valenciana, recorda l’aprovació de la llei: “Va ser importantíssim sobretot per a les escoles, va ser un esclat de valenciania, de tornar a trobar les nostres arrels. Abans de l’aprovació de la LUEV hi havia la llei Barceló i tan sols hi havia set o vuit escoles on s’ensenyava en la nostra llengua. Ensenyar als menuts en castellà era una salvatjada. Jo sempre explique aquella anècdota d’un xiquet a qui deia ‘ojo’ i ell em responia ‘ull’. Allò no tenia sentit.” Chaqués ho recorda com un moment molt positiu per a l’escola. I explica que del 1983 al 1985 hi va haver un esclat d’escoles que ensenyaven en català.

Però també es lamenta que no anés acompanyat d’un desenvolupament de la llei i que haja quedat coixa en molts aspectes, sobretot a l’administració. “Fa quaranta anys que ja reclamàvem el requisit lingüístic. Aquests últims vuit anys, amb Compromís al govern, s’hauria pogut fer alguna cosa, però no s’ha fet. Les institucions no han fet el paper que tocava. Tanmateix, això no el desanima, i continua veient la lluita com una eina fonamental. Està content de les Trobades d’Escola Valenciana, que ell va contribuir a crear amb tanta empenta com entusiasme, i recorda la importància de mantenir la lluita: “Si va ser fonamental en aquell moment, ara ho continua essent igual.”

Chaqués explica que una de les coses que més el capfica és “que quan els alumnes passen a secundària hi ha una mena de dalla que sega tot el que s’havia fet a primària i no queda res”.

Albert Dasí, mestre de la Gavina, escola que ha dirigit durant molts anys, explica que de bon començament ja se sabia què era: “Una llei tèbia, una llei de fracàs. S’han de dir les veritats. En realitat, la LUEV mai no ha eixit de la casella de sortida. Si grates, de seguida veus que moltes coses cauen com un castell de cartes, que es desfan. Anem tornant al tio Canya, però a la inversa. Des d’on es podia manar no s’ha fet. El Botànic hauria pogut consolidar coses i no ho ha fet. Hauria pogut dotar d’infrastructures organitzacions bàsiques per a la cultura i la llengua i ara estarien en una situació de més força. L’ús aparent del català és desolador perquè hi ha molta aparença, però després resulta que el PSOE ho fa tot en castellà. En realitat, la LUEV mai no ha eixit de la casella de sortida.”