05.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 06.08.2020 - 18:41
En diuen Genbaku o ‘la cúpula de la bomba’. Aquesta extraordinària estructura situada al centre d’Hiroshima, un edifici destruït amb una cúpula que el corona, és l’única que va quedar dreta a la ciutat quan el 6 d’agost de 1945, avui fa setanta-cinc anys, els Estats Units van deixar caure sobre Hiroshima la primera bomba atòmica que s’havia fet servir mai en una guerra. Era un quart de nou del matí quan el bombarder Enola Gay la va deixar caure. Portava el nom de ‘Little boy’ i contenia l’equivalent de 15.000 tones de TNT. Dos minuts més tard, va detonar més o menys sobre aquell edifici, fallant en l’objectiu, que era el peculiar pont Aioi. Va esclatar a sis-cents metres d’altura i això va fer que l’estructura del Genbaku, que a més havia estat construït per resistir terratrèmols, fos l’única a mantenir-se dreta en una ciutat que va ser arrasada per una violència que la humanitat no havia vist mai.
La devastació causada per aquell utensili va costar 129.000 vides japoneses. Entre setanta mil i vuitanta mil habitants d’Hiroshima van desaparèixer, literalment, en un instant. Amb els cossos completament desfets per l’impacte. Dotze quilòmetres quadrats de la ciutat van ser reduïts a no res. El 69% de totes les edificacions van desaparèixer, no va quedar dreta ni una paret. Tres dies després, el 9 de gener, els nord-americans van llançar una segona bomba sobre Nagasaki i el Japó es va rendir.
De seguida va començar el debat sobre si aquelles bombes eren necessàries, o no, i fins a quin punt els Estats Units les havia fet detonar pensant més a espantar la Unió Soviètica que no pas a dominar el Japó. Al mateix temps, també començava la cursa nuclear. Setanta-cinc anys després, l’arma nuclear –i la guerra nuclear–, malgrat haver desaparegut dels titulars informatius, encara és una de les grans amenaces per a la vida al planeta. Però no s’ha tornat a fer servir mai en una guerra.
Una arma per a no ser utilitzada?
El desenvolupament de la cursa nuclear, especialment entre els Estats Units i la Unió Soviètica, va portar el món, unes quantes vegades, a minuts d’una crisi que podria haver esborrat la vida a la Terra. Un atac entre les dues potències hauria tingut un efecte tan gran sobre la vida, que fins i tot la desaparició de l’espècie humana era una possibilitat.
La bomba atòmica, això no es pot oblidar, va nàixer pel suport de científics importants, entre els quals Albert Einstein, que temien que l’arma fos desenvolupada per l’Alemanya nazi. Els nazis ho van intentar, conscients de la superioritat militar que els atorgaria, però per sort no van arribar mai a fer-la viable. Ho van aconseguir els americans, primer, i els soviètics, després, però l’explosió d’Hiroshima va causar una gran alarma en la comunitat científica que l’havia fet possible.
Mentre els dos exèrcits creixien en potència fins a extrems d’autèntic deliri –van arribar a tenir capacitat per a aniquilar unes quantes vegades la vida al planeta– els científics i els activistes per la pau van començar una cursa per a fer entendre als governs que una guerra nuclear significava la destrucció mútua assegurada i la fi de la civilització com a tal. Per sort, se’n van sortir i la temuda conflagració no va arribar mai.
El principi era tan senzill com poderós: no era possible guanyar perquè era impossible aniquilar completament l’enemic. L’aparició dels submarins nuclears va ser l’esperó definitiu de la teoria. La capacitat d’un sol míssil nuclear era tan gran que ningú no podia arriscar-se que se’n disparés un contra el seu país. I la temptació d’un primer colp que aniquilés tots els míssils de l’enemic va quedar descartada des del moment que se’n van instal·lar en submarins, vehicles que era impossible de saber on eren amb exactitud en tot moment.
La fi del conflicte entre els Estats Units i la Unió Soviètica va comportar la reducció de l’armament nuclear fins a límits baixos, si es compara amb el pic de la guerra freda, però encara massa inquietants. Però el problema ja no és aquest i prou. Amb els anys, hi ha més estats que tenen la bomba, però sobretot, com més va més por fa que un actor no estatal siga capaç d’aconseguir un artefacte i de fer-lo detonar. Setanta-cinc anys després d’Hiroshima, no ha esclatat cap més bomba, llevat de proves controlades, però la por de les conseqüències del seu ús encara marca el debat nuclear.
El món d’avui, més nuclear que mai
Ara que Corea del Nord ha aconseguit de detonar artefactes nuclears, al món hi ha més estats amb capacitat de fer una guerra nuclear que mai. Se n’han reduït els arsenals, però s’ha diversificat i, si bé la hipòtesi d’un conflicte mundial sembla desapareguda, la hipòtesi d’un conflicte regional, amb la por d’una escalada, ara és més gran.
Avui hi ha dos estats que tenen grans estocs d’armament nuclear amb capacitat d’atacar qualsevol part del món. Són els Estats Units i Rússia, que ha heretat la capacitat de l’antiga Unió Soviètica. Els Estats Units tenen una part del seu armament estacionat a Bèlgica, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i Turquia.
Hi ha tres estats més, el Regne Unit, l’estat francès i la Xina, que tenen un estoc més petit però amb capacitat també d’atacar qualsevol país del món, especialment gràcies a les flotes de submarins.
I, finalment, hi ha quatre estats més, Israel, el Paquistan, l’Índia i Corea del Nord, que tenen un nombre petit d’armes nuclears, suficients per a originar un conflicte regional però sense abast global. El gran perill és que aquests estats tenen conflictes importants entre si i podrien desencadenar l’anomenat dòmino. Que un ataca un altre, un tercer hi intervé per equilibrar les forces i això porta el món a un conflicte generalitzat.
El Paquistan i l’Índia són en guerra, tècnicament, i fins i tot, com s’ha vist fa poc, en conflicte amb la Xina. Als contraforts de l’Himàlaia hi ha, per tant, tres potències nuclears barallant-se amb una tensió que, setanta-cinc anys després de l’explosió de la primera bomba atòmica, preocupa d’una manera especial.
