Història d’un esclat col·lectiu: la revolució del Paraulògic, el IEC i un nou diccionari

Quan la gent de Rodamots va posar el Paraulògic a disposició de la xarxa no pensaven que el tindria tants jugadors. Segur que tampoc no s’imaginaven que el joc acabaria esdevenint una revolució estimulant dins l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), una de les institucions més importants del país, sovint invisible per a la població.

Les coses van com van, diuen a les sobretaules, però no en aquest cas. La llavor, fer interactuar el joc amb el diccionari, hi era. Era ben plantada en terra fèrtil: en un país que sap, encara que a vegades no ho sembli, que la llengua és la seva força.

Aquesta llavor podria haver germinat individualment i prou. També podria haver estat un tsunami, però no: ha estat un esclat descomunal amb molts èxits col·lectius. Un autèntic revulsiu sense aturador per a la llengua en tots els sentits: milers de consultes diàries al DIEC en línia, polseguera i debat a Twitter sobre com i per què una paraula no és al diccionari, centenars de mails, converses sobre paraules desconegudes, whatsapps… Sobretot, molta curiositat, molta interpel·lació a la institució, sorpreses i alguna emprenyada.

Com és que no hi ha tiet? Els principatins no ho entenen. Com és que no hi ha téntol? Els mallorquins ho entenen encara menys. Com és que no hi ha internet? No ho entén ningú. Com és que hi ha milers de paraules desconegudes que no fem servir gairebé mai? I així, cada dia. Però aquesta vegada el tòpic del català emprenyat, sempre negatiu, no s’ha complert, per més que l’enuig per una paraula que es fa servir i no encaixa en l’hexàgon addictiu hi és. Però és de sobres equilibrat i compensat per la sorpresa, l’aprenentatge, l’evocació que porten les paraules oblidades. Com que les normes són clares i el joc diu que només accepta les paraules del DIEC, l’Institut d’Estudis Catalans podria ser l’ase dels cops, però no, la realitat és ben diferent. I això potser és el més desconegut d’aquesta història col·lectiva gratificant. En parlem amb Nicolau Dols, flamant nou president de la secció Filològica, i amb Josep Martines, president de la Comissió de Lexicografia, que ens expliquen com ha impactat aquest joc al IEC. I encara que sembli poc real, com el fenomen, els diverteix i els estimula.

Una closca que es trenca: sorpresa, agraïment i un desafiament

Nicolau Dols comença a explicar l’impacte del Paraulògic al IEC. Ho fa amb entusiasme i precisió: “Dues paraules: primer, sorpresa i després, agraïment. Nosaltres som una gent que tenim un complex perquè ens diuen que vivim encapsulats en el món de l’Acadèmia. Fem tots els esforços per sortir-ne, però no sempre ho aconseguim. Que s’hagi pres de referent el DIEC d’un fenomen de masses ens fa il·lusió, perquè vol dir que algú ens ha ajudat a sortir de la nostra closca.” Josep Martines hi afegeix una tercera paraula: “El Paraulògic és també un desafiament, per la necessitat de millorar el diccionari, de posar-lo al dia. Veure en quins aspectes podem millorar: en quins sentits, quins mots, quines locucions. Els diccionaris sempre estan en procés de millorar. Però el Paraulògic és una gran prova de foc. El nombre de consultes que té el DIEC ara és una barbaritat, en sentit positiu: 200.000 persones sensibilitzant el diccionari és una cosa fins ara impensable.”

Contràriament al que podria semblar, tots dos mostren la part positiva d’aquest posar la feina de la secció filològica a l’ull de l’huracà cada dia. Avui faran una activitat inèdita a l’Institut. Allò invisible es farà visible per a molts, més enllà del diccionari. Organitzen una sessió acadèmica oberta al públic titulada “La lògica del fenomen del Paraulògic: una aproximació ludolingüística”, ( formulari inscripció) a càrrec de Nicolau Dols i Jaume Ortolà, acompanyada d’una taula rodona en què participaran  Pau Vidal, Jordi Ventura, Màrius Serra i Tina Vallès. També hi haurà conclusions, a càrrec de Josep Martines i Magí Camps. I al final, una activitat ben diferent: una partida de Paraulògic especial. “Aquesta activitat està feta amb un esperit d’obertura i visibilitat de les feines que nosaltres fem. No pretenem que no hi hagi crítiques. Volem aprofitar aquest altíssim nivell de visibilitat per explicar el que fem. I pretenem de satisfer la curiositat del públic”, explica Nicolau Dols.

