L’hipnotisme del poder

Considerant d’on venim –d’un octubre històric en què un parell de milions de persones van fer tremolar un estat de quaranta-sis milions i sacsejar les cancelleries d’Europa–, no hi ha res més patètic que agafar-se a una esmunyedissa taula de diàleg com si fos una taula de salvació. Qui és que espera salvar-se i què creu que pot salvar-se d’aquesta manera tan semblant a la desesperació? Qui pot estar interessat a surar en una situació insostenible? La resposta no és pas arcana: els qui fien el seu futur polític a la possibilitat no pas de creure sinó de fer creure que hi ha diàleg. Ço és, de treure’s un interlocutor del barret penjat de les orelles i proferir una ficció de diàleg sense que es noti l’engany. Un diàleg com més llarg millor, en què s’acostin posicions a perpetuïtat, encara que fora del marc de la il·lusió es multipliquin els judicis, les multes milionàries, les inhabilitacions, els empresonaments. Encara que el clima que envolta el diàleg sigui d’un anticatalanisme prest no ja a tolerar sinó fins i tot a exigir barbaritats de tot ordre. Talment com a l’Europa dels anys trenta, quan la histèria augmentava a mesura que es dictaven lleis antijueves i la població ‘nacional’ descobria l’enemic en el veí de tota la vida. Una histèria excitada ara i aquí per aprenents locals de Mefistòfil fent que el diàleg s’assembli cada vegada més al d’un agent de la Gestapo amb el jueu a qui han trencat els vidres de la botiga i per la seva seguretat el conviden a residir una temporada en un gueto clos amb filat.

La referència és a la novel·la de Klaus Mann sobre l’actor Hendrik Höfgen, representació de Gustav Gründgens, qui va passar de ser membre del partit comunista a dirigir el teatre nacional durant el Tercer Reich. Mephisto és la història d’un oportunista, és a dir, d’un mediocre capaç d’una metamorfosi ideològica per ambició. D’allò que el seu talent mai no li hauria permès d’obtenir, en frueix adulant el poder, encara que la glòria sigui efímera i, tot comptat i debatut, il·lusòria, car del teatre o la literatura al poder sols li interessa la faramalla d’una política cultural generalment precària. La figura de Höfgen –o de Gründgens– té traducció espanyola (o catalana) en Javier Cercas. És difícil de superar la ignomínia de la imatge de Cercas a l’Hotel Palace rebent el premi de periodisme Francisco Cerecedo. Un Cercas que s’inclina vers Felipe VI mirant-se’l amb ulls amorosits i retenint entre les seves mans la del rei, com si tingués por que la hi retirés just en el moment que volia endur-se-la als llavis. No conec cap altra imatge contemporània de vassallatge tan explícit, de submissió tan mesquina, de mística del poder tan vil.

Cercas guardonat, enaltit, celebrat pel poder per haver aplaudit, magnificat, legitimitat que aquell mateix poder beneís la violència contra els altres catalans, els de les urnes, els que abjuren la tradició feudal que sosté la corona. Cercas capturat per la càmera en l’instant que radiografia la seva vocació i les vísceres morals de la seva obra. Cercas com un nàufrag, engrapant la mà del Leviatan, que la hi atorga per ‘fugir de l’equidistància’ i abraçar-se a ell, la personificació violenta de ‘l’estat de dret’. I que Cercas estreny efusivament per salvar una carrera literària que no havia brillat mai, però que fa temps que s’enfonsa en un narcisisme malaltís on cada novel·la és un episodi de la seva autobiografia íntima, la de l’impostor.

Cercas és el símptoma d’una disposició molt estesa. És un exemple cridaner del nihilisme modern, que Nietzsche ja veia al llindar d’Europa i que Dostoievski retratà in statu nascendi a Els dimonis i a L’adolescent, on el protagonista, Arkadi Dolgoruki, es demana: ‘Per què hauria d’estimar el proïsme o el futur de la humanitat, que mai no podré veure, que no sabrà res de mi i que també esdevindrà pols sense deixar rastre ni memòria?’ Dostoievski, de qui Albert Camus va dir que ell i no pas Karl Marx fou el vertader profeta del segle XIX, és qui millor ha diagnosticat l’arrel de l’oportunisme. Ni la solidaritat de classe ni la utopia social ni cap solidaritat d’espècie ni menys encara cap sentiment de comunitat cultural projectant-se al futur no resisteixen ni un segon la pregunta d’Arkadi Dolgoruki.  Cap d’aquestes fidelitats no té prou entitat per a oposar-se a la il·lusió del jo que, malgrat no ésser etern, pot durar en un present allargassat en virtut de la inèrcia biològica mitjançant l’accés als recursos energètics que necessita tot ésser viu. Inèrcia que té expressió social en els avantatges de la proximitat i compatibilitat amb el poder. No cal cercar cap altra explicació doctrinal o psicològica a l’estetització del feixisme. N’hi ha prou amb el darwinisme social. En una societat comunista, Cercas seria al mateix lloc: amb la mirada embadalida estrenyent la mà del secretari general del partit.

