La hipocresia en campanya

“París bé val una missa.” La frase amb què Enric de Navarra va justificar de convertir-se al catolicisme per a esdevenir Enric IV de França, és un clàssic de la hipocresia política. Per cert, la conversió va anunciar-la el 1593 a Suresnes, la ciutat on l’octubre del 1974 el PSOE abjurava el marxisme com a pas previ a la conquesta de Madrid. Enric IV provenia del bàndol calvinista en les guerres de religió que encenien Europa i dividien França. Felipe González venia del marxisme i havia ascendit dins la jerarquia del partit com a creient d’aquesta ideologia. Però a mitjan anys setanta el marxisme ja no era més que l’opi dels intel·lectuals, com havia declarat Raymond Aron vint anys abans, amb què escandalitzà el tot París addicte a aquella droga. Si la conversió d’Enric feia aixecar l’excomunió que pesava sobre ell i posava fi a la guerra de religions amb l’edicte de Nantes, l’abjuració del PSOE posava fi a la guerra freda dins l’estat espanyol, aplanava la sortida de la dictadura i obria de bat a bat la caixa de l’SPD alemany, que d’ençà de la segona meitat dels anys 60 subvencionava el PSOE mitjançant la fundació Friedrich Ebert. Tot quedava lligat i ben lligat.

Un problema de la hipocresia és que és fàcil de detectar-la, però costa molt de censurar-la sense restar-hi atrapat. Vull dir que és fàcilment reversible i l’hipòcrita sempre podrà defensar-se amb un tu quoque. Una raó del rebuig que provoca la hipocresia és que a ningú no li agrada que el prenguin per curt de gambals. Però el menyspreu natural que sentim per la tartuferia es muda ràpidament en paranoia quan entrem en l’àmbit de la política. Especialment la política democràtica, car els dictadors no tenen cap necessitat de dissimular les intencions. Considerats sota el prisma de la competició partidista, tots els polítics semblen tallats amb el mateix patró, perquè tots cedeixen a la temptació de denunciar la duplicitat dels rivals, car és més fàcil d’atacar-los per aquest flanc que no pas vèncer-los amb propostes positives. 

La publicitat negativa sempre ha estat central en la lluita política, de vegades amb una estratègia tan perversa com l’afer dels cartells dels Maragall o el ninot de Junqueras, hipocresia de segon grau que posa la cúpula d’ERC al mateix nivell que la del PP en l’operació Catalunya. Aquesta afirmació, però, qualsevol pot regirar-la contra mi, assenyalant l’existència d’un marge ideològic entre l’exposició del fet i la intencionalitat de la tria. I no em podria defensar de manera convincent, perquè en política, encara que no es travessi el límit de l’opinió, no es pot pas pretendre una coincidència absoluta entre les paraules enunciades i la realitat subjacent. Ara, cal afegir que, si tant ens revolta la hipocresia, és perquè en el fons ens adonem que les paraules recolzen en la realitat i que en política, tant com en el dia a dia, parlar és actuar. Per això, perquè consignen les intencions i posen en marxa la funció executiva, les paraules ens encenen i en la fragor del combat acostumem a triar les més incendiàries. 

En grec clàssic, hypokrisis volia dir actuar en el teatre. L’hipòcrita era l’actor, i aquest sentit de representació perdura en la política, car el polític professional és un vicari dels qui l’han elegit. Però el sentit etimològic encara és més transparent quan es diu pejorativament que la política és teatre o que els polítics són titelles, volent dir que no tenen autonomia ni albir ni segurament tampoc parer. En definitiva, que no són persones, un altre terme d’origen teatral, que originalment designava una màscara i més generalment una part o personatge. Considerant aquesta funció representativa, és paradoxal que el polític sembli més inhumà, més guinyol, quan s’esmuny del paper que li assignen els qui l’han posat damunt l’escenari. Dit d’una manera diferent: com menys hipòcrita és, més ho sembla.

Ara bé, la hipocresia no és igual en tots els casos. Canviar de parer o d’estratègia no és necessàriament hipòcrita. Hi ha conversions genuïnes, però en política acostumen a ser de mal pair. La hipocresia consisteix a crear una impressió falsa sabent que ho és. No perdré el temps explicant als lectors allò que ja saben sobre la distància entre les manifestacions públiques dels polítics abans i després de l’octubre del 2017 i els límits previstos per a l’acció. Però val la pena de recordar que la hipocresia engloba molta més gent que els protagonistes visibles del procés, començant pels articulistes que de vegades vam deixar córrer la imaginació molt més que els fets no ho avalaven. La diferència cabdal, doncs, no és entre l’hipòcrita i el sincer sinó entre l’hipòcrita conscient i el que no s’adona de ser-ho i no es fa càrrec de les conseqüències. I puix que no se’n fa responsable, s’entesta a exigir responsabilitats als hipòcrites que com a mínim saben que ho són. D’aquesta manera el públic pot mantenir l’engany col·lectiu, creient que n’hi ha prou de canviar l’elenc perquè canviï el desenllaç de la comèdia.

