14.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 15.01.2018 - 07:31
Aquesta setmana es formarà la mesa del parlament i arrancarà el període en què el nou president de la cambra demana als partits quin es troba en condicions de formar govern. Si no passa res d’estrany, això menarà al debat d’investidura –en realitat hauríem de dir-ne ‘de ratificació’– del president Puigdemont, a final de mes. Però després del colp d’estat allò que hauria de ser un tràmit parlamentari senzill s’ha convertit, o ho volen convertir, en un camp de mines normatives, amb la voluntat de fer descarrilar precisament el vot de la gent, allò que Catalunya ha votat, sobreposant-se a la disrupció il·legal del seu sistema polític –que és el 155.
Sobre el paper, hi ha tres possibles investidures, cadascuna amb conseqüències polítiques i de tota mena molt diferents. La primera és ratificar la presidència actual, tal com el vot popular va decidir. La segona és, en vista del blocatge que sembla disposat a imposar l’estat, nomenar un altre candidat de la majoria republicana com a president de la Generalitat. La tercera, pel mateix blocatge, i en resposta, tornar a fer eleccions, de manera que es deixaria passar l’oportunitat de recuperar les institucions, car el 155 s’extingeix amb la formació del govern. Però jo crec que hi ha una quarta opció.
Sobre les tres primeres. La investidura de Puigdemont és completament legal. Els arguments que hi oposa el bloc perdedor de les eleccions només tenen un aval, que és que saben que la justícia espanyola molt probablement –tot i que no per força– els farà costat. Les lleis importen massa poc als tribunals espanyols, com hem vist clarament aquests darrers mesos. Però, siga com siga, s’hauran d’explicar i hauran de fer el pas –si s’hi atreveixen– d’anar-hi en contra. L’article 35 de la Llei de la Presidència i del Govern permet explícitament l’ús de mitjans telemàtics i el reglament del parlament no l’impedeix, simplement no en diu res. Sóc dels qui pensen que tant hi farà i que els tribunals menystindran voluntàriament la legalitat, una altra volta. Però que ho facen. Almenys, que es troben obligats a fer-ho i que es veja clar davant el món que són ells qui impedeixen que s’acomplesca allò que ha votat la població.
Presentar com a candidat Carles Puigdemont és complir el que els ciutadans han volgut. Si no pot ser president ell, que siga l’estat que ho impedesca, però no, de cap manera, l’independentisme. Si hi ha la llei a favor, si el reglament no ho impedeix i hi ha prou vots, ningú no entendria que Puigdemont no fos nomenat president. Ni en el supòsit que els lletrats ho desaconsellassen, perquè cal recordar que els lletrats emeten una opinió tècnica que no pot avantposar-se a la voluntat política del parlament i que, a més, pot anar equivocada, com ja es va demostrar amb l’anomenada ‘reforma exprés’. Aquell dia el bloc del 155 va fer tots els escarafalls i més, acusant la majoria poc menys que de fer un colp d’estat, però després el Constitucional espanyol va donar la raó a la majoria independentista. Hi ha un argument, doncs, molt bàsic, en això: fer de l’opinió dels lletrats norma de compliment obligat –sabent que no ho és– equival a destruir l’essència del parlament i a deixar la governació del país en mans d’uns tècnics que poden equivocar-se, com s’ha vist. Si hi ha ningú que creu que una decisió és errònia, a posteriori la poden anul·lar els tribunals. I aquesta és la garantia dels seus drets.
Una volta investit Puigdemont, doncs, que l’estat espanyol o els partits del 155 en duguen la ratificació als tribunals si volen. I si els tribunals diuen que l’elecció és il·legal, és en aquest moment –però no pas abans– que la majoria independentista ha de sospesar què fa. I ací crec que cal una solució imaginativa.
