22.01.2023 - 21:40
L’aigua flueix pels segles dels segles. De moment. Els rius s’adapten a la terra, dibuixen el paisatge, configuren el món i, en moltes cultures, tenen un sentit màgic, simbòlic i misteriós. És com la sang que circula per les venes obertes de la terra. En l’al·luvió hi ha l’empremta, més visible o menys, de moltes cultures i tradicions, el destil·lat de molts segles d’expressions culturals, ritus, literatura, músiques i creences. Ho he vist al Mekong, al Ganges, al Níger. I, ara, al Tàmesi.
La pell de l’aigua dels rius sempre torna a la seva forma original, deien els africans antics. No hi resten cicatrius, ni del pas de les barques, ni dels cops de rem, ni de les colobres que el travessen serpentejant, ni de les pedres que cauen i s’enfonsen per sempre. Els rius també tenen un component perillós, ancestral, salvatge, que els humans sempre han hagut de respectar. Tal com escriví Jesús Moncada: “El riu és com ara un camí obert, tot planet per damunt, però ple de trencacolls per sota i cal conèixer-lo pam a pam, perquè si bades et fotrà la càrrega, el llaüt i els ossos. Encara que sigui mascle té més manyes que una dona.”
Dels perills i misteris que amaga el riu, en saben molt els mudlarkers del Tàmesi. La gent que viu de o per remenar els llots de les riberes del riu a la recerca d’objectes per a vendre o col·leccionar. Una ocupació immemorial dels londinencs que ha anat evolucionant amb els anys. Dels pàries socials, bruts i esparracats, que remenaven el fang tot cercant trossos de metall, carbó o monedes per vendre i poder menjar calent, als col·leccionistes, arqueòlegs i especialistes dels nostres dies, equipats perfectament amb vestits de neoprè, genolleres, motxilles i llanternes impermeables.
Els cercadors d’avui col·laboren amb les seves troballes a ressuscitar la petita història quotidiana dels londinencs a través dels segles. Durant milers d’anys els humans han llençat o perdut coses al riu Tàmesi, que avui és considerat un jaciment arqueològic dels més extensos i variats del món. Amb les seves descobertes i deduccions, i també amb la seva fantasia i imaginació, els mudlarkers omplen aquells capítols de la petita història que la gran història pot haver considerat menors. Els esquinçalls de la realitat que ha fugit per les escletxes i desaigües. O que se’ns ha esmunyit entre els dits. Amb totes les peces recollides i les històries que expliquen contribueixen a donar més sentit a la nostra relació amb el passat, amb totes les seves grandeses i misèries.
La història que conten els objectes perduts
De sempre m’ha cridat l’atenció el col·leccionisme, els gabinets de curiositats i la història que s’amaga a les golfes de les cases o als mercats dels encants. També els objets trouvés i els ready-mades. M’intriguen els cercadors obsessius dels camps de batalla històrics, com ara el de l’Ebre, o de les andròmines que porten les marees a les platges, com a la Costa da Morte de Galícia.
Per això, i per tot el que s’hi explica, he trobat molt interessant el llibre Mudlarking (Capitán Swing), de Lara Maiklem. Fa més de quinze anys que la seva vida s’ha regit pels moviments de les marees del Tàmesi. Poca gent té present que al riu de Londres hi ha marees, que l’aigua puja i baixa seguint el ritme de les llunes i els oceans. El moviment constant amunt i avall de l’aigua poleix els murs, els fons, les pedres i els llots, de manera que el paisatge que s’ofereix cada dia davant els ulls de l’escodrinyador és nou i ple de misteris per a descobrir.
La proximitat amb la mar ha donat al riu una vida molt intensa. Per allà van arribar i s’hi van establir els romans, que van fundar la ciutat. A Londres s’han construït i desmuntat grans vaixells, com ara els de la batalla de Trafalgar. Dels seus molls han salpat pirates i mercaders cap a tots els racons del món, i exèrcits sencers, amb destí a totes les guerres de tots els temps. També ha propiciat que hi hagi zones on poden viure els animals marins, com foques (Maiklem n’ha vist a Canary Wharf), crancs i musclos zebra d’origen oriental –que arribaven enganxats als vaixells–, anguiles i, fins i tot, balenes. La darrera es va presentar insòlitament al centre de Londres l’any 2006.
Una mudlarker autodidacta
Lara Maiklem va arribar a Londres a vint anys, procedent d’una granja de vaques de Surrey. No es va adaptar bé a la gran ciutat fins que un dia descobrí la pau, la solitud i el plaer que li oferien les ribes del gran riu londinenc. Sobretot la recerca dels petits objectes que rescatava del fang i que, a banda de l’excitació per la descoberta de petits tresors, li proporcionaven vincles nous i màgics amb el passat dels milions de ciutadans desconeguts que havien viscut a les riberes del riu.
