Hipotèrmia: què passa quan el nostre cos perd la batalla contra el fred?

El 14 de setembre de 2022, uns alpinistes van descobrir els cossos, congelats i inconscients, de dos excursionistes al Pirineu, a 2.500 m d’altitud. Les víctimes, una parella experimentada d’uns seixanta anys, van ser traslladades a l’hospital de Barcelona, però no es van poder salvar.

Quan van arribar a la sala d’urgències, la seva temperatura interna era de només 16 °C, massa baixa per a refer-se. Aquest tràgic desenllaç ens recorda que la hipotèrmia pot sorprendre fins i tot els més conscienciats del risc i que el fred és, literalment, mortal. Com es pot ser víctima del fred? Quin mal fa la hipotèrmia al nostre cos? Quins senyals d’alerta presenta?

Com perdem la calor?

Sortosament, no som del tot indefensos contra el fred. El nostre cos funciona òptimament a una temperatura determinada, però disposa de tècniques per a escalfar-se i limitar les pèrdues.

La nostra temperatura corporal ideal és d’uns 36,6 °C. Aquest és el nivell en què les cèl·lules es desenvolupen millor. Les proteïnes (enzims, etc.) tenen el màxim d’eficiència, igual com els mitocondris –les fàbriques d’energia. Tots aquests mecanismes conformen el metabolisme intern, i la nostra calor, tan preuada, depèn del funcionament d’aquest sistema.

Però aquesta calor interna es pot perdre fàcilment, de quatre maneres:

• Per “radiació”, a la superfície de la pell (la font més important de pèrdua);
• Per “conducció”, és a dir, contacte directe amb una superfície freda (molt habitual quan fa calor);
• Per “convecció”: l’aire forma una capa aïllant al voltant del nostre cos que el vent trenca;
• Per “transpiració”: l’aigua s’evapora de la superfície de la nostra pell i s’emporta calor.

Quan es perd més calor que no se’n produeix, lògicament, la nostra temperatura central baixa… Llavors s’activen els mecanismes de resposta d’emergència del nostre cos per mantenir la temperatura (si més no, durant un temps).

El centre de control de la nostra temperatura corporal és a l’hipotàlem, una petita regió a la base del cervell. Funciona com un termòstat extremadament precís i reacciona a la informació rebuda mitjançant sensors ultrasensibles situats a la pell, la medul·la espinal, l’abdomen i les grans venes.

Amb una mínima desviació dels 36,6 °C, s’intensifica la nostra caldera interna; en aquest cas, augmenta la producció de calor i se’n redueix la pèrdua gràcies a mecanismes involuntaris coneguts per tots: la piloerecció (el nostre pèl corporal, o el que ens queda, s’estira per expandir la nostra capa aïllant d’aire); els tremolors (els nostres músculs es contreuen per augmentar el metabolisme fins a cinc vegades i generar més calor); i el mecanisme de redirigir la sang calenta lluny de les superfícies externes fredes –que és quan la nostra pell es torna pàl·lida.

Per tant, encara que els dits dels peus i de les mans estiguin freds quan caminem per la neu, els òrgans centrals continuen beneficiant-se dels famosos 36,6 °C. Els fisiòlegs anomenen “homeòstasi” aquesta capacitat de mantenir constant la nostra temperatura interna, independentment de les condicions externes.

I encara més: el fred també origina respostes conductuals. A més del nostre cos, l’hipotàlem també informa les regions superiors del cervell de la situació, gestionant la lògica i la recerca de solucions. Això ens duu a cercar llocs més càlids, a arrecerar-nos del vent, a beure alguna cosa calenta…

Quan s’instal·la el fred…

Però la nostra capacitat de resistir el fred té límits: dur roba massa lleugera o molla en temps gèlids, romandre massa temps a la intempèrie, estar en un interior fred… Quan se superen els límits, l’interior del cos es comença a refredar. Parlem d’hipotèrmia quan la nostra temperatura central baixa més avall de 35 °C.

Segons els símptomes i la temperatura corporal, es distingeixen quatre etapes d’hipotèrmia (d’acord amb el sistema suís). Una temperatura corporal entre 28 °C i 35 °C és considerada hipotèrmia lleu a moderada; per sota de 28 °C, hipotèrmia profunda; per sota de 20 °C, hipotèrmia extrema.

Amb dos graus per sota de la nostra temperatura interna normal n’hi ha prou per a reduir l’activitat de les nostres proteïnes i fer que el metabolisme de les cèl·lules davalli a nivells tan baixos que amenacen el funcionament dels òrgans vitals. És com si el motor del cos comencés a esbufegar…

Si aquests senyals no es tenen en compte a temps, la situació ens pot fer perillar la vida ràpidament. D’efectes físics de la hipotèrmia n’hi ha uns quants:

• La bomba cardíaca batega més lentament i més feblement, de manera que el pols es debilita. El moviment i els desplaçaments ràpids fins i tot poden causar batecs cardíacs irregulars. I, alhora, la coagulació de la sang disminueix.
• El metabolisme, reduït, debilita els músculs dels pulmons. La respiració (inspiració i expiració) és més lenta, més superficial.
• Al principi apareixen calfreds, però a mesura que els nostres mitocondris es tornen menys eficients, el subministrament d’energia es debilita. A partir d’un cert estat, algú amb una temperatura molt baixa ja no tremola, cosa que és un senyal d’alerta important.