I aquesta és una de les preguntes que molta gent s’ha fet. Com es fa un diccionari? Quan hi entra una paraula? Qui ho proposa? Respon Josep Martines: “Per a l’actualització del diccionari, sempre partim de propostes que poden venir de dins de la Institució o de fora. A vegades són individuals i altres, col·lectives. També hi ha modificacions de definicions. La nostra obligació com a servidors de l’idioma és estar sempre a l’aguait dels canvis.” I en aquesta resposta pren valor una frase anterior, en què Martines explicava la importància que 200.000 persones interactuïn amb la llengua. És a dir, que la gent els faci arribar les paraules que no hi ha al DIEC i digui per què la troben a faltar no és un entrebanc, sinó tot al contrari. No perquè no tinguin consciència de les que hi falten, sinó perquè totes les interaccions són aportacions reals. Dols ho explica amb una imatge ben gràfica quan diu que els propietaris de la llengua són els parlants i el IEC només és l’administrador. I per primera vegada, els propietaris es relacionen amb els administradors d’una manera més directa. Les llistes sobre la necessitat d’actualització no els fan por. Ben al contrari.

Un nou diccionari digital i pancatalà

Quan entrem a fons a parlar sobre les queixes del perquè no hi ha determinades paraules al DIEC, Nicolau Dols explica una de les novetats més importants d’aquests darrers anys de la llengua catalana. Hi haurà un nou diccionari: “Estem pensant un nou diccionari, perquè trobam que el DIEC està fet amb visió de paper. En el moment que es va fer, hi havia un altre concepte de què havia de ser un diccionari. Ara en volem fer un de pensat amb estructura de base de dades i allunyar-nos del model de paper. El DIEC2 és una actualització del Diccionari Fabra. La societat ha canviat profundament al llarg d’aquest temps. No serà el DIEC3. Serà un diccionari tècnicament de nova planta.” Martines ho amplia i hi aprofundeix: “Els diccionaris, sobretot els de caràcter normatiu, tenen un dilema: fins a quin punt han de ser descriptius de la realitat d’ús i fins a quin punt han de fer de referència d’adequació i correcció, del bon ús de l’idioma. Això ens ve de la primera lexicografia de l’edat moderna. Sempre pensàvem en el model de llengua dels escriptors. Ara això ha petat, la llengua ha entrat en uns àmbits d’ús enormes. No és l’escriptura i prou, ara hi ha les xarxes i tot és un procés molt més dinàmic. S’han d’actualitzar.”

El futur diccionari digital permetrà una actualització constant i anirà lligat a una descripció de corpus. El nou diccionari durà paraules del lèxic general, que vol dir que pertany a dos o més dels cinc grans grups dialectals, que és el que el IEC acostuma a tenir en compte a l’hora de marcar una opció com a estàndard, i recollirà paraules que, encara que pertanyin a un sol dialecte, tenen un gran prestigi entre els parlants. Aquestes paraules apareixeran amb marques d’origen. El diccionari és en fase de projecte. Per a Nicolau Dols, ara convé parlar d’aquesta novetat: “És que el diccionari tindrà la possibilitat d’incorporar com a lèxic de tot el domini lingüístic mots que actualment poden semblar que són d’un territori però que en aquell territori són fonamentals. Una paraula com ‘al·lot’, de les Illes Balears, és patrimoni de tots els catalanoparlants. És com ‘eixir’, que no és únicament dels valencians o septentrionals, és patrimoni compartit.”

I internet, tiet i téntol seran al DIEC o al diccionari nou?

