El Futbol Club Barcelona és avui dia una de les entitats esportives més populars del món. Tanmateix, el club, en cent vint-i-cinc anys d’història, no s’entendria sense la vinculació amb Catalunya i les reivindicacions nacionals, que sovint s’ha resumit en el famós lema “més que un club”.

El Barça és, amb diferència, el club amb més afeccionats de Catalunya. Té la simpatia de tres seguidors de cada quatre i això vol dir que té un suport que va més enllà de la ciutat, amb una simpatia notable a tots els Països Catalans.

Hi ha nombrosos precedents de protestes i actes diversos que vinculen el FC Barcelona amb el catalanisme. Repassem els més importants.

1- “El club de Catalunya”: el club s’adhereix al catalanisme polític

A començament del segle XX, el catalanisme polític es trobava en un moment de formació i de puixança. El 1906 es configurava Solidaritat Catalana, el primer gran moviment unitari català, que guanyà les eleccions de manera aclaparadora l’any següent; alhora es bastien a poc a poc les institucions pròpies, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la Mancomunitat de Catalunya (1914), entre més organismes.

I el Barça s’hi va implicar. Com explicava l’historiador i escriptor Ramon Usall, el suís Joan Gamper, ja el 1908, quan agafa les regnes del club que havia fundat, va fomentar el lligam amb el catalanisme: “Ja hi ha un compromís inicial del Barça com a club català que vol representar aquesta catalanitat en l’esport.” El 1910, per exemple, la senyera i la Creu de Sant Jordi s’incorporen a l’escut, i el 1916 es penja la bandera catalana al camp i les actes oficials passen a ser redactades en català. Alhora, el nom que rep el quart equip del Barça és Separatistes.

La proposta d’un estatut d’autonomia per a Catalunya, que es va presentar al govern espanyol el 1919, va tenir l’adhesió immediata del FC Barcelona, amb Gamper de president. En un article del 1918, la Veu de Catalunya, diari vinculat a la Lliga Regionalista, que presidia la Mancomunitat, afirmava que el Barça “no féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d’autonomia feta pels ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d’un instant: d’un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya”. En aquesta línia, l’any següent, el club va participar per primera vegada en la commemoració de l’Onze de Setembre, amb Ricard Graells de president, i ho va continuar fent d’aleshores endavant.

Així mateix, el 1920 el Barça va decretar dos dies de dol oficial per la mort de Terence MacSwiney, batlle de Cork i militant del Sinn Féin, després de quaranta-quatre dies de vaga de fam. “És una declaració d’intencions claríssima en suport de la independència d’Irlanda”, subratllava Usall.

2- “Niu de separatistes”: el tancament del camp de les Corts

El 13 de setembre de 1923 hi hagué el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera. Comença una dictadura que tenia entre els pilars fonamentals la repressió de les mostres de catalanisme. Les autoritats espanyoles van dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, es va prohibir d’hissar la senyera, entonar “Els segadors” i emprar el català en actes oficials. En aquest context, el Barça ja va representar una via d’expressió catalanista, en un moment en què era perseguit en la resta d’àmbits públics.

El 1924, en un derbi entre el Barça i l’Espanyol, s’origina una batalla campal entre seguidors, en un partit anomenat “el derbi de la xavalla”, perquè la gent va començar a llançar monedes al terreny de joc i el partit es va haver de suspendre. “Aquell dia les autoritats defineixen el Barça com ‘un niu de separatistes'”, recorda Usall. De fet, les primeres dècades del segle XX la principal rivalitat del Barça era amb el RCD Espanyol; els blau-grana representaven un republicanisme catalanista i l’Espanyol tenia un tarannà més monàrquic, que es pot comprovar amb fets com ara el de no adherir-se a la petició d’estatut d’autonomia.

El juny del 1925 s’esdevé un dels actes polítics més significatius de la història del Barça: la clausura del camp de les Corts durant tres mesos. El motiu va ser la xiulada contra la “Marxa reial”, l’himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter que es disputava en homenatge a l’Orfeó Català. L’himne l’havia interpretat, d’improvís, una banda de la marina britànica, que era atracada al port. El contrast amb els aplaudiments al “God Save the King”, l’himne britànic, va enfurismar les autoritats. Gamper va presentar la dimissió i es va haver d’exiliar.