La ment tampoc no se n’escapa. Els millors indicadors d’hipotèrmia podrien ser els canvis de comportament: les persones en estat d’hipotèrmia es confonen, no s’adonen que tenen fred (perquè tot plegat passa a poc a poc), parlen cada vegada més fort i actuen de manera estranya. Per exemple, hi ha hagut casos de “despullament paradoxal”. Mentre l’hipotàlem es desvia, les víctimes es pensen que tenen calor i comencen a despullar-se… Hom els troba nus, però arraulits en un espai reduït, vestigi d’un reflex animal de retreure’s per protegir-se.

Aleshores, quan el nivell d’atenció es deteriora, la coordinació es debilita i augmenten les conductes de risc. Finalment, hi ha una pèrdua de consciència, que pot ser fatal per una aturada cardíaca i una falta d’oxigen durant massa temps al cervell.

En un darrer intent de mantenir-se amb vida, els nostres mecanismes de control intern tallen el flux de sang calenta a les extremitats –mans i peus. La calor corporal es conserva per als òrgans vitals: cor, cervell, etc.

Qualsevol alpinista sap quins són els signes de la congelació, quan els teixits de les mans i els peus comencen a enrogir-se i sembla que hi hagi milions d’agulles que els torturin. Són indicis que s’exhaureix el sucre i l’oxigen… fins al punt que es pot arribar a morir. Quan el fred persisteix massa, pot haver-hi gangrena (aquest ennegriment ominós), cosa que fa inevitable l’amputació.

Això fa créixer el risc d’hipotèrmia

Hi ha una colla de factors que afavoreixen la hipotèrmia i la rapidesa amb què es pot deteriorar la situació.

L’aigua condueix la calor vint-i-quatre vegades més de pressa que no l’aire. Per tant, cal evitar la transpiració (i, doncs, practicar una activitat física intensa) quan fa fred. Altrament, pot haver-hi una pèrdua important de calor. No cal dir que també cal evitar de caure en un estany glaçat.

L’edat també és un factor. Els nens corren més risc perquè tenen una superfície de pell proporcionalment gran en comparació amb el cos, i això fa que perdin calor ràpidament. Els músculs, encara poc desenvolupats, no els permeten de tremolar amb eficàcia. Els més joves tenen un tipus especial de greix anomenat “greix marró” (ric en mitocondris) que produeix calor addicional, però no és pas gaire abundant.

En la gent gran, el risc prové del fet que els sensors corporals no són tan capaços d’avaluar els canvis de temperatura. El termòstat intern, que no és tan eficient, ja no reacciona de manera òptima al fred.

I, males notícies per als més grans de divuit anys: us decebrà saber que l’alcohol… augmenta la pèrdua de calor, perquè dilata els vasos sanguinis de la pell! El consum excessiu –això és ben sabut– altera les facultats de raonament i augmenta les conductes de risc. Alguns fàrmacs i medicaments, especialment els antidepressius, poden tenir efectes semblants.

Finalment, certs trastorns com l’anorèxia o l’hipotiroïdisme també ens poden reduir la resistència al fred.

Què cal fer?

No dubteu a administrar els primers auxilis a algú que sembli hipotèrmic. Cada minut compta!

Truqueu a un metge i porteu-lo a un lloc més càlid, però eviteu un escalfament massa ràpid i perillós. Si és possible, traieu-li la roba molla. Doneu-li una beguda calenta i sense alcohol i cobriu-la amb mantes eixutes. Val més no fregar la pell i no exposar-la directament a una forta calor, com un bany d’aigua calenta (que pot causar cremades). En els casos més greus, amb pèrdua de consciència, cal traslladar-lo a una unitat de cures intensives.

L’any 1999, després d’un accident d’esquí, la sueca Anna Bågenholm va romandre vuitanta minuts en aigua glaçada. Quan la’n van treure, els metges van mesurar la temperatura corporal més baixa mai registrada: 13,7 °C. Sorprenentment, es va recuperar. De vegades sembla que la hipotèrmia sobtada “crioprotegeix” el teixit, cosa que fa que la medicina d’emergència conclogui que ningú no pot ser declarat mort fins que no sigui calent i mort.

Aquest coneixement s’aplica ara per preservar millor els òrgans trasplantables i protegir millor els òrgans vitals durant la cirurgia cardíaca prolongada, amb la injecció de líquid fresc a la sang.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.