20.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 21.10.2019 - 10:36
L’Eric té quaranta-dos anys. És nord-americà. Fa catorze anys que viu a Catalunya, parla un català excel·lent, és casat amb l’Elna i tenen una filla petita. Treballa al sector del turisme per a una empresa americana. Viu al Masnou, participa en la colla gegantera de Teià i la família és creient protestant. El dia de la vaga general la policia espanyola el va detenir quan va reclamar que li tornessin una bandera estelada que li havien trobat a la butxaca. Per aquest fet es troba amenaçat d’expulsió del país, sota l’acusació de terrorisme, gihadisme i tràfic de persones. També li han obert una via penal, acusat de desordre públic. La policia l’acusa de portar dues femelles metàl·liques molt grosses embolicades amb l’estelada, femelles que l’Èric no ha vist mai. L’Èric i la seva dona creuen que volen intimidar la comunitat estrangera, que agafi por i no s’afegeixi a la causa independentista. Però ells no volen callar i aquí en teniu el testimoniatge.
El dia de la vaga general, el 18 d’octubre, l’Èric era a Barcelona amb uns amics a la manifestació. Eren al passeig de Gràcia i quan es va acabar van baixar cap a la Via Laietana a veure què passava. Allà, amb la gentada, els amics es van separar. Ell va entrar a l’hotel Montblanc per protegir-se i, tot fent de mitjancer amb el director de l’hotel, va ajudar joves i més gent que hi volia entrar, temorosos de la policia espanyola i les pilotes de goma que disparava. A l’hotel va trucar a la seva dona per dir-li que miraria d’arribar al cotxe i anar cap a casa.
‘Eren les 20.15 que sortia de l’hotel Montblanc –diu–, quan em van aturar agents de la policia. Em van escorcollar i em van trobar una estelada a la butxaca. Ja l’havia guardada perquè tornava a casa i els vaig dir que anava en contra de la violència i els violents. Però ells em van increpar. Em deien: “Tu que ets americà, què hi fas amb una estelada? Què faries si els de Texas es volguessin separar? Vés-te’n abans no empitjorin les coses.” Jo els vaig dir que em tornessin la bandera, que per què se l’havien de quedar, que això era com si em robessin i no era correcte. Aleshores em van empènyer i, per no caure, instintivament vaig agafar el braç d’un dels policies, que va caure amb mi. Llavors em van retenir i obligar a agenollar-me, em van posar les manilles i em van dur a la comissaria de la Via Laietana.’
Continua: ‘Quan em van dur a la comissaria hi havia dues noies. Una plorava i les van separar. Després van anar arribant més detinguts. Un portava tot el cap ensangonat i així i tot el van tirar per terra, emmanillat, i li van clavar moltes puntades de peu. També van portar un fotoperiodista, que van tractar molt malament. A tots els van fer molt de mal, empenyent-los contra la paret, amb la bota sobre el turmell… Vaig veure coses terribles. L’odi era palpable, entre aquells policies. Un se’m va acostar a l’orella i em va dir: “Tot això per una bandera, val la pena?” No li vaig respondre. A mi no em van fer mal. I crec que no em van estomacar perquè sóc nord-americà.’
‘A les dotze de la nit ja tenien prou detinguts, érem uns deu, i ens van dur a la comissaria de la rambla de Guipúscoa. Em van posar en una cel·la, sol. Em va agafar una migranya molt forta. Pateixo de migranya, i els atacs em deixen baldat. Fins a dos quarts de cinc de la matinada no em van deixar trucar a la meva dona. Vam parlar un parell de minuts. I fins l’endemà a dos quarts de dues del migdia no va arribar la meva advocada, Solange Hilbert, de la cooperativa d’advocats Iacta. La meva dona, a fora, removia cel i terra. Entre les sis i les set de la tarda em van dur a la Ciutat de la Justícia i em van prendre declaració. Aleshores em vaig assabentar que la policia deia que portava dues femelles metàl·liques grosses embolcallades amb la bandera. Però si jo sóc contrari a la violència i la gent violenta! Aquestes femelles són una invenció. M’acusen de desordre públic. I em volen expulsar del país. S’han quedat el meu mòbil. No puc acostar-me a cap manifestació i cada quinze dies m’he de presentar al jutjat fins al dia del judici.’
Mentrestant, Elna, la dona de l’Èric, quan feia sis hores que no en sabia res, en va denunciar la desaparició als Mossos. I quan li va trucar, a dos quarts de cinc de la matinada, va agafar la criatura i va baixar a la comissaria de la rambla de Guipúscoa.
L’Elna diu: ‘Quan l’Èric té aquests atacs de migranya no pot ni parlar, no sent res, vomita… Pateix molt. Vaig baixar corrent a portar-li les pastilles. Quan vaig arribar a la comissaria no em van deixar entrar i em van dir que no li pensaven donar les pastilles. No em van deixar veure’l, ni li van donar les pastilles, ni em van dir de què l’acusaven. Després vaig saber que a més de l’acció penal per desordre públic, també l’acusen de terrorisme, gihadisme i tràfic de persones, que és l’única cosa a la qual es poden agafar per demanar-ne l’expulsió. Vaig trucar a l’ambaixada americana a Madrid i després es van posar en contacte amb mi des del consolat americà i molt bé. S’han mogut. L’advocada diu que aquesta acusació no s’aguanta per enlloc, però l’acusació dels Jordis tampoc no s’aguantava per enlloc i mira on són. Poden expulsar l’Èric cinc anys del país per haver reclamat que li tornessin una bandera.’
I l’Elna acaba: ‘Ara tenim quinze dies per a fer al·legacions. La colla dels gegants, l’associació de famílies de l’escola, l’Ajuntament del Masnou, l’església on anem… tots ja han escrit cartes explicant que l’Èric és un pare de família, arrelat a la comunitat. És fort, això que ha passat, i l’Èric ha vist vexacions i una violència que no haurien d’existir. Volen que agafem por. Però mira, no en tenim, de por, i volem denunciar això que ens ha passat, perquè és l’única manera que no torni a passar. No volem ni podem callar.’