3- L’autogovern català i l’altre president màrtir

El FC Barcelona va mantenir el caràcter polític catalanista i el 1930 la directiva va demanar una amnistia per als presoners polítics i socials i va celebrar l’indult dels participants en el complot del Garraf que havia maquinat l’assassinat del monarca espanyol Alfons XIII.

Durant la República el club va mantenir un compromís amb les institucions catalanes i va ser un dels impulsors de la Campanya Pro Catalanització de Rètols, per traduir els rètols dels comerços i l’organització interna de les empreses. Aquest compromís també es va exterioritzar després dels Fets d’Octubre del 1934, amb les institucions catalanes intervingudes, quan la directiva va deixar un seient buit al banquet en què se celebrava el títol del campionat de Catalunya en honor del comandat dels Mossos, Enric Pérez Farràs, empresonat justament per aquests fets.

Al començament de la guerra del 1936-1939, el 6 d’agost de 1936, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), diputat d’ERC, catalanista i republicà, va ser afusellat per militars franquistes a la serra de Guadarrama quan s’adreçava a Madrid provinent de València.

Sunyol va caure en l’oblit durant dècades, fins que l’any 1996 Toni Strubell, Carles Llorens i Josep M. Solé i Sabaté publiquen Sunyol, l’altre president afusellat i es fa un homenatge amb motiu del seixantè aniversari de l’assassinat.

4. “Club de Fútbol Barcelona” i sense la senyera

Amb la victòria dels franquistes, el club va ser intervingut directament pel govern espanyol, una anomalia que s’allargà fins el 1946. Una de les primeres decisions que va prendre va ser d’espanyolitzar el nom de l’entitat, que es va passar a dir Club de Fútbol de Barcelona. Les quatre barres van ser eliminades de l’escut. Tanmateix, els afeccionats mantenien l’esperit reivindicatiu.

De fet, el 1951, durant la vaga de tramvies per l’augment del preu del bitllet a Barcelona, els seguidors blau-grana van ser un dels col·lectius que es van adherir amb més força a la protesta, que en el fons era contra el règim franquista, tot desplaçant-se a peu a l’estadi de les Corts.

El gener del 1968, Narcís de Carreras, en la presa de possessió del càrrec de president, va pronunciar la famosa frase “el Barça és més que un club”, una manera subliminar de manifestar que, a banda de ser una entitat esportiva, era també una expressió del sentiment català.

L’any 1972 hi va haver un altre acte amb forta càrrega reivindicativa. Un fet que en condicions normals podria semblar banal va esdevenir un fort gest simbòlic en dictadura. “S’ha perdut un nen a l’estadi. Es troba a la porta principal de tribuna”, es va pronunciar en català per la megafonia del Camp Nou. Era la primera vegada que s’emprava la llengua pròpia a l’estadi, i no era un acte fortuït, perquè en realitat no s’havia extraviat cap infant. El ministre de Governació, Tomás Garicano Goñi, màxim representant de l’estat espanyol a la llotja, enfurismat, va demanar explicacions al president blau-grana Agustí Montal: “És l’acte més contrari al 18 de juliol d’ençà de la fi de la contesa!”, va exclamar. I va afegir: “Si continueu així, t’ho diré en un altre lloc i d’una altra manera.” El 21 de juliol del 1975, abans de la mort de Franco, el Barça recuperava el català com a llengua oficial.

5- “Exèrcit d’un país desarmat”

En el partit al Camp Nou contra el Reial Madrid del 28 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort de Franco, es va viure un altre dels actes polítics més transcendentals del club. En una acció organitzada, a les grades del Camp Nou es van fer onejar senyeres, que encara eren proscrites, en un partit retransmès per televisió a tot l’estat espanyol.

L’acció s’havia organitzat clandestinament, i el secretari general de FC Barcelona d’aleshores, Joan Granados, explicava dècades més tard com hi havia participat la directiva i com s’havien fabricat més de mil senyeres per a mostrar-les en aquell partit:

Mesos més tard, el primer de febrer de 1976, Johan Cruyff va ser el primer jugador a lluir la senyera al braçal de capità. Ni el club ho va comunicar a ningú en la prèvia ni la premsa de l’endemà se’n va fer ressò.

