Hispaniòrum trémens

Això era i no era la tardor del 2017, que l’exèrcit rus tenia a punt a la base siriana de Latakia tot un estol d’avions Antónov An-124 Còndor per a embarcar-hi en un tres i no res unes quantes desenes de centenars, fins i tot milers, de xicots armats i uniformats amb destí a l’altra banda de la Mediterrània. La seva missió era ben simple: s’havien de posar a les ordres de les noves autoritats catalanes per mantenir dempeus la tot just autoproclamada república independent. Res que no haguessin fet tantes altres vegades en tants d’altres indrets del món…

Podria ser que arrenqués així, com si es tractés d’una de les distopies d’Antoni Morell o d’una fantasia política de Jaume Fuster, una de les històries que potser s’escriuran sobre el procés cap a la independència un cop l’hàgim culminat i ens veiem amb cor de novel·lar-lo sense dissimular-ne ni l’èpica ni les misèries. Però no. El cant i l’argument de l’obra no provenen d’una ficció encara per imaginar per un narrador futur, sinó que són obra viva i actual del jutge instructor Joaquín Aguirre López, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, o tal vegada del seu inspirador, si és que fos el nostre vell conegut, l’imaginatiu tinent coronel Daniel Baena, tàcitament present de cap a cap de la causa general contra l’independentisme.

I és que, encara que sembli mentida, és amb aquest relat, ni que fos despullat d’alguns dels detalls que hi he afegit, que ens vam llevar el 28 d’octubre. Aquell dimecres s’esqueia que feia tres anys del cap de setmana que va començar amb la proclamació de la república i va acabar amb l’inici de l’exili del president Puigdemont. I, ves per on, aquell mateix dia de la setmana passada ja es pot dir que tenia magnitud d’escàndol el cèlebre sopar commemoratiu del diari de Pedro J., que va posar des del ministre Illa fins a la dolça Arrimadas a la primera plana de l’actualitat, per contrast entre el seu photo-call de gent estupenda i les restriccions de mobilitat imposades als plebeus. I va ser precisament un dia així que, amb el mateix aire de casualitat que hem vist tantes altres vegades, la persecució política a Espanya va fer un nou pas de gegant.

De matí a primera hora, la Guàrdia Civil va detenir una vintena de ciutadans fins aleshores teòricament lliures. Se’ls acusava, sembla ser, d’haver finançat des de les seves empreses, o abusant de posicions de confiança, el moviment independentista i de manera singular el Tsunami Democràtic de fa un any. I, no prou satisfets amb la intimidació inherent a qualsevol detenció, per corroborar-ne la necessitat, el de la toga, el del tricorni, o algun dels filtradors habituals, encara va tenir la pensada de difondre les fabulacions post-soviètiques com si així aquesta vegada la invenció juridico-policial hagués de tenir més força.

Perquè, no em digueu que no: en el fons, el que revela aquesta manera de procedir, tan grollera, és la seva inseguretat. De fet, potser tot el que hem viscut aquests deu anys, en especial d’ençà del Primer d’Octubre, s’explica per la inseguretat crònica, patològica, dels repressors. És com si patissin alguna cosa semblant a un hispaniòrum trémens, una variant de deliri fins ara no descrita que es manifesta en formes d’hispanitat tremolosa o de moltes tremolors hispàniques, vés a saber. Com una síndrome d’abstinència, però en aquest cas no de l’alcohol, en principi, sinó de l’esperit unagrandeylibre en què han nascut, crescut i viscut els qui la pateixen.

Ho evidencia, si calia, l’elecció del nom de l’operació: com a hores d’ara deu saber tothom, n’han dit Vólkhov. N’agafen el nom de la ciutat russa on la División Azul del general Franco va obtenir una de les seves escasses victòries fent costat a l’exèrcit nazi. Triar un nom així per a desemmascarar les nostres contrastades connexions russes… no direu que no és ben revelador!