La història darrere la cançó 

Una nit d’hivern, concretament el 28 de gener de 2023, vaig conèixer Pepiu de Castellar, un personatge fantàstic inventat pel valencià Pepe Navarro, procliu a contar tota mena d’històries de manera acurada i detallista; sovint divertides. Les seues són històries tan ben construïdes que no t’importa la veracitat. I encara que faces tota mena de preguntes qüestionant el seu relat, sempre tindrà a mà una bona resposta. Siga com siga, “se non è vero, è ben trovato”.

Aquella nit, després de col·laborar en un concert de l’estimat Andreu Valor, anàrem al London de Benimaclet a posar el colofó a la nit. I és allà on em va contar l’anècdota que esdevingué cançó, la cançó més llarga del disc Giròvag. Bàsicament, Pepiu em contà que el 22 de novembre de 2016 havia quedat a Madrid amb el seu amant, pilot d’aerolínies comercials que arribava a Barajas. Només tenien catorze hores per estimar-se i, per a tal fi, agafaren l’habitació 314 de l’Hotel Villa Real, desconeixedors del fet que a l’habitació del costat Rita Barberà agonitzava mentre ells vivien una passió desmesurada.

Un segon després de visualitzar les seues paraules, ja sabia que allò era una cançó. Al cap de pocs dies li vaig donar unes indicacions (la perspectiva del voyeur i unes altres) i em va enviar un esborrany de lletra de la qual vaig mantenir tot el principi amb alguna modificació fins al primer “no puc deixar de mirar”.

Més de sis mesos. Dos-cents dies passaren des d’aquella nit, amb la història de Pepiu al cap, recopilant tots els detalls dels tres últims dies de la vida de Rita Barberà, escrivint, reescrivint i descartant desenes de frases, mots, idees… D’una banda, les premisses eren clares…

Barrejar la història de Pepiu amb fets i detalls públics i reals del final de Rita Barberà, però sense ser totalment fidedigne si la cançó no ho requeria (per exemple, aquella última nit, Rita era amb la seua germana, que, preocupada per ella, anà a Madrid amb el seu fill per ser al seu costat). És a dir, ficció amb tints de realitat. Fer palesa la contraposició del desig, amor i passió d’uns enfront de l’ostracisme, l’agonia i la mort de l’altra. Desenvolupar en tot moment la lletra amb un respecte absolut a la figura de l’alcaldessa eterna.

… Però, d’altra banda, sempre pensant en “mode cançó”, no me’n sortia. El bloqueig va romandre fins a finals de l’estiu del 2023 quan, un dia assolellat a l’Empordà, vaig seure davant un paper en blanc i em vaig obligar a escriure tot el que em passés pel cap, posant-me en la pell i la ment del voyeur, obviant la mètrica i la rítmica. Prohibit pensar en la cançó: conta la història i au, Giròvag.

I així va ser com, en un parell d’hores i els sis mesos previs de maduració, vaig escriure la cançó tal com la pots escoltar.

Seguim…

Guia d’escolta “Et in arcadia ego”

21 de novembre, 2016. Plaça de les Corts de Madrid, 9. Assegut davant la finestra, observe tot el que passa a la plaça. Des d’allà veig de reüll el congrés dels diputats amb els seus lleons i, amagada darrere dels arbres hi ha l’estàtua de Cervantes. Com si jo fos James Stewart en Rear window de Hitchcock, em passe els dies veient la gent deambular, com caminen, com actuen, com descansen… De vegades, fins i tot, puc veure què passa dins dels edificis. O bé ho elucubre. És una obsessió: no puc deixar de mirar. Cada escena és per a mi com un quadre d’un museu, del meu museu. I, fent un parell de jocs de paraules, definisc aquests quadres com “deformes, dispars” o “ de formes dispars” i “somnis, irrealitats” o “somnis i realitats”.

A les sis de la vesprada del mateix dia 21 de novembre, Rita Barberà travessa la plaça amb la mirada perduda.

[Després de 24 anys regnant al capdavant de l’alcaldia de València, fa mesos que pateix un desterrament polític a la ciutat de Madrid, en qualitat de senadora. Trista, ressentida, destruïda, abandonada per tothom, tret de la seua família, alguns amics propers i un parell de figures públiques, es refugia diàriament en l’alcohol.]