L’any següent, el 30 d’octubre de 1977, el club va fer un homenatge al president Josep Tarradellas, que havia tornat de l’exili solament una setmana abans. L’estadi el va rebre amb milers de senyeres a les grades i una de gegant a la gespa. A més, la Coral Sant Jordi i la Cobla d’Oriol Martorell van interpretar “Els segadors”. Una acció inequívoca del club en favor de la recuperació de les institucions.

Una altra manifestació de catalanisme va ser l’any 1979, a la final de la Recopa a l’estadi Saint Jakob de Basilea, a Suïssa. Trenta mil afeccionats catalans s’hi van desplaçar, una mobilització que mai cap equip no havia aconseguit en una final europea de futbol, i va ser una mostra d’expressió catalanista.

El juny del 1981 la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va celebrar el seu naixement amb un acte multitudinari al Camp Nou. I el 1987 la revista Catalònia Cultura, una publicació creada per explicar la cultura catalana a Europa, va publicar un text sobre el club de l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán, en què per primera vegada es descrivia el FC Barcelona com “l’exèrcit d’un país desarmat”. Una frase que va anar evolucionant fins a esdevenir la de “exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya”.

6- “Catalunya is not Spain” i el tomb vers l’independentisme

Després de dècades de presidència de Josep Lluís Núñez, que havia preferit de mantenir-se al marge de la reivindicació política, l’arribada de Joan Laporta i el debat originat per l’elaboració d’un nou estatut d’autonomia van fer estrènyer novament els llaços entre la directiva i el catalanisme.

En el partit contra el Reial Madrid del 2003 va aparèixer a la grada la pancarta de la JNC que deia “Catalonia is not Spain”, i les estelades van esdevenir habituals. L’any 2005 el club es va afegir al Correllengua amb una lona a la gespa, abans d’un partit, en què hi havia el mapa dels Països Catalans. El FC Barcelona també va donar suport a l’estatut, la senyera va aparèixer per primera vegada a la samarreta, al coll, i al Gamper del 2004 es va desplegar la senyera més gran que existia aleshores.

Alhora, les xiulades a l’himne espanyol i a la monarquia es van fer habituals amb motiu de les finals de la Copa del Rei. El 2010 el club va cedir l’estadi com a col·legi electoral de la consulta popular sobre la independència.

7- El procés i el dia que el club no va estar a l’altura

Amb l’arribada a la presidència de Sandro Rosell, el 2010, es va rebaixar el to reivindicatiu, però sí que es va mantenir una sinergia entre la directiva i la reivindicació independentista. El 2013 un tram de la Via Catalana va passar per dins el Camp Nou durant l’Onze de Setembre i s’hi va fer el Concert per la Llibertat, organitzat per Òmnium Cultural i entitats com ara l’Assemblea Nacional Catalana i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.

Alhora, l’any 2014 el club es va afegir als actes per a recordar el tricentenari de la caiguda de Barcelona i, finalment, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De mica en mica, especialment amb l’arribada de Josep Maria Bartomeu a la presidència, es va anar perdent el compromís de la directiva, tot i que els afeccionats van mantenir les reivindicacions.

Els seguidors han instaurat el crit d’independència al minut 17.14 i durant l’empresonament dels polítics independentistes, es va cridar en cada partit a favor del seu alliberament. El 2015 s’hi va fer la “Nit de les estelades”, en un partit de la Lliga de Campions contra el Bate de Baríssau. Els seguidors van fer una exhibició d’estelades multitudinària en protesta per la sanció de la UEFA al club, arran de la presència d’estelades a la final de Berlín, pocs mesos abans, i també pels càntics en favor de la independència. En el mateix partit, el club va desplegar una pancarta on es podia llegir “Respecte”.

Un dels moments crucials de la història política recent de Catalunya va ser el Primer d’Octubre. Arran de les càrregues policíaques, el club va sospesar de suspendre el partit de lliga que jugava al Camp Nou, però finalment va decidir de disputar-lo a porta tancada. Una decisió fortament criticada i que trencava amb més de cent anys d’història de bracet amb la reivindicació política.

Encara trobem una altra acció política, el desembre del 2019, quan els afeccionats es van mobilitzar, aquesta vegada per a reivindicar l’alliberament dels presoners polítics i contra la repressió. Al minut 10 de la segona part del Barça-Madrid hi hagué una pluja de pilotes de les grades del Camp Nou estant, en una acció del Tsunami Democràtic que va anar seguida d’un clamor en favor de la llibertat dels presos.