Història de la ignorància

Mirant i remirant imatges per acompanyar aquestes ratlles, topo amb una d’un artista del tot desconegut per mi, Iman Maleki (Teheran, 1976), que per coses del format del diari només puc reproduir en detall, el quadre és vertical. És del 1998. El descriuré sencer. Un home jove, amb sabates, mitjons i pantalons foscos i camisa blanca, està assegut dalt d’un terrat, les cames flexionades, els braços damunt dels genolls, l’esquena recolzada. Du barba i té els cabells bastant llargs o bé és que duu el cap cobert, no es pot veure prou bé perquè, de fet, es cobreix amb una mà el cap amb un llibre obert. De lluny es veu la ciutat. És hora foscant. Pel cel de núvols ennegrits volen diaris, planes de diaris estrafetes per ci i per lla, com voltors afamats. L’home se’n protegeix amb el llibre. Potser estava llegint-lo, potser la informació del món que el volta en forma de diaris l’ha fet deixar de llegir i tapar-se els ulls amb el llibre, protegir-se així dels mitjans omnipresents, de la informació qui sap si fiable que, a hores d’ara, a finals del segle vint i ara mateix, al seu país i arreu, aclapara i encega el coneixement proporcionat pel llibre. És pintat de manera hiperrealista, una foto pintada.

Una bona imatge, i no en busco cap més, per acompanyar aquesta nota sobre un llibre incisiu, La ignorància. Una història global, de Peter Burke (Arcàdia, traducció d’Ariadna Pous), acabat de publicar. Interessantíssim. L’autor i promotor de la història cultural, una disciplina que no té pas tants anys, ara ens posa damunt la taula, davant dels ulls, una síntesi d’una branca encara més recent de la història cultural, els estudis sobre la ignorància, sobre les ignoràncies. Vaig descobrir Peter Burke quan impartia classes d’imatge, amb el seu llibre, no traduït a la nostra llengua, sobre la fiabilitat de les imatges de la premsa, el cine, la foto mateixa, produccions culturals que tantes manipulacions poden sofrir i executar elles mateixes, que els historiadors generalistes tendien a prendre’s com a evidència inqüestionable.

Els temes de Burke conformen un conjunt del tot aliè a la ignorància, mostren una curiositat de gran obertura de compàs: l’art de la conversa, les llengües i comunitats de l’Europa abans de la Il·lustració, el Renaixement en diverses vessants, la cultura popular europea, la combinació entre parlar i callar al llarg de la història i, ara, les ignoràncies. Quan vaig veure el llibre no en tenia ni idea, era del tot ignorant de quantes ments han carburat sobre la ignorància, des de filòsofs a empresaris i negociants innovadors contemporanis que sovint ho fien gairebé tot justament a la ignorància per inventar-se formes de treball, per exemple. Se’n diu “ignorància creativa”. Hi ha també la “ignorància virtuosa” del secret professional. El “vel de la ignorància”, o sigui, “una ceguesa a la raça, la classe, la nacionalitat o el gènere que ens ajuda a veure les persones com a éssers iguals des del punt de vista moral”. I més ignoràncies més o menys acceptables. Però la ignorància, les ignoràncies, que motiven aquest llibre són, entre tantes altres que afecten el món de l’ensenyament, les que a l’home pintat per Maleki li fan fer servir el llibre per protegir-se de la sobreinformació i la ignorància de fets incòmodes.

Burke ho recull, tot això, amb la seva prosa sempre a prop del lector interessat i del que el llegeix per primera vegada sense tenir-ne noció. El seu propòsit és: “La idea que la ignorància pot ser útil ens porta a continuar indagant, almenys si ens atrevim a preguntar, ¿útil per a qui? Els exemples que es tracten en aquest llibre fan pensar que en general les conseqüències negatives de la ignorància tenen més pes que les positives; per això aquest llibre està dedicat als professors que intenten posar remei a la ignorància dels seus alumnes. La voluntat de no saber –o que les altres persones no sàpiguen– sobre tot allò que ens amenaça o ens avergonyeix és comprensible, tant des del punt de vista individual com d’una organització, però sovint té conseqüències negatives, almenys per a les altres persones. Ignorar o negar fets incòmodes serà un dels temes recurrents del llibre.”

Una lectura reconfortant, documentadíssima, en exclusiva pràcticament sobre el món anglosaxó, cert: la ignorància vista a través de la política, la ciència, la religió, l’economia, la guerra, les catàstrofes ambientals i més àmbits. Remet a cada pàgina a una de les qüestions centrals del moment present, en tots aquests camps i més específicament en el cultural i en el de l’ensenyament: la transmissió dels coneixements i els coneixements mateixos del present en la producció cultural i en particular de l’edició industrial lectoricida: impedir-nos de pensar. La ignorància és així no pas allò que no sabem sinó allò que no podem saber i, doncs, no podem pensar.