Història de les meves butxaques

Duia les butxaques buides perquè em sobraven dues mans. Van ser incomptables les vegades que la mare o l’àvia me les van haver de sargir, les de l’abric, les de tots els abrics fins als vint anys, perquè hi clavava els punys amb força. Abrics grossos, cordats de dalt a baix i amb unes butxaques enormes per encabir-hi les mans, que les havia d’amagar desesperadament de seguida que sortia al carrer. Com si a les mans hi dugués escrit el més inconfessable de mi. Les butxaques buides per posar-m’hi jo.

Cap als vint em va agafar la dèria d’apuntar-me totes les frases que trobava als llibres sobre butxaques. També buscava imatges de diferents èpoques i estudiava els vestits de la gent per esbrinar si tenien, si amagaven, alguna mena de butxaca per encabir-hi una part d’ells mateixos quan no volien ser gaire vistos. Se’m va acudir, amb aquella ambició acabada d’estrenar, que podia escriure una història de la butxaca.

En quin segle es van començar a cosir petites peces de tela als vestits dels homes i les dones per desar-hi les pertinences més secretes? Intuïa, no sé encara si erròniament, que les primeres butxaques es devien haver cosit per la part de dins dels vestits, que eren cavitats ocultes sota la roba. Suposava que els primers que havien tingut butxaques als vestits també devien tenir bones fortunes per omplir-les. Per dur-hi coses de poc valor ja hi havia els cabassos, els cistells, els sarrons.

Imaginava el moment en què algú havia descobert que cosint un quadrat de tela per la part de dins de la cintura d’uns pantalons o unes faldilles s’hi creava una mena de forat secret. La primera butxaca va ser un error? Potser algú cosia un pedaç i en va deixar una de les quatre vores per cosir i algun dels estris de costura se li va encabir allà dins en un descuit?

No conservo aquelles notes, frases dels llibres que llegia llavors i anotacions meves, elucubracions sobre l’aparició de la primera butxaca de la història de la humanitat. Quants segles vam poder viure sense butxaques? Que una cosa és portar una bossa, un sarró, penjant de l’espatlla, o rere l’esquena, i una altra és poder dur aquell objecte que tant necessites arran de pell, notar-ne la presència en cada gest que fas, com tiba la costura per l’embalum d’aquella eina o aquell record.

Sé que vaig regirar les biblioteques que aleshores tenia a l’abast, que vaig fullejar volums d’història de la indumentària al llarg dels segles, que vaig perdre temps i paciència buscant butxaques pàgina per pàgina de tots els llibres que em passaven per les mans, que fins i tot vaig explicar el projecte a un parell de companys de carrera que amb la seva estupefacció van atiar més el foc de la meva tossuderia. Sé que em va passar pel cap inventar-me la història de la butxaca. I intueixo que després un altre projecte amb més força em va fer oblidar aquella dèria meva per una petita peça de roba, un retall de tela de no-res, que creia amb una fe indestructible que havia canviat moltes vides, que les havia canviades per millorar-les, n’estava convençuda.

No entenc com ho he oblidat tants anys, això. Com n’he pogut perdre les notes, jo que tot ho he escrit sempre en llibretes perquè les butxaques les he dutes sempre buides de paperets. Com ho he oblidat tants anys fins que aquest estiu un amic em va posar a la butxaca un llibre que és el revers del que volia fer jo ara fa vint anys, un llibre sobre el que portem a les butxaques, sobre el que contenen les butxaques dels qui no necessiten dur-les buides perquè no els sobren les dues mans.

Gonzalo Maier, a El libro de los bolsillos (editat per Minúscula en una mida perfecta per encabir-te’l a la butxaca), recull tota una sèrie de petites peces, assaigs si ho voleu, sobre tots els objectes que dúiem, duem o hem dut alguna vegada a la butxaca, des d’encenedors fins a llistes de la compra, passant per llibres, memòries USB, condons, monedes, claus o caramels de menta. I cada objecte contingut dins d’una butxaca li serveix per mostrar el que som, el que ell és, a través seu, de l’objecte i de la butxaca que el conté. El que som o el que vam ser, perquè sembla que les butxaques viuen la seva època daurada, si no necessites amagar les mans, a l’adolescència i a la joventut, quan tot el que tens et cap a les butxaques dels pantalons o a les de l’abric, perquè sempre estàs escurat i perquè escures la vida com si avui fos l’últim dia i també el primer.

A quina edat deixes de sortir de casa amb les butxaques buides i les mans a la vista? Quan estrenes la butxaca amb unes quantes monedes, algun bitllet i les claus de casa? Potser abans hi havies dut alguna joguina, una pedra, un caramel, però eren coses que trobaves quan eres fora i la butxaca només era el mitjà de transport perquè arribessin a casa sense que les perdessis. Hi va haver un dia, en canvi, que abans de sortir de casa et vas omplir les butxaques per primer cop, ja una mica conscient que no se t’omplirien soles, que a fora no regalaven res. Quan va ser? Potser ara escriuria la història de les meves butxaques, per esbrinar quan van començar a estar buides per poder-hi amagar aquella timidesa i aquella disconformitat que prenien forma de punys que empenyien cap avall amb força fins a foradar les butxaques de l’abric, tots els abrics que vaig tenir fins als vint anys, tots aquells sargits.