Història de l’esquerra independentista: la història a mig fer

Als companys Carles Benítez i Joan Rocamora, àlies tasca silent i operativa

Cal felicitar els companys de Tigre de Paper per impulsar l’aventura èpica d’aquesta història global de l’esquerra independentista, o independentisme revolucionari, o moviment català d’alliberament nacional; (1) allò que històricament coneixíem com a independentisme a seques, però que, afortunadament, ja necessita qualificatius. D’antuvi tenen raó: hi havia un gruix considerable d’estudis sobre determinades organitzacions, o determinats períodes (i ni totes, ni tots); però no en teníem cap història panoràmica. L’obra que ressenyem emplena aquest buit, o comença a emplenar-lo. La intenció expressa, a més, era estudiar el moviment de fora estant, i amb voluntat objectiva; una lògica que no podem sinó aplaudir, atès que es tracta d’una part integrant de la història general del país (d’una part tradicionalment nul·lificada per l’oficialisme, però, ara ho veu tothom, summament determinant), i un dia o altre havia de ser objecte d’historiografia més o menys desapassionada, separadament de les vivències i la subjectivitat dels protagonistes que la bastiren. Felicitacions, insistim-hi. Sobretot si l’objectivitat no es degrada en equidistància, o sigui, en suport defectiu a l’status quo absorcionista. Per més que l’objectivitat proclamada només s’acompleixi a mitges.

La intenció, doncs, era summament ambiciosa. I, naturalment, el resultat és tan benvingut com necessàriament imperfecte, tractant-se d’una primera provatura. Això sí: com veurem, presenta defectes de planificació i coordinació que calia haver estalviat.

Abans d’entrar en matèria, un capítol introductori traça una panoràmica sintètica de l’independentisme català anterior al 1968, a partir de La Reixa (1901); convenient i impecable, mentre hom tingui en compte que, lamentablement, i com a fruit de la llarga nit hispanofeixista, a les altures del 1968 eren precedents ignots per als joves que llavors s’escindiren del Front per constituir-se en PSAN (1969), tots els quals més influïts per la realitat immediata (els veterans del FNC, sembla, no transmetien la memòria històrica!) i, també, per les experiències anticolonialistes coetànies.

I, ja entrant-hi de ple: com qualsevol obra col·lectiva, amb una vintena llarga de col·laboradors, el resultat és, necessàriament, irregular; conté capítols d’una consistència historiogràfica admirable vora d’altres d’un reporterisme aproximatiu però benintencionat. En termes generals, hi destaca la reconstrucció factual, infrastructura imprescindible de tota tasca historiogràfica; en certs capítols, l’esforç, quant a aplec de fets, noms, dades, dates, és directament encomiable (per exemple, tocant al Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, als actes concrets dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, a la progressiva construcció de la CUP, a la lluita per bastir un sindicalisme nacional i de classe, etc.). És d’agrair que s’hi ressalti objectivament el paper central de la repressió massiva contra l’independentisme, i que s’hi expliciti que, si bé fou dura sota el franquisme, s’aguditzà summament sota el postfranquisme borbònic, i que en tot moment, en l’era pre-internet, tingué la complicitat servil del gruix dels mitjans (premsa, ràdio i televisions). Així mateix, i dialècticament, s’hi subratlla el paper del front antirepressiu en les diverses concrecions històriques. Resulta brillant com s’hi reconstrueix l’operació Garzón, i tot el que comportà, fins i tot a llarg termini. I, més enllà, és d’aplaudir la lucidesa amb què s’hi explicita la significació objectiva de l’operació Espanya 92 (per posar-hi algun nom): “els Jocs venien de la mà de la burgesia més desinhibida, pregonada per un franquista camisa azul reconegut com Samaranch i part d’una gegantina campanya de validació d’Espanya com a democràcia completa i gran nació europea” (pàg. 269); “un projecte de ciutat classista, elitista i ‘postmoderna’ lliurada als negocis que fa servir la febre olímpica per colar literalment tots els projectes especulatius que els moviments veïnals havien aconseguit parar; una idea de ciutat espanyola i mediterrània que menysté el català i la catalanitat i donarà aquella imatge de milagro español que tothom pregona. I en defensa de tot això un important sistema repressiu i de control de la dissidència en totes dues qüestions” (pàg. 277). Chapeau! El mític procés de Vinaròs es reconstrueix des de diverses òptiques alternatives, en almenys tres articles diferents, aspecte il·lustratiu i força d’agrair. Cal dir que al llarg de l’obra es constaten periples sorprenents que, segurament, molts no detectàvem; per exemple, derivacions sobtades d’un cert populisme interclassista cap a un ultraesquerranisme descordat.

