Hipercor, 1987

Hi ha persones que hem tingut la sort de conèixer personalment. I en alguns casos, pocs, podem dir que la nostra vida no seria la mateixa sense la seva coneixença. Altres persones, per sort o per desgràcia, només les hem conegudes per mitjà de les pàgines d’un llibre. Però també podem dir que la nostra vida no seria la mateixa sense elles ni els llibres on les hem descobertes. A mi, aquests dies, em passa amb Xavier Valls (1937-1987) i el llibre de Suburbi a ciutat, escrit per Odei A.-Etxearte.

Xavier Valls va ser una de les víctimes que va morir en l’atemptat d’ETA a Hipercor l’any 1987. Demà, farà trenta anys exactes d’aquell atemptat. Valls era un pare de família que havia anat al centre comercial a comprar bitllets d’avió per als seus. Va deixar una vídua i dos fills. Jo no el vaig conèixer, el senyor Valls. No sabia ni qui era. Va ser el llibre de l’Odei que me’l va fer viure. I des del seu llibre, el senyor Valls, el porto dins. Una mica endins.

D’Hipercor, l’únic record viscut i intens que en tinc és el cos estirat de la meva mare, plorant, damunt del llit i amb la televisió engegada. Aquell dia vaig notar, adolescent de quinze anys, que alguna cosa se’ns trencava per dins. Intuïa que havia passat alguna cosa. Cosa que no vaig entendre fins anys més tard: havies crescut en una família amb alguns votants ocasionals de l’extrema esquerra basca. Herri Batasuna. I aquell dia marcava el punt final. Des de l’atemptat d’Hipercor, mai més, en aquella casa, no se’ls va tornar a votar. Perquè alguna cosa s’havia trencat per dins. Una cosa molt nostra. Un fil gairebé familiar.

Xavier Valls demà hauria fet vuitanta anys. Quin luxe no seria tenir-lo per aquí. Justament ara, amb tot el que ens passa. Justament ell, amb tot el que li va passar:

L’arquitecte Xavier Valls era fill d’anarquista de Cerdanyola, però ell va estudiar arquitectura i va viure a Santa Coloma de Gramenet. L’actual ciutat de Núria Parlon, sense aquest home, no s’entén. Perquè Valls és l’arquitecte que va arreplegar les queixes dels veïns i els va donar estructura. Ell és el pare del Pla Popular de Santa Coloma. Un totxo de centenars de pàgines on es detallava, finca a finca, les peticions dels veïns: aquí una plaça, aquí una llar d’infants, aquí un mercat. Les voreres, aquestes, i la parada d’autobús, en aquella placeta. Eren els mateixos veïns que feien propostes damunt croquis. I Valls va transformar els croquis en plànols. I amb els anys, efectivament, aquell pla es va dur a terme. Poques vegades, uns veïns organitzats van aconseguir de fer créixer una ciutat a voluntat. I en ple franquisme, que aleshores havia començat tot. Però aquí ho teníem: veïns que vivien en descampats, somniant una ciutat i fent-la realitat. Aquí, una plaça. Aquí, un banc. I allà, la fi del descampat.

Valls, líder veïnal nat, fou l’home més buscat en les primeres eleccions democràtiques. Els partits volien que fos el seu cap de llista. Des dels partits del règim fins al PSUC. Però, a diferència de tants altres, ell va dir que no. Militava, perquè militava en partits, però va preferir continuar pressionant per l’aplicació del Pla Popular des de fora. Res de càrrecs. Va ser excepció. En les primeres eleccions, els partits polítics van fitxar tots els quadres que destacaven del moviment veïnal, i els van entrar als partits i als ajuntaments. I el moviment veïnal va quedar, per moltes dècades, tocat. Alguns diuen que tocat de mort. D’altres, que encara avui cueja. Només Xavier Valls ens ho podria explicar avui, des de dins, i del cert, si tinguéssim la sort que ETA no l’hagués assassinat.

Hipercor, 1987, i la mort de tants innocents. I el cos estirat d’una mare jove, plorant, damunt el llit, davant la televisió engegada i al costat d’un llibre obert.