Hilari Raguer: humor, candor… saviesa

Aviat farà quinze anys que vaig conèixer l’Hilari. Vam coincidir a la Universitat de Notre Dame, convidats tots dos a un col·loqui sobre les fosses de la guerra civil espanyola, que aleshores s’obrien per iniciativa popular a molts indrets de la Península Ibèrica. Érem els únics convidats catalans i de seguida vàrem fraternitzar mentre passejàvem pel campus, aturant-nos de tant en tant perquè ell fotografiés els jardins amb la seva càmera de butxaca. Tot i ser una universitat catòlica, els participants al col·loqui eren, com la majoria d’humanistes d’aquest país, de tendència esquerranosa i la presència d’un monjo en un esdeveniment dedicat a la repressió franquista per força havia d’aixecar suspicàcies, car a diferència del que sol passar a Catalunya, als Estats Units no és obligat ‘d’equilibrar’ aquests actes amb la inclusió de franquistes, que per cert no solen pecar d’equilibrats en els que ells organitzen. En tot cas, la ponència de l’Hilari fou una magnífica lliçó d’equilibri amb les dades històriques, oferint la conclusió inexpugnable que a la guerra civil l’Església havia estat alhora víctima i botxí.

He estat a punt de callar-ho per evitar una mala interpretació, però com que descriu molt bé la innocència bonhomiosa de l’Hilari, m’arrisco a relatar una anècdota que posa a prova la fe (bona o mala) del receptor. Sé que ell entendria els meus escrúpols i no s’oposaria a compartir el record. Durant el dinar amb un petit grup de participants d’aquell col·loqui, l’Hilari va divertir-nos amb un reguitzell d’acudits. De sobte, però, en va deixar anar un de jueus que va causar estupefacció i el silenci glacial d’una col·lega jueva. Més tard, passejant pel parc de la universitat, vaig dir-li que aquell acudit havia estat una relliscada considerable, perquè hauria confirmat els prejudicis sobre el catolicisme, en particular la idea que l’antisemitisme és intrínsec a la doctrina. Compungit, em va respondre que li sabia greu i no s’havia adonat de l’abast emocional de l’acudit. Em colpí que una persona tan intel·ligent pogués ser víctima d’un anacronisme institucional, d’una rèmora ideològica que, analitzada a consciència, era manifestament inacceptable. I en el seu cas, pel fet de tractar-se d’un reflex innocent, d’una mena de ‘pecat original’ de la institució, em féu pensar que tots n’arrosseguem, com la pols a les sabates dels llocs per on hem passat. A quants acudits, o, pitjor encara, a quantes injúries explícites i amenaces no lleven importància cada dia els mateixos que ara han tingut el valor de retirar la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona a l’antifranquista Heribert Barrera? Compreneu ara el meu escrúpol a explicar l’anècdota? Doncs bé, la completo amb aquesta altra: aquell vespre mateix, durant el sopar amb tots els conferenciants, un historiador espanyol amb dots cantaires va voler animar la reunió entonant l”¡Ay Carmela!’ amb lletra anticatalana, mentre els assistents portaven el ritme colpejant la taula amb els palmells de la mà. L’Hilari i jo ens vam mirar i ell, sense dubtar-ne ni un segon, va començar a picar la taula enèrgicament. Cautelós com les serps i senzill com els coloms, un home de bona fe que no hauria volgut ofendre ningú, però copsava les provocacions i sabia evitar-les.

Nou anys més tard, ens vam tornar a veure a Montserrat. Hi vaig pujar, passats quaranta anys de la darrera vegada, perquè ho coneguessin les meves filles. L’Hilari, servint-se d’un bastó, sortí a rebre’ns a la porta de l’abadia i ens conduí per les dependències. En arribar a l’escala que duu al pis superior, ens va dir que el metge li desaconsellava de pujar-la, perquè havia tingut un infart. Havent dit això, enfilà els graons davant nostre, tal com s’havia llançat a portar el ritme de la cançó de guerra que no s’adeia amb el seu esperit. Ens mostrà la magnífica biblioteca, la sala amb els manuscrits siríacs i els papirs coptes i vam acabar la visita a la saleta on guardava els materials d’història d’Espanya i d’on havien sortit els seus llibres, entre més el magistral La pólvora y el incienso. La iglesia y la guerra civil española (1936-1939), que, traduït a l’anglès, li publicaren a la prestigiosa editorial Routledge.

En algun moment em va fer avinent un text autobiogràfic, que explicava que, el març del 1951, mentre feia el servei militar, es trobà de permís extraoficial a Barcelona durant la vaga dels tramvies. Detingut per la policia amb algun paper comprometedor, fou acusat de ser un dels organitzadors de la vaga. Per la seva condició de soldat l’empresonaren a Montjuïc i estigué a punt de ser jutjat en consell de guerra, amb possibilitats de condemna a mort, car el governador civil, Eduardo Baeza Alegría, buscava un cap de turc. Fou llavors de l’estada a Montjuïc que sentí la vocació religiosa i s’acollí a Montserrat el 1954, renovant els vots en el cinquantenari del seu ingrés, pocs mesos abans de la nostra primera trobada. En preguntar-li com era la vida a l’abadia, em va respondre amb aquella ironia suau que gastava: ‘Tants caps, tants barrets.’

Quan vaig deixar d’escriure a l’Ara, em va enviar un correu electrònic lamentant les circumstàncies que m’impedien de continuar-hi i em féu saber que sempre llegia els meus articles amb interès. M’ho tornà a dir el mes d’abril passat, arran d’un article polèmic sobre el triatge als hospitals durant la pandèmia. Deia, textualment: 

‘Benvolgut amic,

Sempre llegeixo amb interès els seus articles, però ja es pot imaginar com m’ha interessat, des dels meus 91 anys, aquest del triatge.’ 

I encara una mostra més del seu humor carregat d’afecte. Al març, en assabentar-se per la premsa de la concessió de la Creu de Sant Jordi, m’envià aquest correu amb un somriure de complicitat: 

‘Enhorabona per la merescuda distinció. Ara podem dir que portem la mateixa creu.‘

Descansa en pau, Hilari, la creu de la catalanitat l’has portada amb senzillesa i abnegació de monjo.