Quant a les valoracions estratègiques, quan hi són, no sempre coincideixen amb les que faria el moviment, o branques concretes del moviment. Per exemple, per ací i per allà treu el nas la llegenda de la basquitis, que, a hores d’ara, pensem que no és pas la línia correcta amb què interpretar ni els fets ni les motivacions. Més enllà, relacionar Terra Lliure amb cap presumpta mitificació militaroide resulta directament ridícul; però potser no era la millor opció encarregar-ne el capítol específic a un autor prou conegut per rebutjar la legitimitat de la lluita armada en qualsevol conjuntura, sobretot tenint en compte que ha estat contestat historiogràficament, i de fa molt. De tot plegat en traiem la impressió (subjectiva o no) que no es transmet suficientment fins a quin punt l’independentisme de nova mena sorgit el 1968 trenca de manera radical amb bona part de la cosmovisió del, diguem-ne, catalanisme històric, o bé de la versió que s’arrossegava sota el franquisme (o potser reconnecta, sense saber-ho llavors, amb corrents populars de fons, més antics encara?).

Gairebé tots els aspectes centrals que cal tenir en compte s’hi apunten en un moment o altre, però no tots es desenvolupen amb l’extensió que mereixerien. Per exemple, és el cas d’elements estratègics com la lluita per la llengua (un buit de moda, potser?), com el front d’intel·lectuals i el seu impacte ideològic i literari, i com l’aportació independentista a la historiografia general (o, per al cas, sobre el tractament de l’independentisme en la historiografia catalana), cadascun dels quals donaria molt de si (per a una enciclopèdia, per exemple). No es desenvolupa el paper referencial –i conscienciador– de la iconografia independentista, començant per l’estelada mateix, o pel mapa-icona del país complet, i tot l’univers d’emblemes, adhesius, cartellística, etc.; un univers que, fins i tot, mereixeria capítol propi, com tants altres aspectes socioculturals en què l’independentisme ha incidit profundament en l’imaginari col·lectiu del país, molt més enllà de la militància (“un fil prim però roig”, pàg. 508).

Desequilibris de cobertura que una tasca de coordinació més acurada hauria hagut d’evitar, dèiem. Catalunya Lliure (1989-1996), la derivació de l’MDT-PSAN, hi té capítol propi, bon exemple de rigor i equilibri. Sengles capítols sobre la PUA (1995) i sobre la seva continuació, Endavant (2000), són desmesuradament extensos (una novena part del total de l’obra, sense comptar-hi els satèl·lits); resulten notables, sobretot, com a autoretrat fidel d’una certa cosmovisió postmodernitzant summament característica, en què, per exemple, es documenta la recepció del constructe queer, amb la corresponent lluita “per la desaparició del sistema sexe-gènere”, contra l’”heteronorma” i el “binarisme”, etc., percebuts, poc coherentment, com a elements centrals de qualsevol lluita revolucionària (pàg. 427, 438-439, etc.), vora la convicció, ben sincera, d’haver estat els únics i autèntics creadors “d’un espai polític i ideològic relativament nou d’independentisme anticapitalista” (pàg. 456), com si tot l’independentisme revolucionari anterior hagués estat una colla sardanista dominical. No hi sobren pas, aquests articles; ara: per això mateix, per aquest generós espai donat a l’autobombo, d’una banda, i, d’una altra, per la cobertura correcta de l’altre rival històric, sobta que no hi hagi articles específics, ni que fos redactats des de l’exterior, sobre el PSAN-P i les seves continuïtats, IPC i MDT-IPC, responsables, precisament, d’arrossegar l’independentisme a la majoria d’edat política, sobretot a partir del 1979, tot i que aqueixes organitzacions hi tenen molta presència, és clar, a mesura que es despleguen els fets cronològicament.

