Hi ha un altre Marsé

La setmana passada em vaig comprometre a parlar de l’independentisme i les classes socials, però la mort de Juan Marsé i els comentaris esbiaixats que n’he pogut llegir permeten aportar matisos culturals al tema, si no ampliar-ne l’abast.

1. És notori que Juan Marsé ha fixat en la seva obra més popular, Últimas tardes con Teresa, una tipologia que consent la interpretació tòpica del viril, justicier, insubornable xarnego del Carmel contra els pusil·lànimes, cofois, idealistes pijos de Pedralbes, que els espanyols desinformats i els progres hipòcrites del país han volgut identificar com la burgesia catalana per excel·lència… sense esmentar-ne l’adscripció feixista i la castellanització lingüística. Més greu em sembla la desnaturalització lingüística a què sotmet Marsé les classes populars catalanes, no ja perquè faci parlar xaves de Gràcia i el Guinardó en castellà, sinó per l’ús deliberat de mots de la tribu –mastresa, carota, etcètera– per a caricaturitzar gent marginal o vençuda. És una posició mental de perdedor, no pas de derrotat, ja que no fa –posem per cas, com un Espriu, una Rodoreda o un Pedrolo– de la derrota una ocasió de reflexió cap endins per a entendre les raons històriques del trauma; o com un Pla, que en té consciència, fa el murri, combrega de dia amb rodes de molí i, de nit, preserva la llengua contra el genocidi; ni tampoc serva un silenci humil enfront de la davallada històrica, sinó que en fa escarni, l’escriptor Marsé. Però, en aquest punt, sí que hi entra la posició inconscient de la persona abans que els vasos comunicants amb l’escriptor restin definitivament ofegats. Marsé forma part dels sectors de les classes populars precàries, marginals i humiliades de perdedors de la guerra, orfes de direcció moral i política, i forçades, com els trinxes i els antics faieros de Si te dicen que caí, a sobreviure entre l’explotació, la fam, la repressió i la delinqüència. A Marsé el va salvar el fet de treballar en una joieria i la pulsió narrativa emanada de novel·letes, cinemes i lectures escadusseres de clàssics espanyols. La literatura i la llengua catalanes estaven criminalitzades –els premis Nadal de Destino no es van inventar per casualitat per fer oblidar el Crexells–, i la gent de Marsé no eren intel·lectuals republicans –no tenien a mà la tradició cultural d’Espriu, Rodoreda o Pedrolo–, sinó militants anònims a peu de carrer, foragitats de la història amb majúscules i proscrits de la vida pública amb minúscula. ‘Del naufragi de les classes populars, abandonades literalment per les classes dirigents destruïdes, exiliades, o feixistitzades, en surt Marsé’ –un desarrelat, un pijoaparte supervivent, un venjador de la humiliació dels seus, un escriptor-obrer ràpidament i oportunament adoptat i polit per la cultura barcelonina de cultura espanyola (sense la qual, sigui dit de passada, i al marge de la seva utilització espúria pels vargasllosa i Ciutadans de torn, la cultura d’aquest país no hauria disposat d’un oponent amb qui mesurar forces).

No negaré pas que les posicions civils i culturals de Marsé, fàcilment assimilades per l’unionisme més recalcitrant, deuen haver contribuït a sostenir la visió solé-turista d’una societat barcelonina escindida grollerament, durant el franquisme –com vaig llegir en una necrològica d’urgència a la mort del novel·lista–, entre ‘burgesos’ (N.B.: de la ceba, és clar) i ‘proletaris’ (N.B.: murcians, és clar), però la lectura de la seva obra –la citada Si te dicen que caí, per exemple– no abonaria aquesta dicotomia banal, perquè conté la descripció d’una societat on la dictadura feixista, la mesquinesa dels poderosos, la corrupció de les institucions i la voluntat de supervivència dels desheretats impedeixen la circulació de les idees, l’esclat de les diferències, l’activitat política i la llibertat de les organitzacions de classe. Tampoc negaré que la seva ètica i les raons de qui disposa d’un mercat de cinc-cents milions de pretesos lectors –una ètica i unes raons abonades per companys de viatge catalans de soca-rel no menys ressentits que ell– el portés a posicions públiques còmplices dels que volien –i volen– arraconar i marginar definitivament la llengua catalana, però la temptació independentista de fer-ne poc menys que un dels responsables de la suplantació d’una literatura per una altra, i, àdhuc, com he llegit, de tot un poble per un invasor, em sembla poc raonada. Més rellevant em semblaria cercar els mals de la novel·lística catalana en arrels molt més fondes, començant per un segle XIX en què una societat en plena eclosió de la revolució industrial no desenvolupa una narració pròpia en la llengua del país, parlada per la majoria social a uns nivells gairebé absoluts. Això requeriria parlar del paper històric de les classes dirigents catalanes infeudades a l’estat i la llengua i la cultura espanyola dominants, però a l’independentisme nouvingut no li agrada ni poc ni molt analitzar el paper de les nostres classes dirigents fins ara mateix, perquè implicaria posar en qüestió el paper de les classes mitjanes autonomistes convertides oportunament a l’independentisme que elles mateixes criminalitzaven, quan era minoritari, els anys vuitanta i noranta del segle passat i els primers anys del segle XXI.

