29.10.2022 - 21:40
Fa uns dies, el president espanyol va anunciar per sorpresa l’acord a què havien arribat els governs francès, portuguès i espanyol per construir un gasoducte submarí entre Barcelona i Marsella (BarMar). La idea havia estat llançada públicament a l’estiu per Foment del Treball, que l’havia treballada d’ençà del febrer. Malgrat que la proposta original va ser rebuda amb escepticisme per analistes, atès el cost elevat i complexitat, tant el govern espanyol com el català hi van donar suport com a alternativa al MidCat (l’opció preferida), cosa que permetria que Catalunya esdevingués un hub gasístic europeu. A més, amb l’anunci hi ha hagut una segona sorpresa: el BarMar, si bé d’entrada es faria servir per transportar gas fòssil, en el futur transportaria hidrogen verd. Val a dir que això és un requisit de la UE amb el programa REPowerEU: qualsevol nova infrastructura de gas fòssil que es faci a la UE ha de poder transportar també hidrogen. Tanmateix, com més va més experts qüestionen el paper que els governs volen donar a aquest element. Diuen que és molt més eficient energèticament transportar electricitat generada amb fonts renovables i fer l’hidrogen verd al lloc. No obstant això, la situació és més complexa i s’hi barregen molts interessos. Tot seguit mirem d’analitzar-ho tot plegat i quin futur podria acabar tenint l’hidrogen verd.
Com hem arribat fins aquí: la transició del carbó al gas
En la decisió del BarMar es barregen interessos locals, nacionals, espanyols i internacionals. El primer aspecte que ens hauríem de demanar és per què usem gas i es vol substituir per hidrogen. Per entendre-ho, ens haurem de remuntar uns quants milers d’anys enrere. Els humans vam fer servir la fusta de combustible durant desenes de milers d’anys, d’ençà que vam aprendre a controlar el foc. Amb molta probabilitat coneixem els combustibles fòssils de sempre, atès que afloren de manera natural en uns quants llocs del planeta. Però malgrat ser conscients de la seva capacitat de combustió, no s’usaven: la fusta era arreu i era molt fàcil de collir. Tanmateix, a la Xina es va començar a emprar carbó ara fa uns sis mil anys. El motiu? En algunes zones no tenien fusta per la sobreexplotació i eliminació de boscs, causada per l’augment de població i l’expansió de l’agricultura i la ramaderia. Cosa que va obligar a cercar una alternativa i recórrer al carbó. Els historiadors sospiten que cap al 3.500 abans de Crist ja hi havia mines de carbó a cel obert al país asiàtic. Al segle III abans de Crist era comú de fer servir carbó per escalfar-se en unes quantes parts de la Xina.
L’ús en va créixer significativament arran del desenvolupament de la metal·lúrgia, que requereix temperatures més altes que no pas les de la fusta, per a la qual cosa s’emprava carbó vegetal. Aquest material s’obté d’escalfar la fusta a una temperatura molt elevada en absència d’aire. L’inconvenient és que per obtenir un quilogram de carbó vegetal necessitem quatre quilograms de fusta. Això va empitjorar la desforestació i, finalment, al segle XI l’ús de carbó es va expandir enormement a la Xina, a mesura que augmentava la demanda de metalls i la disponibilitat de fusta disminuïa. Mentrestant, a Europa, a l’illa de la Gran Bretanya, a partir del segle XV i XVI la desforestació era tan greu que va caldre recórrer a la mateixa solució, el carbó. Amb una diferència significativa: amb la invenció de la màquina de vapor al segle XVIII, se n’expandeix l’ús més enllà de l’escalfament i la metal·lúrgia. La Revolució Industrial comença a la Gran Bretanya i no a la Xina, i l’occident canvia el món del tot. Amb el petroli, passà una cosa semblant. Els xinesos disposaven de pous de petroli i gas a petita escala al segle XVIII-XIX, però una altra vegada caldrà esperar al segle XX i els EUA per fer-ne una explotació general i expandir-la arreu del planeta.
Finalment, arribem al gas fòssil. Generalment associat als pous de petroli, també pot aparèixer tot sol en molts jaciments. Originalment, el gas no interessava: era molt més difícil de transportar (s’escapava fàcilment) i un element perillós que s’optava per cremar in situ per evitar explosions. Aquest és el motiu de la imatge típica d’una plataforma petroliera amb una xemeneia d’on surten flames. A més, el gas té l’inconvenient que és el combustible fòssil de menys densitat energètica. En qualsevol cas, a partir de la segona meitat del segle XX, finalment es començà a explotar a gran escala, un combustible que s’obtenia als pous de petroli tant si es volia com si no. Al tombant del mil·lenni, amb un debat creixent sobre l’arribada del pic de producció de petroli i la seva previsible disminució progressiva, el gas es va veure com el substitut lògic i el combustible fòssil destinat a dominar el futur energètic. La UE va declarar-lo combustible alternatiu i se’n va promoure l’ús. Fins i tot van qualificar-lo de combustible net, per a substituir carbó i petroli. Avui també sabem que la geopolítica hi tingué un paper clau: Alemanya, la seva dependència del gas rus i les accions del govern rus van dictaminar la política europea al respecte.
