Històries del rerepaís

Fa dies que em ronda pel cap: les sèries policials retraten de fa temps no pas la ciutat sinó el rerepaís, un món que costa de dir-ne rural perquè els escenaris són petites ciutats i, sobretot, pobles més aviat formats per granges esparses i un nucli urbà reduït, d’economies sovint a mata-degolla. L’herència i l’ombra de Twin Peaks i l’assassinat de Laura Palmer (David Lynch i Mark Frost, 1991) és allargadíssima i fructífera. Des del Wallander suec, que va durar vuit anys i ocupar trenta-sis episodis protagonitzats per actors diferents,  fins a tantes de les més recents, el rerepaís s’alça com a metàfora poderosa del món i les persones que avui passen desapercebuts entre les notícies que no van més enllà dels titulars d’assassinats masclistes, tràfic de drogues, desaparició de criatures, crims familiars i assassinats en massa als instituts de secundària nord-americans. Si la novel·la negra i policial és la novel·la social contemporània, les sèries ídem en són la traducció visual. Sense contemplacions.

Ara segueixo Hinterland, de la BBC de Gal·les, que allí s’ha pogut veure en llengua gal·lesa i aquí veiem en versió anglesa. En gal·lès el títol és Y Gwyll. Vol dir exactament això, el rerepaís. ‘Hinterland’ ve de l’alemany i literalment significa ‘terra posterior’. Una terminologia d’origen colonial, quan les mercaderies arribaven i s’exportaven pels ports marítims, significa l’àrea d’influència d’un port. L’avantpaís o voreland seria la zona ultramarina a què s’adreça el tràfic d’aquest port. Interessant terminologia. L’avantpaís és format per l’expansió colonial, que ara en diem les exportacions que un país és capaç de fer. I el rerepaís és el territori i la població que el mercat colonial pot controlar amb els seus productes vinguts d’ultramar i, també, que dirigeix per a proveir les exportacions que li convenen. Són les terres posteriors, que en la sèrie protagonitzada per l’inspector Tom Mathias (Richard Harrington) i la inspectora Mared Rhys (Mali Harries) –actors gal·lesos tots dos, com gairebé tots els de la sèrie– esdevenen les terres d’una devastació personal i col·lectiva: dels bons i dels dolents, dels assassins i de la policia.

És una narració lacònica que creix i creix, en primeríssims plans de persones i objectes, sense somriures gairebé.

La sèrie va començar a ser escrita per l’escriptor gal·lès Ed Thomas, que també n’ha dirigit episodis, i ara compta amb un bon grup de guionistes. Se n’han rodat dues versions: una en gal·lès per al canal regional SC4 i una altra en anglès amb tocs en gal·lès –els noms de tots els personatges excepte el de l’inspector protagonista que ve de Londres, cartells en bilingüe arreu– que ha distribuït la BBC i és la que hi ha disponible a Netflix. El canal públic gal·lès SC4, nascut per a promoure la llengua, pràcticament parlada només en el hinterland que retrata la sèrie, fa temps que va. La programació va destinada sobretot a les criatures, amb sèries d’animació, el serial Pobol y Cym que s’emet des del 1974 (!) i retransmissions de l’esport nacional, el rugbi. Y Gwyll és la seva posada de llarg, una sèrie que no és pas perquè la vegin criatures.

Va costar més de dos anys trobar-ne el pressupost, però aquí la tenim. Un crític britànic n’ha dit ‘A crime with a view’, ‘Un crim amb vistes’, i així és també: el paisatge és un protagonista més, potser el principal. El paisatge físic, i el paisatge moral, l’econòmic, el polític. Si l’escriptor sud-africà Coetzee va titular Terres de ponent (1974) un dels seus despietats i poderosos retrats del seu país, una reflexió sobre els efectes del poder sense límits, l’obsessió i la culpa, Hinterland no queda enrere en tant que nom topogràfic que retrata una realitat igual de dominada per l’obsessió i la culpa: en  aquest cas, la sort dels més joves, criatures i adolescents, i el desconcert de pares i mares, alguns capaços d’enviar a la presó el fill per tal de salvar la família, fins i tot al preu de quedar-se sol, sola. No us en dic més, per si la voleu veure.

Reconec que quan vaig a la casa dels pares, a Saidí, em començo a mirar les coses com en aquestes sèries. No m’estranya tampoc que la cantant i poeta Patti Smith s’hi passi hores, mirant sèries, a casa i als hotels on pernocta, de vegades sense entendre-hi res perquè són en suec o en altres llengües que desconeix, quan les troba pels canals internacionals. Considera, diu en un dels seus llibres que més m’agraden, les memòries M Train (2015), que el detectiu és el poeta contemporani per execel·lència, a la recerca d’unes veritats que sempre li acaben fent mal i que persegueix perquè sap prou bé què significa no fer bé les seves pròpies coses.

Un rerepaís on tots –joves i vells, assassins, còmplices, policies i testimonis fugissers– tenen mòbils, ordinadors i  prenen tota mena de pastilles i drogues. Del tot desconnectats del que un dia va ser una comunitat de sentit col·lectiu. És el rerepaís que també es veu a les grans ciutats: als barris i llocs desatesos, que en el cas de Barcelona poden ser tant Nou Barris o Pedralbes (del qual sabem menys encara que dels barris pobres, i mira que dels pobres en sabem poc). En el món rural, ho constato sovint, la desconnexió del que fou durant segles encara pot ser més intensa i és igual de desconeguda fora, però no pas per a ell mateix, en un poble se sap tot, cosa encara més desconcertant de viure.