11.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 12.10.2020 - 13:41
Els conceptes polítics tenen història i l’anàlisi d’aquesta no només els explica en el seu temps sinó que serveix per a explicar també la influència que tenen en el present. És el cas, pertinent avui, d’aquesta ‘Hispanitat‘ que sorprenentment celebra com si res la progressia espanyola i que no només és un argument recurrent del franquisme, sinó que és un argument, un concepte, nascut precisament contra el republicanisme i contra les idees progressistes.
Situem-nos. La pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica és el punt clau per a entendre l’evolució fins avui de la idea d’Espanya. Com bé explicava ja el 1912 Rafael Maria de Labra, amb la signatura del Tractat de París, ‘Espanya va perdre el seu caràcter de nació americana’. Aquest és un llenguatge que avui ens pot estranyar –en definitiva tot el que va més enllà de la nostra vida biològica ens estranya– però que cal entendre si volem entendre bé què passa avui. Espanya es veia a si mateixa com una nació que havia evolucionat a partir de ser un imperi i no es concebia a si mateixa com una nació europea. Recordeu, sobre aquesta qüestió, la frase amb què comença la tan exageradament adorada Constitució de Cadis: ‘La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis.’ Aquesta existència de la nació en dos hemisferis, a Europa i Amèrica, es veia com a consubstancial a l’existència d’Espanya com a nació. I era el contrapès necessari a l’obsessió i el complex de no ser considerada com a veritablement europea pels altres europeus.
Per això, quan Espanya, menys d’un segle després de proclamar-se constitucionalment un poble en dos hemisferis, és derrotada a Cuba i perd per tant la condició de ‘nació americana’, el sotrac serà immens, com no n’hi ha hagut cap altre de semblant a la història. Ben aviat, com a reacció, apareixeran dos moviments que ens marcaran i ens marquen profundament encara fins avui: el colonialisme compensatori al Marroc, d’on eixirà de manera directa el franquisme, i l’intent de reconstrucció de l”Espanya americana’ a partir de la Hispanitat. Avui m’interessa aquest.
El concepte de la Hispanitat apareix precisament enmig de la confusió i el desconcert de la pèrdua de les darreres províncies americanes. El formula Unamuno el 1909, però a partir de la segona dècada del segle derivarà, sobretot de la mà de Ramiro de Maeztu i la seua tenebrosa idea de la ‘reconquesta espiritual’, en la base de la ideologia nacionalista espanyola, profundament reaccionària.
Contra aquesta tesi intenta emergir una visió alternativa progressista i sensata que intenta bastir un projecte multilateral, en considerar per igual l’Espanya europea i les repúbliques americanes. Aquest, i no el de la hispanitat racial i nacionalista, és el projecte de la Segona República Espanyola, del govern d’Azaña i molt en concret de Luís de Zulueta. Zulueta dibuixarà un escenari de cooperació, pau, democràcia i progrés en què l’Espanya que havia quedat a Europa només era una més, i no pas la principal, en el conjunt de les nacions independents que havien aparegut dins l’Espanya ‘dels dos hemisferis’. Aquest és un projecte completament abandonat després per tothom, però que hauria de servir com a mínim perquè l’actual esquerra espanyola s’adonés del greu error que comet no oposant-se a celebracions com les d’avui –cosa que ja sé que no passarà mentre continue renunciant a analitzar de manera crítica la seua pràctica nacionalista espanyola i fins i tot el mateix concepte nacional d’Espanya.
És enmig d’aquest intent de canviar el debat, que el 1934 Maeztu va reaccionar tot publicant el pamflet ‘Defensa de la Hispanidad‘. Aquest era un text doctrinal on la dreta extrema interpreta el passat com una proposta de futur: ‘Los pueblos hispánicos no hallarán sosiego sino en su centro, que es la Hispanidad.’ La nació espanyola tenia, doncs, com a missió la projecció universal del catolicisme –contra l’Europa luterana– i la recuperació dels valors associats a l’imperi, entre els quals i de manera molt destacada hi havia la jerarquia i un concepte molt mascle i masclista de l’honor, repudiant el liberalisme, el debat i la raó il·lustrada. Bàsicament això que avui veiem que expressen el Tribunal Suprem espanyol i el poder judicial.
Aquesta doctrina va ser l’aliment principal dels moviments reaccionaris que van desembocar en el franquisme, el cop d’estat del 1936, la guerra i la dictadura. I personatges com Ramiro de Ledesma o Ernesto Giménez Caballero la van desenvolupar encara més, incorporant-hi un profund component anticatalanista. I agitaren ja aleshores els carrers de Madrid, molt de la mateixa manera com passa ara. Els moviments reaccionaris catòlics, però sobretot el falangisme amb aquella idea de la ‘unitat de destí en l’universal’, acabarien per donar forma política concreta a l’esguerro. Del que es tractava, segons ells, era de superar el repte que plantejava ja aleshores el nacionalisme català tot recuperant el mite de ‘l’Espanya major’, és a dir l’Espanya americana. I alimentant, de pas, un neocolonialisme econòmic i cultural que també va fracassar en aquell moment a Amèrica i que curiosament només funcionaria uns pocs anys amb el PSOE de Felipe González –i ves que no deixa de ser significatiu això.
