La història que hi ha en qualsevol cadira

Si hi ha una cadira, hi ha segut algú. O hi seurà. Una cadira és per seure. Una cadira en un descampat també és per seure. Si la cadira del descampat està trencada, si no s’hi pot seure, ja explica una història.

Al principi n’hi havia quatre, totes iguals, i les protegia una taula que hi feia joc amb una fruitera al damunt. Hi seia una família, a sopar cada dia, a dinar els caps de setmana, a vegades alguna visita o el del gas quan venia a fer la revisió de la caldera i havia d’emplenar tot de papers. La cadira que ara és al descampat era la que sortia sempre que calia arribar a un lloc alt, s’hi enfilava un dels adults i treia la sandvitxera de l’armari de damunt de la nevera, per exemple, o canviava una bombeta, o posava a l’hora el rellotge de la cuina. La cadira, la taula i els mobles del menjador són tots de la mateixa botiga. Ja han tancat. Te’ls feia l’Anton a mida. La del descampat és la primera que s’ha trencat. La fusta s’ha fet malbé, el pes de l’adult, ara vell, l’ha esventrada. Les altres tres resisteixen, però ja no sota la taula que hi fa joc, sinó que apareixen quan vénen convidats a casa, que vol dir els fills i els néts, que són qui les treuen del quarto dels mals endreços i els passen un drap de la pols.

Si hi ha una cadira, hi ha una història. No és veritat que calgui un descampat. La cadira tota sola, la posis on la posis, et pot explicar una vida. Asseguda en una de les quatre cadires que tinc al menjador vaig escriure la meva primera novel·la, vaig donar farinetes a les filles, hi cus la mare, hi seuen els amics, m’hi enfilo quan no arribo al prestatge de dalt de tot de l’armari que ens fa de rebost. Però és veritat que si aquesta mateixa cadira la col·loco a baix, al mig del carrer, dirà tota una altra cosa. I em vénen al cap els estols de cadires davant de les portes de les cases els vespres d’estiu, els grans xerrant, els petits jugant, els joves amagant-se per ser joves. Les cadires al carrer feien estiu. De quan les cadires eren per seure, i si feien joc o no tant era. Seu aquí, i ja està.

Ara trasllada la cadira, la cadira on seus. Posa-la en un lloc on no hi sol haver cadires. Qui arriba, digues. Les preguntes. Què fa aquesta cadira aquí, qui l’ha deixada, per què, la puc agafar o no. I per què no preguntem què fa aquesta cadira aquí quan aquí és un lloc versemblant per a una cadira. Tot el que en sortiria, d’aquella cadira. De mirar-la amb deteniment. Hi ha un coixí lligat de les barres del respatller perquè quan t’hi asseguis el coixí no es bellugui gaire. Les cintes tiben, una s’està descosint. Hi ha una molla de pa i un pèl de gat. Per una de les potes s’hi enfila una formiga i saps que no farà un viatge en va.

Ara que el descampat es torni una platja deserta, a l’hivern, amb un mar esvalotat. I que en siguin dues, de cadires. Com hi ha arribat, de qui són, com les modificarà l’aigua i la sal, quan seran tombades per la força d’una onada. Ho veurà algú o no. La platja sense aquelles dues cadires perd interès.

I penso que escriure és fer tornar aquelles dues cadires a la platja sense que hi siguin. És trobar una història en qualsevol cadira. És deixar-se guiar per les preguntes, que sempre n’hi ha, si escrius. Si escrius preguntant. Si escrius responent és com si agafessis aquella cadira i li seguissis el rastre fins a saber qui l’ha comprada, com si li passessis un pinzellet amb pols per trobar-hi les empremtes dactilars de qui l’ha abandonada allà, i llavors l’anessis a veure, amb la cadira a la mà, i li prenguessis declaració. Hi ha qui vol escriure aquesta història. I hi ha qui vol llegir aquesta història. Si escrius preguntant, la cadira no es belluga d’allà i tu tampoc, però les lletres arriben més lluny i s’escampen i es ramifiquen. Si escrius preguntant, no necessites que la cadira hagi sigut abandonada o esventrada, no necessites…, és que no necessites ni cadira, amb la idea d’una cadira i l’exercici mental d’anar-la traslladant de lloc podries omplir pàgines i pàgines.

Si hi ha una cadira, hi ha segut algú? O hi seurà? Una cadira és per seure? Una cadira en un descampat també és per seure? Si la cadira del descampat està trencada, si no s’hi pot seure, ja explica una història?