19.03.2023 - 21:40
Avui, 20 de març, fa nou anys que es va morir l’Eva Monrós, una persona excepcional que va ser membre del GELA i que ens va deixar a tots una profunda empremta. L’Eva va ser alumna meva. Aleshores ja era cega (se n’havia quedat a divuit anys) i potser sí que era diferent dels seus companys, però per aquest altre tipus de ceguesa que tinc jo, que no veig l’aspecte físic de les persones, no era conscient del que li passava. Havia nascut amb dues malalties degeneratives. També és defecte meu no preguntar per aquestes coses i jo diria que, fins que es va morir, no sabia ben bé què li passava. Tampoc vaig cercar mai a internet les seves malalties. Sí que una vegada hi va haver un senyal d’alarma important. La seva mare estava malalta de càncer i ella, encara que no ho notéssim, devia estar estressada, i va decidir anar a passar un cap de setmana amb una amiga seva a Reus. El divendres vam dinar totes dues a la Valenciana i en acabat se’n va anar a agafar el tren. L’endemà al matí em va trucar la seva germana i em va dir que l’operaven al Clínic i que el metge els havia dit que potser no se’n sortiria. Jo no entenia res. Havíem estat dinant el dia abans i estava bé. La seva germana em va explicar que sí, però que, en arribar a Reus, s’havia trobat malament i havia anat a urgències, més que res per quedar-se tranquil·la. Però, d’urgències, la van portar al Clínic, i se’n va sortir. Potser per això la seva mort em va agafar més desprevinguda. Jo creia que se’n sortia de tot. Ella t’ho feia creure. Era molt independent i jo, que reconec que tendia a protegir-la (o sobreprotegir-la, devia pensar ella), m’adonava que es resistia tant com podia als meus intents. Quan anava a fer alguna conferència, jo, si podia, l’acompanyava. Si eren de nit o no hi havia bona combinació de transport públic, encara me’n sortia; però, si no, no es deixava. Una vegada que la van convidar a Fraga li vaig dir que l’hi portaria i em va dir: “No, ja tinc el bitllet.” Però també la vaig animar a anar al Brasil (feia la tesi sobre l’ergativitat en llengües amazòniques) i hi va anar dues vegades, una amb l’Elena Castroviejo i una altra amb el Jordi Fortuny. Una vegada que havia d’anar a París em va dir que no hi aniria perquè no es trobava gaire bé i tenia por que li passés alguna cosa allà. Crec que l’única vegada que la vaig veure enfonsar-se va ser després d’haver mort la seva mare. No immediatament. Encara érem al tanatori i el seu pare em va demanar que l’ajudés a fer-li entendre que no podia viure sola, perquè això era el que volia. Però al cap de pocs dies la van haver d’operar. L’operaven molt sovint i gairebé mai ens n’assabentàvem perquè no ens ho deia. Aquella vegada, tampoc. Quan va tornar, va venir al meu despatx i vaig veure que estava tocada. Va dir alguna cosa de la seva mare i jo només li vaig dir: “L’has trobada a faltar.” Només em va poder dir que sí i es va posar a plorar com no l’havia vista mai. És que ni tan sols l’havia vista plorar, i aquella va ser l’única vegada. El dia del seu funeral jo vaig saber que tenia dolor sempre i no se n’havia queixat mai, no havíem tingut mai cap indici que patís. Sempre he dit que una de les coses més importants que em va ensenyar va ser a no queixar-me.
Però la vida amb l’Eva no tenia res a veure amb la malaltia. Jo em vaig trobar amb una alumna brillant. A ella, no li interessava gaire el que jo feia, però va demanar la beca amb el meu projecte, va entrar al GELA i hi va ser sempre. Quan hi va haver el Congrés de Lingüística General a Santiago de Compostel·la, hi vam anar amb cotxe amb tres companyes més. Sempre hem recordat aquell viatge. I allà vam ser conscients de fins a quin punt ens havia acostumat a la seva independència. L’Eva, a Barcelona, es movia per tot arreu sense problemes; sovint era capaç de dir-te que t’equivocaves de carrer o de parada d’autobús o del que fos. Vam parar en una àrea de servei entre Vitòria i Burgos. Vam estirar les cames, vam anar al lavabo i, quan érem al cotxe, ens vam adonar que no hi era. Quan va sortir del lavabo es va trobar que no hi érem i, òbviament, es va quedar esperant-nos. Jo li vaig dir que era culpa seva, que ens tenia massa mal acostumats, que ens pensàvem que ho podia fer tot i no érem conscients que en un lloc desconegut ella estava totalment indefensa. Però em va dir que, total, ja sabia que l’aniríem a buscar. I en aquell congrés també em va impressionar molt. Ella va presentar una comunicació en una aula molt gran i hi havia poca gent. Jo li vaig dir que estigués tranquil·la perquè el públic era inofensiu, però, en el moment que va començar, van entrar uns quants catedráticos de España i jo em vaig posar a tremolar. Vaig pensar que tenia sort de no saber que hi eren perquè així no es posaria nerviosa; però, quan va acabar, li van començar a fer preguntes i a discutir-li molt la seva proposta, i ella va contestar tothom amb tanta seguretat que jo em vaig sentir orgullosíssima d’ella. Quina satisfacció. Quan vam arribar a Barcelona, la seva mare ens esperava i jo la vaig apartar un moment per explicar-li-ho (ja sabia que l’Eva no em deixaria fer-ho si no) i la seva mare també va plorar.
El 17 de març de 2014, Daniel Bezsonoff va fer una xerrada a la UB i l’Eva hi era. El dia 18, a classe de ioga es va trobar malament i la van ingressar al Clínic. El dia 19 la vam anar a veure. Es moria i ho sabia. El seu pare em va dir que el metge li havia dit que segurament no se’n sortiria, però era allò que s’esperava des que va néixer. Vam poder parlar amb ella i, com que sempre estava pendent de tot, em va dir que m’havia d’explicar com anava el correu del GELA, perquè era ella qui el portava. Jo, que sóc un desastre en informàtica, li vaig dir que no ho sabria fer, i em va dir: “És tan fàcil que fins i tot tu ho sabràs fer.” I sempre li he agraït aquesta broma, perquè ella era així. Va estar viva fins al final. La seva ironia, el seu sentit de l’humor, que tant la devia ajudar a sobreviure, va ser el seu últim regal. L’endemà, de bon matí, vaig passar pel Clínic abans d’anar a la feina. Ja era a l’UCI i es podien visitar els malalts de 7.30 a 8. Hi havia molt silenci i vaig pensar que potser la despertaria, que ja hi passaria després. Però al migdia ja s’havia mort. Tinc un altre record del tanatori. En un moment, sense voler-ho, ens vam quedar tots els del GELA sols a la cambra on hi havia el taüt. Jo sempre he dit que al GELA tots som intercanviables, que tots podem fer la feina de tots, però en aquell moment vaig sentir que els necessitava tots i no sé si els vaig arribar a dir que, en realitat, l’única intercanviable era jo i que tots ells eren imprescindibles.
L’Eva ha estat sempre present entre nosaltres de l’única manera possible: en el record. Però jo estic convençuda que el seu record és el que encara ens manté units. Fins l’any de la pandèmia vam celebrar el Memorial Eva Monrós. I en aquestes coses hi som tots, sempre. I sempre sabrem que vam tenir la gran sort de conèixer l’Eva, aquella noia tan valenta que no es va resignar mai, que va saber ser feliç i no perdre l’esperança.