La seua residència a Madrid és l’Hotel Villa Real, el qual puc apreciar tot sencer des de la meua finestra, mirant a l’esquerra.

Rita entra cansada a l’hotel i agafa l’ascensor per dirigir-se a la seua habitació: la 315. Recorre el passadís deixant al seu pas un rastre de Chanel Nº5,el seu perfum preferit. Hi entra, tanca la porta i cau exhausta al llit amb les forces justes per a trucar a recepció i demanar el servei d’habitacions.

22 de novembre, 2016. De bon matí, el sol il·lumina la plaça emergint per damunt del parc del Retiro. El Barri de les Lletres destil·la calma. Rita segueix descansant al seu llit.

A les 15.00, un jove valencià (Pepiu) baixa d’un taxi davant la porta de l’hotel. Duu un clavell en una mà. Se’l veu feliç, amb un semblant murri, picardiós. Entra a l’hotel i va directe al bar. Seu a la barra i demana un Negroni. Curiosament, pel fil musical sona “Mujer contra mujer”.

Una estona després, entra a l’hotel un home guapíssim amb un altre clavell a la mà. Li direm Adonis: el seu cos sembla esculpit per Michelangelo. Acaba d’arribar de Buenos Aires en un vol regular i, per l’uniforme i la gorra de plat que porta sota el braç, queda palès que és el pilot. Un cop a dins, mira nerviós a banda i banda del vestíbul fins que veu Pepiu recolzat a la barra del bar, gaudint del seu còctel preferit. Sense necessitat de dir res, el jove Pepiu nota la presència del seu amant i gira la mirada lentament, sabedor que Ell és allà. Romanen una llarga estona mirant-se i… Sobtadament, Pepiu abandona el seu Negroni i es dirigeix a trobar-se amb Adonis. Es besen intensament, piquen el botó de l’ascensor però l’espera és insuportable. Només tenen catorze hores per a estimar-se i les volen aprofitar totes.

Pugen corrent les escales, neguitosos, impacients, fins que arriben al passadís del tercer pis i travessen l’essència de Chanel Nº5 fins a arribar a la seua habitació: la 314. Hi entren sense saber que darrere la paret on es recolza el dosser del seu llit, a l’habitació del costat, hi ha Rita Barberà respirant amb dificultat les seues últimes hores de vida mentre s’empassa una truita i un whisky barat –el seu últim sopar– i plora amargament pensant en els vells temps de glòria, poder, amor, d’omnipotència…

[De fons, el cor evoca un rèquiem amb la cadència d’una sola paraula: A-BAN-DO-NA-DA]

En acabar l’àpat, es treu bruscament el vestit alhora que maleeix el seu partit i albira el seu infaust destí. Es deixa caure al llit amb tot el pes de la seua desgràcia i, després d’uns segons de silenci sepulcral, sent un cop sec a la paret que la sacseja mentre sent el crit obvi d’un preciós i brutal orgasme compartit, provinent de l’habitació contigua. Rita gemega fins a plorar rius de llàgrimes tot recordant el gran amor de la seua vida, revivint els seus desitjos amagats, la passió perduda, aquell estat de plaer permanent en què vivia [sempre vestida de roig o de blanc]. No pot més. Tanca els ulls i es deixa anar. Es rendeix.

[Parafrasejant “Els Amants”, d’Estellés, un passatge a manera de divertiment a fi de transmetre la nit de passió que viuen els dos amants de la 314, aliens al que passa a l’altre costat de la paret.]

23 de novembre, 2016. Surt el sol, de nou, pel Retiro. Adonis entreveu la llum de l’alba i abrigalla dolçament Pepiu amb tot el seu cos. Sap que aviat ha de marxar. Voldria romandre així per sempre.

[El cor enceta un “Lacrimosa” amb el mateix A-BAN-DO-NA-DA] L’habitació 315 és a les fosques. Rita somia per última vegada.]

[Picada d’ullet al pasdoble “Valencia”: “Es la tierra de las flores, de la luz i del amor”.]

El somni ha acabat. La seua ànima s’esvaeix. Últim alè. Mor.

Epíleg:

A fora de l’hotel, a la plaça, al món, la vida continua.
Hui fa fred.
No puc deixar de mirar.