Si el president Puigdemont no és ratificat pel parlament, voluntàriament, el discurs que l’unionisme escamparà dins i fora és que no el volen ni els seus. No diran que la decisió s’ha pres sota l’amenaça de presó. Diran que no el volen ni els seus. I ho faran perquè saben –com recordava Beatriz Talegón en aquesta entrevista d’ahir a VilaWeb– que ara mateix no hi ha res que faça més mal a l’estat que la presidència de Puigdemont des de Brussel·les. D’això, qualsevol independentista n’hauria de ser conscient i no hi hauríem de jugar. Si hi ha cap membre de la mesa que tinga por de les conseqüències dels seus actes, val més que no prenga possessió, ara que encara hi som a temps.
Tanmateix, investir Puigdemont ho hem de fer amb el risc de blocar les institucions i perpetuar el 155? Jo crec que no. Crec que hauríem d’evitar unes noves eleccions i concentrar-nos de seguida a recuperar la Generalitat. I una volta investit Puigdemont pense que hi ha una solució senzilla per a conciliar la defensa d’allò que la gent ha votat i la dignitat del parlament amb la necessitat de recuperar les institucions.
Si una volta ratificat Puigdemont, l’estat impossibilita jurídicament l’exercici de la presidència, aleshores crec que el bloc republicà ha d’actuar amb imaginació i audàcia. I una possibilitat –de segur que n’hi ha més– és nomenar com a president de la Generalitat interí una tercera persona, però només a efectes burocràtics. I actuar considerant Carles Puigdemont com a president a tots els efectes, excepte en la burocràcia.
Això es pot fer més enllà de la paperassa i dels legalismes. Imaginem-nos que, una vegada nomenat, Puigdemont explica quin és el seu govern. I en aquest govern hi ha un conseller de la Presidència, o un conseller del Gabinet, per a dir-ho a la manera britànica, o un conseller d’Estat, per a dir-ho a la manera portuguesa. El conseller de la Presidència, del Gabinet o d’Estat, per definició, és la persona que fa possible la feina diària del president i articula tot el seu suport. Té lògica, doncs, que per a salvar el blocatge legalista aquest conseller assumesca, només burocràticament i en nom del president, el càrrec de la presidència.
Així el parlament el podria votar com a president de la Generalitat, tan bon punt l’estat bloque –si ho fa– la presidència de Carles Puigdemont. I a partir d’ací, amb les institucions ja recuperades, començar a actuar amb imaginació.
Suposem que aquest és el cas. És ben senzill: el conseller de la Presidència actua només com a tal i evita en tot moment la confusió entre presidència i president. De manera que pren possessió en una cerimònia privada i sense convidats, no seu al despatx del president, no concedeix entrevistes ni conferències de premsa, ordena que el seu retrat no es penge en les instal·lacions públiques, com és habitual, no fa inauguracions, etcètera. I evidentment no assisteix a cap reunió en la condició de president, sinó en condició de presidència i deixant sempre clar que transmetrà al president les opinions i les propostes que reba. Burocràticament, serà el president, però políticament no. I això no ho pot evitar ningú perquè no es comet cap il·legalitat. Només hi ha un moment en què es trobarà obligat a exercir de president, que és en les sessions de control del parlament. Però aleshores el mecanisme també és senzill. A cada pregunta rebuda respon que ho consultarà amb el president Puigdemont. Qui ho podria impedir això i basant-se en què?
Legalment, l’estat espanyol no podria fer res per impedir una situació com aquesta i políticament la realitat seria claríssima per a tothom. Una bufetada diària al règim. És clar que això implica un sacrifici personal enorme de la persona que puga assumir aquesta responsabilitat, perquè mai no constaria com a 131è president, malgrat haver-ne assumit oficialment el càrrec. Fora de l’estat espanyol la màxima representació continuaria essent el president Puigdemont i dins el país, en tot cas, el vice-president del govern, que en aquest cas hauria de ser algú d’ERC, hauria d’assumir les tasques de representació de la Generalitat, com a norma.