La Hispanitat, així, va esdevenir una arma ideològica de primer ordre contra la Segona República, contra aquella república que la dreta reaccionària veia com a laica, secularitzadora i liberal, a banda de roja, maçona, separatista i tot allò. I sobretot va esdevenir la referència mítica i legitimadora de la dictadura, quan Franco va guanyar la guerra.
Mítica però ben activa. Serrano Suñer, partidari dels nazis, la va fer servir en una versió anti-Estats Units, per intentar que Franco entràs en guerra al costat d’Alemanya i el Japó, com a venjança contra el paper de Washington a la independència de la província espanyola de Cuba. I el règim es va esforçar a bastir amb aquest concepte un mite sobre què és Espanya, que tots els qui ja tenim una certa edat vam pair i interioritzar a l’escola franquista –aquells llibres il·lustrats amb els reis catòlics, Colom descobrint Amèrica, la reconquesta i la glòria imperial que tots vam mamar i que per increïble que puga semblar encara avui forma part del currículum escolar a moltes zones de l’Espanya profunda.
Allà ens van inculcar la idea que la història d’Espanya, i molt en particular la Hispanitat, era una successió de fets gloriosos i miraculosos, únics, al servei del catolicisme i alimentats gairebé per déu en persona, que conferien a Espanya una missió universal davant la qual les particularitats ‘regionals’ eren una cosa no només ínfima sinó anti-natura i ridícula. Com remarca el professor de la Universitat de Florida, Santiago Juan-Navarro, tot es pot acabar resumint a la frase: ‘Una sola fe, en una sola llengua’, extreta amb gran perspicàcia del text que Amparo Rivelles fent d’Isabel la Catòlica pronuncià al film Alba de América, estrenat el 1951: ‘Llevaremos sangre generosa para alumbrar la noble familia de las Españas y por encima del mar y del tiempo nos atará siempre una sola fe, en una sola lengua: será el milagro más hermoso de todos los siglos’. El miracle més bonic de tots els temps, doncs, és tenir una sola fe, és a dir, caminar tots junts sense el recurs emprenyador a la raó, el debat o la diferència, i expressant-nos en una sola llengua, que és evidentment el castellà. Ja sabeu d’on mama Ciutadans…
Tot això no és de cap manera només un repàs històric, cosa del passat. Perquè el desacomplexament d’aquesta idea reaccionària d’Espanya que avui encarna sobretot Vox, però que ja xopa la majoria de la societat espanyola, funciona molt bé perquè té ben viva aquesta arrel que ningú no ha volgut extirpar. I aquesta arrel la té, sobretot, perquè la transició, com es fa clarament visible en un dia com avui, no només no va alterar, modificar ni destruir les bases ideològiques del franquisme, sinó que les va emblanquinar, les va dignificar, de la mateixa manera que va emblanquinar i dignificar les institucions de la dictadura.
Que només això explica com el 1981 en comptes de marcar un trencament radical amb els seus lemes, en comptes de penalitzar la ideologia franquista encara que només fos per prevenir aquesta seua reaparició que vivim avui, en comptes d’extirpar les bases del nacionalisme reaccionari espanyol, van les corts democràtiques i decideixen ni més ni menys que la festa nacional espanyola continue sent el dia de la Hispanitat, el mateix dia que es va voler instaurar precisament contra la república del 1931 i per a destruir-la. Res no és innocent i aquelles noces duen aquests bescuits.
PS. Com cada dilluns Joan Ramon Resina ens regala un article per emmarcar. Aquest d’avui (‘Privats d’ànima’) sobre els qui demanen al president Torra coses fora de trellat. No es pot explicar millor.
Com els lectors saben, a VilaWeb dediquem fa temps esforços a promocionar el fotoperiodisme. I és en aquesta línia que us oferim aquest extraordinari treball sobre els vaquers del Pirineu que ha fet una de les nostres fotografes, l’Adiva Koenigsberg.
Deixeu-me completar encara les recomanacions d’avui amb aquesta entrevista a la batllesa de Paiporta, Isabel Martín. Tots recordaran que va ser amenaçada personalment per un comandant de la Guardia Civil que va animar per whatsapp els seus homes a trencar-li les cames i la cara. Martín ha parlat amb Esperança Camps a qui expressa la seua estranyesa pel fet que aquest personatge continue pel carrer armat d’una pistola i s’haja arxivat la seua demanda d’investigacions…