L’impacte de la proposta d’un nou diccionari és fort, en la conversa. La creació d’aquest diccionari és una gran resposta a molts interrogants que s’han obert aquests darrers mesos, en els quals el Paraulògic ha posat el DIEC en el punt de mira. Així i tot, cal saber que el fet que unes paraules siguin al diccionari o no hi siguin no correspon sempre a la mateixa circumstància, ni de bon tros. Mirem d’explicar-ne alguns casos. El d’internet, escrit en minúscules, és potser un dels que ha causat més sorpresa. Un usuari a les xarxes en feia una broma molt encertada, i deia que el IEC s’havia descuidat d’entrar al diccionari els neologismes del 1998, amb una clara ironia al desfasament en el temps. Josep Martines diu que aquest mot ja és a la taula de la Comissió de Lexicografia i se n’estudia la minusculització. Ens detalla que el DIEC no inclou noms propis i que el fet que no hi sigui és perquè fins ara era considerat així.

El cas de tiet és ben diferent i va relacionat amb la interferència, segons que explica Nicolau Dols: “En català tenim un grau de parentiu particular, perquè tenim ‘tia’ i tenim ‘oncle’, ‘cosí’, ‘cosina’… Tio és un castellanisme que corre molt en tot el domini lingüístic. Tiet s’havia reivindicat com a expressió més afectiva, però ara els parlants del català central voldrien que tiet tingués el valor de ‘oncle’ sense marca efectiva; no el reivindiquen com a masculí de tieta sinó com a masculí pla de ‘tia’. Vaig consultar-ho a l’atles del català i hi havia poquíssimes poblacions que el fessin servir en aquest sentit. És molt del Principat. Al País Valencià, hi surt molt tio. A les Illes, hi surt tio i ‘conco’, i mai tiet. Això és una cosa relativament moderna, de procedència castellana i no és general de tota la llengua.”

Fem una darrera parada al mot téntol, que fins i tot dóna nom a un programa de televisió d’IB3. Dols, enamorat d’aquesta paraula, recorda que es fa servir per a dir “aturem el joc”: “Dius téntol i s’atura el joc. Segurament l’origen primer és atento. El parlant que el fa servir desconeix que és un castellanisme d’origen transformat i adaptat al català. És perfectament inconscient, perquè no hi ha res més mallorquí que téntol. I a mi m’agrada molt, aquesta paraula, els parlants li tenim molt d’afecte perquè és infantil, però no surt al Diccionari General perquè no és d’ús general.”

Ens hi estaríem hores, parlant de lexicografia, però la pregunta que cal fer és si el DIEC té prou cura dels dialectalismes. Contesten tots dos, Dols i Martines. L’un des de Palma i l’altre des de Benimantell: “Els grans mots dels dialectes són al DIEC. Ara, hi ha mancances, sí. Hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Pensem que el futur serà més representatiu, aquesta és la voluntat. El nou diccionari serà més pancatalà, més que l’actual, i volem que tothom s’hi senti representat. Quan una paraula que coneixes i fas servir no és al diccionari, et quedes descol·locat, això passa amb el Paraulògic, sobretot al País Valencià i les Illes. El cas de tiet és molt interessant, perquè al Principat se senten discriminats. Va ser interessant el piulet d’Eloi Bellés que deia: “Finalment, els parlants del català central sabem el que senten els valencians i balears.”

El diccionari i la magdalena de Proust

La conversa s’acaba amb una referència de Dols esperançadora cap al nou diccionari, però també definitòria del que és aquesta feina: “Esper que aquest diccionari que començarem sigui incomplet per molts i molts anys. L’única possibilitat que un diccionari sigui complet i exhaustiu és que la llengua sigui morta. Si la llengua és viva, no serem mai a temps de seguir-ne el ritme. Aquella expressió que diu que el diccionari és com l’obra de la Seu és certa. Estem constantment en procés de millora, de canvi. Hi ha gent que critica la nostra feina perquè diu que sempre fem pedaços, perquè fem dues actualitzacions bianualment, però la nostra feina s’ha d’actualitzar sempre.”

Finalment, Josep Martines no es pot estar de tornar a expressar la satisfacció que li causa tot això que ha passat arran del joc del Paraulògic: “És fantàstica, aquesta part de l’aprenentatge, de la revisió de lèxic, d’aprendre paraules. No ho pagarem mai prou. Jo recorde que quan havia fet de mestre fèiem jocs manuals d’aquesta mena amb paraules. Damunt el lèxic, sempre hi has d’afegir aquesta capacitat evocativa, de magdalena de Proust, que encara fa més vincle a la paraula, a la llengua, al joc. Tots són inputs perquè l’experiència tinga èxit.”