A parer d’un servidor, s’hi infravaloren qüestions que haurien contribuït força a clarificar el rerefons general de cada període. A penes s’hi dibuixa el paper històric del Congrés de Cultura Catalana, i, immediatament després de la seva cloenda, no s’hi subratlla prou el procés de liquidació de tot referent pancatalà, tan forçat, sobtat i celèric, per incompatible amb el projecte ultranacionalista de modernización de España, copyright by PSOE; un partit, diguem-ho de passada, que exemplifica la llei de ferro segons la qual quan et converteixes en imitació la gent opta per comprar el producte original: “el PP […] comença el 1996 el seu camí de substitució del PSOE com a partit de defensa de la nació espanyola” (pàg. 288). No es destaca, o no pas prou, l’extrema gravetat de les agressions espanyolitzadores més crues, del tipus Manifiesto-Tolerancia-etc. i, diguem-ho piament, Batalla de València. Potser (potser), a títol de contrast il·lustratiu, hauria calgut cobrir més sistemàticament el recorregut d’aquelles organitzacions que abandonaren l’independentisme pròpiament dit per a explorar el camp més ambigu de l’esquerra nacionalista, com el BEAN i Nacionalistes d’Esquerra (tal vegada, també, Unitat del Poble Valencià), mentre no se’n confonguessin els espais polítics, és clar.

També hi ha buits i incongruències en què s’intueix precipitació editora o manca de supervisió final. Es cobreix la tasca d’Esquerra Nacional i, en particular, de l’enyorada Patrícia Gabancho, però l’índex recull la segona i ignora la primera, com ignora un Josep Sort esmentat de passada. Es relega a la reserva regional nord-catalana la trajectòria d’ECT, en principi cosina germana del PSAN, i també la de La Nova Falç/OSAN, l’escissió d’ECT que confluiria amb el PSAN-P per a bastir IPC (1979). S’omet (accidentalment, sens dubte) que l’MDT-IPC criticà durament l’atemptat d’Hipercor, com –sense entrar mai en el joc espanyol– havia criticat i criticaria tota intromissió d’ETA als Països Catalans, on l’organització basca actuava com si això fos Espanya, amb què provocava distorsions en la dinàmica política interna. Sense voluntat de personalitzar, cal dir que, des del punt de vista político-intel·lectual, es remarquen merescudament les aportacions de Josep Guia, en certa mesura també de Lluís Maria Xirinacs, però a penes se sobrevola el paper capital d’altres individualitats de pes, en un aspecte o altre, tot i esmentar-les: de Joan Fuster i Pere Quart a Manuel de Pedrolo i Fèlix Cucurull (“Joaquim” Cucurull a l’índex), de Josep Ferrer i Xavier Romeu a Carles Castellanos i Eva Serra, del “Cala” a Jordi Moners, passant per la sociolingüística catalana de combat.

Vici habitual, però contextualment astorador, l’òptica general és excessivament principatocèntrica, per la qual cosa es complementa amb capítols monogràfics d’abast regional. En valorar la situació de l’independentisme al País Valencià, qualificat de disgregació, se’n culpabilitza el procés independentista principatí a la mateixa altura que el tercerviisme, sengles “trampes” (pàg. 585); valoració, com a mínim, altament qüestionable, però de què convé prendre nota, atesa la regionalització predominant al Principat, com d’habitud. Sobretot perquè és una valoració compartida de les Illes i de Catalunya Nord estant. En concret, la panoràmica sobre les Illes (en la pràctica, com és usual, ai!, sobre Mallorca) resulta molt eficient des del punt de vista factual, però no dóna gaires pistes sobre certes derivades post-tercerviistes. El missatge nord-català (simptomàticament, potser l’únic a ressaltar la centralitat de la llengua) ens parla bastant més de la típica indiferència principatina que no del relatiu desvetllament que tant ressaltem a l’altra banda de la Muga. Avançaria que tot plegat no és pas culpa del moviment independentista, per descomptat, ni del procés independentista en si, sinó d’una substitució cultural que hem tractat enjondre. (2)