Enmig d’aquest context cal situar una figura clau al nostre país: la de l’empresari i enginyer català Pere Duran Farell, que copsà l’evolució que seguia el mercat energètic internacional al segle XX. Per això fou l’introductor del gas fòssil a Catalunya i l’estat espanyol a partir dels anys seixanta. Va impulsar la construcció d’una xarxa de distribució de gas fòssil, que es va fer per mitjà d’una companyia pública que va evolucionar fins a l’actual Enagás. A més, Farell impulsà els gasoductes amb Algèria, la companyia Gas Natural, l’actual Naturgy, i l’energia nuclear. Una figura que sabia moure’s enmig del poder, atès que sense l’estat espanyol no s’hauria pogut tirar endavant res de tot això.
Es pot dir que la indústria del gas fòssil a l’estat espanyol ha estat tradicionalment un afer català, a condició que tingués el permís del poder espanyol de Madrid. Fets com que Enagás sigui presidida pel barceloní Antoni Llardén, i amb el president José Montilla al consell d’administració, i una Naturgy que va canviar la seu a Madrid a corre-cuita amb els fets del Primer d’Octubre, ho demostren. També podria explicar la pretensió de Gas Natural, que confiava en la seva capacitat d’influència, de comprar Endesa, una companyia elèctrica més gran. Però també el rebuig del poder madrileny: una cosa és dominar el mercat del gas, i una de ben diferent és controlar alhora l’elèctric. Tot plegat permet d’entendre per què hi ha interès per part del gran empresariat català pel gasoducte MidCat, primer, i BarMar, després. I com el govern espanyol se l’ha fet seu ben de pressa, a diferència d’unes altres peticions fetes al país, com ara el corredor mediterrani. La Generalitat té molt poc a dir en tot aquest afer, tot i que tradicionalment, i d’ençà de l’època del president Pujol, ha donat suport al nucli del model energètic català que va determinar Farell: gas i nuclear.
Hidrogen verd, l’única sortida del sector del gas fòssil que com més va més es qüestiona
L’emergència climàtica ho canvia tot. L’Acord de París determina que l’any 2050, d’ací a tan sols vint-i-set anys, hem de deixar d’usar combustibles fòssils. L’abandonament ha començat pel carbó, perquè té menys versatilitat i és relativament fàcil de substituir, tenint en compte que les infrastructures són més que amortitzades, si més no, a Europa. Tot apunta que el segon podria ser el gas, i ací sorgeixen els maldecaps: la infrastructura era en plena expansió abans de l’emergència climàtica, i és lluny de ser amortitzada. La indústria gasística necessita transformar-se, però mantenint l’essència del negoci, els gasos, per poder recuperar les inversions enormes que ha fet per estendre una infrastructura de transport i distribució molt cara. I ací és on l’hidrogen té un paper clau. Aquests darrers anys, el sector ha fet un gran exercici de lobby davant el poder polític de tot el món, especialment a la UE, per mostrar l’hidrogen com una alternativa completa al gas fòssil. El podria substituir en tots els casos (calefacció, generació de calor industrial, indústria, transport…), de manera que no caldria fer cap gran canvi en l’ús, segons que argumenten.
Tanmateix, això té molts inconvenients, tal com apunten un nombre creixent d’experts. El primer és que l’hidrogen és una molècula més petita que no el metà (el compost gairebé únic del gas natural), i això vol dir que s’escaparia dels gasoductes i canonades actuals: implica canviar-los tots. Per això, la UE demana que tota infrastructura nova de gas sigui compatible amb l’hidrogen. El segon inconvenient és que el 95% de l’hidrogen és generat a partir de gas fòssil, el conegut com a hidrogen gris, i gairebé tot el 5% restant és fet a partir del carbó (hidrogen negre). L’hidrogen verd, generat a partir de l’aigua amb electricitat renovable, és en fase experimental i té un pes testimonial. En tots els casos, s’usa per a processos industrials en què és la millor alternativa. No substitueix pas el gas fòssil. Tal com diuen molts analistes, l’hidrogen a hores d’ara vol dir perllongar l’ús dels combustibles fòssils (hidrogen gris i negre), i el sector el fa servir per alentir l’electrificació a partir de renovables, que són el competidor principal i amenacen els interessos gasístics durant aquesta etapa de transició.