Aquesta il·lusió la sap transmetre molt bé quan relata el dia que va trobar i desenterrar del fang una arpa de boca. Explica que aquests petits instruments musicals els van portar els mariners en els vaixells, probablement de l’orient. La va netejar i, amb molt de compte, es va atrevir a percudir molt suaument la llengüeta central, que va emetre una nota sòbria. La seva emoció en aquell moment va ser extraordinària. Era la primera persona en un miler d’anys que havia fet sonar aquell instrument.
Amb el temps, allò que era un simple passatemps va esdevenir una obsessió agradable i, finalment, una especialitat professional equiparable, o complementària, a la tasca dels historiadors i els arqueòlegs. Hi ha molts londinencs que s’hi dediquen. És una afecció força popular. En tots aquests anys, Maiklem ha recuperat del fang objectes o fragments d’objectes que potser feia milers d’anys que s’havien perdut i no havien tornat a tenir mai contacte amb els éssers humans.
Avui és una dels grans mudlarkers del Tàmesi, una especialista famosa que va introduir la qüestió a les xarxes socials, ha escrit uns quants llibres, molts articles, i és una habitual dels programes de ràdio i televisió. L’any 2022 va ser elegida membre de la Societat d’Antiquaris i és la primera dona de la història que ocupa l’antic càrrec de jurat del Tribunal del King’s Borough, a Southwark.
En el seu gabinet de curiositats, hi ha una col·lecció valuosa de peces de tota mena. De pedres fogueres del neolític a agulles de ganxo pels cabells dels romans, de sivelles de sabates medievals a botons i monedes dels Tudor, de pipes d’argila georgianes a medalles de guerra perdudes o descartades, etc.
Ressuscitar el passat, reconstruir la història
Per mi la qüestió més interessant és com descobreix –o, a voltes, s’imagina– les històries gràcies al contacte permanent amb el Museu de Londres, uns altres mudlarkers i especialistes de tota mena –d’armament, fins a construcció de vaixells, passant per joiers, perfumistes, arquitectes, enginyers, ceramistes, arqueòlegs, dissenyadors i afeccionats als costums i la cultura popular. Cada troballa és una pista que li obre la porta a l’univers d’un passat desconegut. De mica en mica, gràcies a les seves investigacions i a la lectura de molts llibres antics, mentre burxava en el fang, anava burxant en els racons oblidats de la història col·lectiva de Londres.
Val a dir que moltes de les petites i grans històries que relata en el llibre són un bon material de novel·la, o de llibre d’història. Tenen el mateix encant de les peces que troba amagades. Per bé que la certesa total no existeix mai. Els relats que ressuscita, de la mateixa manera que els objectes, estan gastats, mutilats o arrodonits per l’efecte de segles d’arrossegament de l’aigua, de fricció amb les pedres o de submersió en els fangs i els llots de les ribes. Una característica que excita permanentment la curiositat de saber-ne més i, de retruc, la fantasia.
L’univers del Tàmesi
Monedes, agulles, claus, medalles, trossos de ceràmica, pipes d’argila, un rellotge de sol de butxaca, ampolles i gerres de cervesa, ossos d’animals, ossos humans, fragments d’espases i coberts, malles de soldat medieval… Tots els objectes que ha anat trobant Lara Maiklem són el trencaclosques de la història que ha anat construint en més de quinze anys de pentinar les ribes del riu.
Primer va estudiar els mapes antics, per saber els revolts del riu i allò que hi havia construït a la vora. De molts noms va deduir l’ús que se’n feia dels molls, illes o platgetes. I entre el fang, als diferents llocs, hi va anar desenterrant petits tresors que ocultaven una gran història sàviament distribuïda al llarg del riu en diferents capítols.
Amb el seu relat ens passegem pel Londres dels romans i els seus costums de vida. De les monedes i estris trobats, ens explica la vida quotidiana dels ciutadans. Coneixem, també, el Londres dels pubs i els bordells vora el riu. Tot enfangat i brut. Els pirates i els vaixells presó. La zona de les execucions. La fabricació d’armes i monedes. La construcció de vaixells. El luxe de vida d’Enric VIII i els Tudor al palau de Greenwich, a la riba del Tàmesi. Les zones on es va establir la comunitat hindú. La Torre de Londres i les execucions de Thomas Beckett i Anna Bolena. La delinqüència i la picaresca que vivia del riu, fos treballant o robant. Deduïm el sistema de feina, els mètodes de fabricació, els hàbits de menjar i beure, de lleure i relacions socials, familiars i amoroses.