Cercas ens radiografia a tots, perquè tots som una mica Cercas. Tots ens arrapem a l’instant fugitiu, incapaços d’integrar-nos en el flux de les coses i deixar anar la mà que ens sembla que ens sosté. Però la mà de les Històries del bon Déu de Rilke no és pas la de l’estat. Aquesta altra mà mai no ha estat benèvola i, com l’estàtua del comanador a Don Giovanni, un cop encaixada ja no hi ha manera de deseixir-se’n. Si Cercas ens repugna tant és perquè ens recorda un aspecte de nosaltres mateixos. D’ençà de l’octubre del 2017 sabem, sense cap marge de dubte, que l’estat espanyol no és dialogant. No ho era Rajoy, no ho fou Felipe VI, no ho és Pedro Sánchez ni ho seria Iglesias si mai governés. No és una qüestió de noms ni de partits; és una qüestió de tradició històrica cristal·litzada en estructures polítiques que són també estructures mentals. Hernán Cortés enganya i si convé destrueix, però no negocia. Puigdemont ho va descobrir massa tard, havent confiat en una mediació que mai no existí.

Compte fet de la insolvència de la diplomàcia europea i l’amenaça d’intervenció militar, amb els tancs desplegats a la ratlla de l’Aragó, la seva ingenuïtat és excusable, sobretot després de la brutalitat del Primer d’Octubre. Però no és excusable tornar-hi sense cap trumfo a la mà, quan l’adversari ja no té cap incentiu per a negociar. Si el diàleg no va encetar-se quan la crisi feia raonable que n’hi hagués, d’on ve aquesta comèdia, ara que l’estat ha estripat les cartes sense pagar cap preu per la violència? A què treu cap ara fer-ne la fita quan, anant molt bé, sols podria ser un mitjà per a assolir-la? El diàleg requereix unes circumstàncies que per si sol no pot pas crear.

Som una mica com Cercas. Malgrat saber que amb la feblesa demostrada després del 27 d’octubre de 2017 convidem l’estat a augmentar la repressió, continuem arrapant-nos a una relíquia d’autogovern i votant uns partits desorientats i fratricides. Després d’aquella desfeta, vaig insinuar que potser no calia retenir una Generalitat intervinguda i en fallida. Pensava i encara penso que, si l’objectiu era la independència, valia més que un govern legítim a l’exili dirigís la resistència interior. Però llavors els mitjans anaven plens de veus que clamaven pel ‘govern efectiu’ i anunciaven ‘l’hora de la política’. Veus eixordadores i, vist el resultat, convincents. Els partits van traslladar al parlament la mateixa fórmula que després ha permès d’arribar al poder un falsari com Pedro Sánchez. La fórmula és d’un cinisme superlatiu: ‘O jo o l’apocalipsi.’ El sistema perviu per la fal·làcia de manca d’alternativa i a cada elecció els electors, captius de l’amenaça, voten els partits pels quals es declaren enganyats i fastiguejats. Ho fan amb qualsevol coartada: per impedir que governin els dolents, perquè cal eixamplar la base, per poder sumar escons independentistes en una contesa numèrica que no impressiona ningú ni canvia gran cosa o per mantenir la il·lusió que a la llarga i amb una matemàtica més favorable s’esdevindrà el somni.

Però això no mena enlloc. Amb Puigdemont s’esberlà la fe en la independència gestionada des de les institucions, ‘de la llei a la llei’. Cal recordar que Carme Forcadell és a la presó perquè va presidir el debat d’una moció parlamentària? La constatació dels obstacles a la legislació democràtica dins ‘l’estat de dret’ de Cercas i de Felipe VI ha esbudellat el parlament i agrejat la presidència de Quim Torra. Inhabilitat com a diputat, perseguit per l’estat i bescantat per la premsa ‘amiga’, com també pels ‘socis’ de govern i de partit, per haver gosat recollir l’agenda del Primer d’Octubre, Torra ha de suportar en la seva persona la reacció per haver intentat l’impossible conjuminant activisme i govern. No es pot pas ésser ensems Lech Walesa i Wojciech Jaruzelski; no es pot encoratjar els CDR, anar a les marxes i alhora enviar els Mossos a reprimir les manifestacions. Ni que sigui per conseller interposat.

La taula de diàleg té un cobert posat per al convidat de pedra, que no se sap pas si s’hi presentarà. Com a l’òpera de Mozart, la invitació és una bravata, un brindis al sol. En realitat, Don Giovanni no creu que l’estàtua baixi del seu pedestal. Però si, malgrat tot, el comanador es presentés a darrera hora, la seva entrada seria molt pitjor que l’absència, car el pacte i la penyora –dammi la mano in pegno!— empenyerien el descregut a l’abisme.