Una de les veus amb més ressò internacional que mostra la impossibilitat que l’hidrogen substitueixi del tot el gas fòssil és l’influent Michael Liebreich. Acostumat a moure’s per les altes esferes, pel seu pòdcast Cleaning Up, en què analitza la situació energètica internacional, hi han passat científics, experts, directius i personalitats com ara Tony Blair, Ban Ki-moon, Yanis Varufakis i Francesco Starace. Fa poc, va ser convidat a fer una conferència al Congrés Mundial de l’Hidrogen 2022, fet a Rotterdam. Després d’agrair la valentia dels organitzadors a convidar-lo, va començar sense embuts a exposar per què l’hidrogen no podia desenvolupar el paper que el sector li volia atorgar. Va usar la imatge de la navalla suïssa: si bé és una eina que es pot fer servir per a moltes coses, no la fem servir si no hi ha més remei: hi ha moltes eines més especialitzades que fan el mateix d’una manera més econòmica i millor. Liebreich mateix ha popularitzat una imatge en què mostra els casos en què l’hidrogen no serà competitiu enfront de l’electrificació directa o unes altres solucions més barates. En serien exclosos el transport per carretera, l’escalfament (tant residencial, comercial com industrial), i tan sols tindria sentit com a primera matèria en l’àmbit industrial, com ara en la producció de fertilitzants o acer.
De fet, al pòdcast fa poc va entrevistar l’especialista Silvia Madeddu per analitzar la generació de calor industrial. L’experta defensa que amb la tecnologia actual de bombes de calor es pot arribar a 200 °C, prou per a tots els processos que requereixen vapor, la qual cosa cobriria un 37% de la demanda actual industrial europea de gas fòssil com a combustible –una altra cosa és la demanda de gas com a matèria primera per al sector químic, que és independent de l’ús energètic. Per temperatures més altes ja hi ha tecnologies elèctriques que poden cobrir fins un 78% de la demanda. I amb tecnologies en fase de prova se’n podria arribar a cobrir el 99%. Fins i tot en la producció d’acer, un dels punts més difícils i en què l’hidrogen es pensava fins ara com l’única alternativa viable, es fan experiments per prescindir-ne i usar electricitat renovable directament. Si aquestes tecnologies elèctriques disponibles no s’han expandit és, d’acord amb els fabricants, perquè no hi ha prou demanda, atès que fins ara han tingut un cost fins de tres vegades més que no el gas fòssil –l’estudi es va fer abans de la crisi actual.
Si tornem a l’hidrogen, presenta dos inconvenients principals. El primer lloc, l’eficiència baixa en la producció d’hidrogen verd en comparació amb l’electrificació directa. Com a exemple, per a cobrir tota la demanda energètica de calefacció de les cases al Regne Unit amb bombes de calor (aerotèrmia o geotèrmia), caldrien 67 GW de renovables, que ocuparien una superfície de 9.000 quilòmetres quadrats. Fer el mateix amb hidrogen, tal com promou activament el sector del gas fòssil en aquell país, requeriria 385 GW de renovables i 52.000 quilòmetres quadrats, 6 vegades més. En tots dos casos, s’obtindria a les cases 70 GW de calor. La diferència? Les pèrdues del 50% de l’energia en l’electròlisi de l’hidrogen, la seva compressió i transport, i la crema a les calderes en relació amb una bomba de calor elèctrica. Respecte del transport internacional d’hidrogen mitjançant vaixells –així com amb el gas comprimit–, tal com pretenen els governs alemany i canadenc, els experts també són molt escèptics. Els únics vaixells hidrogeners existents tan sols poden transportar un 0,2% d’allò que pot transportar un vaixell metaner modern. Hi ha projectes en desenvolupament de vaixells molt més grans, però que en el millor dels casos implicaria tenir 4 vegades més navilis per a transportar la mateixa energia.
Qui també s’ha pronunciat ha estat el conegut professor de Stanford Mark Z. Jacobson, que en un piulet s’ha referit expressament al projecte català. L’ha titllat d’anar enrere en compte d’avançar i defensa que és millor transmetre l’electricitat renovable i produir localment l’hidrogen, i evitar així les canonades. La raó, segons el seu parer, és que l’objectiu d’aquests nous gasoductes és en realitat transportar gas fòssil i hidrogen gris, i no pas hidrogen verd generat a partir de renovables. Uns altres experts, com ara el científic català Jordi Solé, també apunten a la baixa eficiència de l’hidrogen verd i, en qualsevol cas, demanen que si s’acaba fent el gasoducte BarMar, s’aprofiti per estendre alhora un cable submarí que transporti també electricitat renovable. No s’han d’oblidar les implicacions geopolítiques de tot plegat: si d’entrada semblava impossible un gasoducte submarí entre Barcelona i Marsella, es podria acabar rescatant un projecte com el gasoducte transsaharià. Connectaria els jaciments de Nigèria (les novenes reserves del món) amb la xarxa de gasoductes algeriana i, d’ací, a Europa. Passant, precisament, pel nou gasoducte BarMar.