De tots els relats que Maiklem recupera i investiga, n’hi ha que donen per a una novel·la. Hi ha la història de Peggy Jones, una cercadora que treballava a Blackfriars, prop d’on ho feia dos segles després Maiklem. La seva història es va publicar l’any 1820 i, per l’autora, és el mític precedent de tots els mudlarkers de després, inclosa ella. Jones s’aixecava les faldilles i recollia carbó amb els peus. Devia tenir quaranta anys, era pèl-roja, molt pobra i anava descalça i vestida amb parracs. Allò que guanyava venent el carbó s’ho gastava bàsicament en ginebra. Quan anava èbria fent esses pels carrers, els xavals es fotien d’ella. Alguns mariners l’ajudaven llançant-li a prop trossos de carbó. Peggy va desaparèixer l’any 1805. Potser es va allunyar massa i se la va endur el corrent.
La història de la tipografia Doves
Un dia l’autora va desenterrar del fang uns caràcters de plom d’impremta antiga. Era a punt de descobrir una autèntica llegenda del mudlarking. Comentant-ho amb col·legues i llegint llibres del segle XIX, va poder esbrinar que l’enquadernador T.J. Cobden-Sanderson va llençar al riu cinc-centes mil peces de caràcters de plom de la tipografia que havia dissenyat.
Cobden i Emery Walker van fundar la impremta Doves Press, a Hammersmith, al costat del Tàmesi. Van crear una tipografia inspirada en la dels millors llibres del segle XV per imprimir velles obres bibliogràfiques úniques. Creien que “els llibres podien reduir Déu a una pàgina de caràcters visibles, com la llum del sol en un matí tranquil mostrava el riu en la Seva forma”.
Amb els anys, tots dos socis es van barallar. Cobden-Sanderson, que coneixia bé els moviments del riu, va decidir de llegar al Tàmesi la seva obra tipogràfica perquè ningú més la pogués fer servir. Un alfabet tipogràfic és un món. Cobden va anar llençant el seu al riu durant anys. Quan es va morir, va deixar escrit que dipositessin les seves cendres en una caixa al jardí, en una escletxa amagada del mur que tocava al riu. Amb la seva dona van fer igual. Un dia, la riuada s’endugué les restes de tots dos, que reposen barrejades en els llots dels fons juntament amb els seus caràcters de plom.
El soldat John Byrne i el capità Kidd
A partir d’una condecoració de guerra, la Creu de la Victòria, Maiklem va poder reconstruir la peripècia vital del soldat ras John Byrne, que va arribar a lluitar contra els maoris a Nova Zelanda. Aquella investigació la va portar a recuperar la història d’un avantpassat seu que havia estat tancat en un dels vaixells presó del riu. Eren garjoles flotants on els reclosos malvivien en condicions higièniques i sanitàries pèssimes. Alguns acabaven executats penjats en forques vora el riu. Els cadàvers es lligaven a una cadena durant tres marees. Quan s’inflaven, els recobrien de quitrà i els ficaven en una gàbia que es penjava en patíbuls ben visibles per advertir als mariners de tots els vaixells de com feien justícia els londinencs pels delictes de la mar.
Entre les diverses històries que Maiklem recupera, hi ha la del capità Kidd, penjat el 1701. L’Almirallat li havia encarregat la missió de lluitar contra els pirates de l’Índic, però ell va decidir de fer-se pirata i establir-se pel seu compte. Diu la llegenda que va amagar el seu tresor en una illa del Carib. Fou detingut a Nova York, traslladat a Londres, jutjat i executat al Tàmesi, davant una multitud de curiosos.
El dia de l’execució va arribar al patíbul ebri del tot. Va ser dantesc. El primer llaç es va trencar. Va caure al fang, l’aixecaren i es repetí tot el procés. Després de les tres marees de rigor, enquitranaren el cadàver i el penjaren d’una forca a Tilbury. Els corbs es llençaren sobre el cos fins que van deixar els ossos nets. Van deixar-hi el seu esquelet penjat durant uns anys. Els mariners que arribaven a Londres de tots els indrets del món el contemplaven amb respecte i repetien la seva història als nouvinguts.
Episodis com aquests, n’hi ha molts. A Mudlarking, Lara Maiklem d’entrada t’acosta tangencialment a la història i t’hi acaba submergint del tot. A més, és un llibre que desperta molts records literaris: Charles Dickens, Sherlock Holmes, Oscar Wilde, Daniel Defoe, Jack l’Esbudellador, Jonathan Swift… Per damunt de tots, el Joseph Conrad de Lord Jim i del principi d’El cor de les tenebres. I, evidentment, les pintures de William Turner.