La divisió en capítols temàtico-cronològics comporta que es repeteixin fets ara i adés; però ens fa l’efecte que no es tracta pas de cap demèrit, perquè això ajuda el lector no avesat (i l’altre) a reconnectar el flux d’esdeveniments, és a dir, a reconstruir la dinàmica històrica.

Val a dir que la cobertura cronològica s’atura a l’altura del 2012, amb alguna excepció metodològicament coherent (CUP, sindicalisme, ateneisme, front estudiantil), en què s’arriba al 2019; s’hi recull, per exemple, l’expansió recent de la Intersindical-CSC (absent de l’índex, ai las!).

L’obra es complementa amb cronologies de les principals organitzacions armades, un diagrama cronològic de les organitzacions independentistes en el període 1968-2020, i una llista alfabètica de sigles i acrònims, prou útil, més la nodridíssima bibliografia i l’índex. Potser hauria valgut la pena d’incorporar-hi un minidiccionari explicatiu de les organitzacions principals, per tal d’orientar el lector entre el mareig de la sopa de sigles, sensació certament inevitable.

Vista en conjunt, i com ja subratllen alguns dels autors, la gran ambició de l’obra fa aflorar tot de buits historiogràfics de caràcter general, de cap manera imputables al llibre: per bé que a tots ens consta la llarga ombra d’una clandestinitat abusivament prolongada, com pot ser que, encara avui, tot d’organitzacions menystinguin la seva documentació i, doncs, manquin d’arxiu? Com pot ser que la documentació de moltes de les organitzacions (si és que existeix) no sigui disponible per als estudiosos? Com pot ser que no hi hagi cap monografia específicament centrada en el PSAN-P, en IPC, o en l’MDT-IPC, per posar-ne uns pocs exemples cridaners? Com pot ser que no tinguem cap estudi específic sobre l’independentisme nord-català (ni, forçant-hi la falca, sobre el catalanisme nord-català en general)? (3) I ja no demano sobre les xarxes de suport als refugiats, que no es poden estudiar, encara, si no és que volem fer la feina al TOP i als grisos; ja m’enteneu.

Tenim ací, doncs, una història a mig fer, dit en el sentit més digne: en l’estretament professional, en tant que avenç d’una tasca a completar (la definició mateixa de la historiografia); en l’amplíssimament polític, en la mesura que el moviment estudiat té pendent la victòria. En tot cas, es tracta d’una obra necessària, perquè omple un buit, així com interessant, pel contingut concret, bé que llastada per limitacions, irregularitats i desequilibris; una obra, al capdavall, força útil, així per al públic general com per a la comunitat historiogràfica, mentre es manegi críticament. Esdevindrà un referent imprescindible a partir del qual bastir nous estudis que la matisin i completin.

Notes

1 Història de l’esquerra independentista. Carles Viñas (coordinador). Manresa: Tigre de Paper, 2021. ISBN 978-84-16855-83-4.

2 Vegeu l’article “Contra el neoindependentisme anacional”, tot just publicat a La Veu de Poble Lliure, número 8.

3 Permeteu-me una ampliació de la falca forçada: el 1987 una història general del catalanisme nord-català redactada per Josep-Lluís Carod-Rovira guanyà un premi a l’Alguer. Com és que encara és inèdita? I, posats a fer: alguna editorial del país, d’aquesta banda de la Muga, per exemple, hauria de decidir-se a publicar un recull dels treballs importantíssims sobre la matèria que ha anat elaborant Pere Grau; una tasca massa brillant per a ignorar-la. Per no parlar de la necessària recopilació de treballs d’Andreu Balent. Etcètera.