Si parem atenció en l’escenari que s’ha obert a la política americana després de la retirada de Biden, veurem que l’oportunitat per als demòcrates consisteix a introduir una falca entre la legislatura de Biden i el programa que Harris haurà d’anunciar, procurant no quedar atrapada en les qüestions que afeixugaven el perfil del qui encara és president. I això, a banda el problema de la senilitat definitivament conjurat, no serà fàcil, perquè Harris no podrà desentendre’s del paper de vice-presidenta, i els republicans reblaran aquest bagatge identificant-la amb les polítiques menys populars de Biden.

Potser el capital polític més important amb què compta Harris és la por de molta gent a una victòria de Trump, i la por, si no mou muntanyes sí que causa desbandades. Però tot i la por justificada davant la radicalitat del Partit Republicà, el votant mitjà considera que el Partit Demòcrata s’ha allunyat encara més de la centralitat. Una enquesta del mes passat donava una majoria de gairebé el 50% d’americans que creien que Trump tractava millor els temes més importants, davant el 37% que preferia la política de Biden en aquests temes. Per a canviar aquesta correlació, Harris haurà d’encarar els temes més sensibles d’una manera diferent de com ho ha fet fins ara sota la batuta de Biden. I els àmbits que més preocupen l’electorat menys escorat ideològicament són tres: la seguretat ciutadana, la immigració i la inflació. No és gens exagerat de pensar que aquests temes decidiran les eleccions. En el de la criminalitat, Harris podrà capitalitzar la seva feina de fiscal a Califòrnia. Indubtablement posarà en relleu la condemna que pesa sobre Trump i les altres irregularitats punibles, incloent-hi l’assalt al Capitoli, per visualitzar la hipocresia del contrincant. En canvi, amb la immigració li serà més difícil de convèncer els votants indecisos que serà més rigorosa que Biden, car ella fou l’encarregada d’algunes de les polítiques migratòries del president i això vol dir que en certa manera s’haurà de distanciar d’ella mateixa.

La inflació no és a les seves mans ni a les de cap president contenir-la i l’única cosa que podrà fer, tot confiant que es mantingui la gradual moderació dels preus, és repetir els llocs comuns i les promeses buides sobre refer la classe mitjana. Aquesta promesa Trump ja la féu a la seva manera i l’aplicà (bé o malament) amb el proteccionisme i el compromís de repatriar la indústria. A la fantasia de Trump de combatre la globalització, Harris hi oposarà la d’enfrontar-se a la banca i a les grans empreses que, en molts casos, han respost a l’anunci de la seva candidatura enviant-li donacions milionàries. 

Per guanyar aquesta cursa, Harris haurà de prendre distància no sols de Biden sinó de les conviccions expressades en campanyes anteriors. No hi ha cap dubte que els republicans la presentaran com a membre de l’elit liberal, un dels cavalls de batalla conservadors que poden soscavar la seva candidatura entre els votants moderats dels estats frontissa. La qüestió no és pas si la hipocresia serà un factor de les eleccions, que ho serà, ni si tindrà gaire importància en comparació amb eleccions anteriors. La qüestió és la naturalesa de la hipocresia en joc. Com diu David Runciman en un llibre sobre hipocresia política, tots els polítics menteixen, però n’hi ha que convencen la gent, i a ells mateixos, de la sinceritat de les seves paraules. L’exemple que posa és Bill Clinton, un polític especialment capaç de projectar la imatge de sinceritat. Segurament fou per això que el públic no li perdonà l’afer Lewinsky, no tant per l’escàndol en si com per la temeritat de negar-lo fins al ridícul. La resposta amb què provà d’esquivar la pregunta nítida de si havia practicat sexe amb Monica Lewinsky l’estampà com un hipòcrita per sempre més. En sentir la pregunta, Clinton demanà al seu torn: “Què voleu dir amb ‘sexe’?”

Trump no té la mateixa capacitat d’enterbolir la realitat lliscant pel pendent semàntic. Menteix sense importar-li la disjunció entre fantasia i realitat, perquè allò que persegueix no és esmunyir-se de l’evidència sinó l’efecte irracional de la mentida. En el seu cas es fa difícil d’esbrinar si s’enganya a ell mateix o si es mou en el nivell de la hipocresia conscient. Si és dels qui es creuen les pròpies mentides, la seva victòria podria resultar tan catastròfica com projecten els pitjors auguris. Però si és simplement un cínic conscient de la pròpia màscara, hi ha la possibilitat que, si aconsegueix de recuperar el poder, el cínic desplaci l’hipòcrita i es comporti amb coherència amb els requisits del poder. En democràcia, conservar el poder exigeix encertar el diagnòstic dels problemes i aplicar les mesures pertinents. Tots els presidents asseguren que governaran per a tothom i això no vol dir sinó que tothom es veu afectat per les polítiques empreses. En democràcia la hipocresia és servida, però importa molt quina mena d’hipocresia i què s’instal·la en el buit entre la màscara que porta el polític i la voluntat que s’hi amaga al darrere. Al capdavall, els electors tenen la possibilitat de furgar en l’espai que separa l’aparença de la realitat, una vegada cristal·litza en les reformes amb què avança o recula la sensació de benestar.