2. Però hi ha un Marsé alternatiu i perspicaç: el creador de Vargas, el xarnego solidari del relat ‘El fantasma del cine Roxy’. Vargas, un andalús analfabet i mort de gana, arriba a un barri de Barcelona el 1941 i és acollit per una dona catalana, mare d’una filla, que té l’home refugiat a França. En senyal d’agraïment, Vargas les defensarà contra els pinxos falangistes –els únics que el titllen de ‘charnego asqueroso’– que volen destrossar-ne la papereria, perquè s’hi venen llibres en català –Carner, Sagarra, Riba, Salvat-Papasseit, Foix, Maragall, barrejats amb patufets i novel·les de l’Oest. Amb l’ajuda de les dues dones, Vargas, que no entén un borrall de català, s’aplica a aprendre’l, estès sobre una màrfega, a la llum d’una espelma. A través de la relació entre Vargas i la família catalana represaliada, Marsé fixa les etapes de solidaritat i reconeixement mutus entre els vençuts (1941-1960), d’aiguabarreig social i cultural, sota les dinàmiques no excloents del catalanisme resistent i del nou moviment obrer (1960-1975), i de consolidació d’un sistema autonòmic tancat per dalt (1975-1985). Etapes del que podrien haver creat les bases per a una veritable i frustrada unitat popular des de baix, sense pactes entre elits ni control electoralista de les maquinàries electorals autonomistes. Com diu la Neus, la noieta de la papereria: ‘[Vargas] mai se’n va anar del barri, mai es va casar, mai va aprendre a parlar correctament el català, tot i que potser va ser culpa meva i de la meva mare, que no el vam saber ensenyar. Mai va deixar de treballar a la papereria ni d’ajudar-nos amb la casa. I ho va continuar fent quan el papa va tornar de França. Durant anys va ser el criat de la mama i meu, el nostre amic més fidel, el nostre àngel custodi. Mai he conegut un home com Vargas.’ Enmig d’aquests processos que conclouen en una frustració social i cultural, naixerà, en Últimas tardes con Teresa, la contrafigura de Vargas: un xarnego apocalíptic com el Pijoaparte, sublimació de les humiliacions reals i imaginàries del seu creador, una víctima sentimental(oide) de la fúria irredempta de Marsé: s’ha tancat la corba que anava de l’aliança estratègica de les forces del treball i de la cultura, promoguda pel PSUC, a la liquidació de la unitària Assemblea de Catalunya i a la posterior hegemonia de l’establishment polític autonòmic: un programa d’exclusió política de les classes populars –xarnegues o no– en benefici del repartiment del poder entre els professionals de la política de l’Eixample i del Baix Llobregat, els noms dels quals són en filigrana al saqueig del Palau, els negocis bruts de De la Rosa amb el clan Pujol, Narcís Serra i la gestió de la crisi de Caixa Catalunya, el xarnego aprofitat Montilla ingressat en la nòmina de les grans elèctriques… No ens queixem, doncs, si la política, en comptes d’haver creat una moral pública pròpia del país, l’ha deixada a mercè de l’ètica interessada i subjectivista dels novel·ladors.

3. I, per acabar, una nota autobiogràfica, amb la vènia. Jo vaig viure de petit al barri d’Artigues, situat entre Badalona i Sant Adrià del Besòs. Un dia, l’amo del forn de davant de casa em va recitar allò dels ‘Setze jutges…’ i no en vaig pescar ni una. Els meus pares parlaven català, però a l’escola i al carrer dominava el castellà –la meva llengua materna. Aquell forner no es burlava de mi, sinó que tractava inconscientment la seva pròpia llengua de manera desnaturalitzada –com fan ara mateix els puristes de Twitter– a conseqüència de la humiliació que patia amb la seva proscripció pública: per ensenyar-me-la des de baix, no em podia dir, posem per cas, ‘el pa és tou’, sinó que l’havia de convertir en un travallengua només apte per a iniciats o per a deixar bocabadats els llecs: llavors, uns ulls estranys em podrien haver considerat un xarnego esmaperdut.

Al barri obrer del Gorg de Badalona on vaig néixer, no es parlava de xarnegos: botiguers i peixateres, oficinistes i mecànics, cosidores i peons formaven només un conglomerat porós de catalans, murcianes, valencians, aragonesos, extremenyes i andalusos –cultures confluents en l’aiguabarreig de les classes treballadores sense batalla ni baralla lingüística: més aviat diria que es preservaven mútuament, atès que tots els xaves de la meva generació castellanoparlant som, ara i aquí, catalanoparlants sense haver passat per la mítica immersió. Els més pinxos del barri ignoraven olímpicament el centre; per no anar-hi, no freqüentaven ni els envelats de festa major. En els més delirants dels seus somnis, els trinxes de Guifré i Cervantes mai s’haurien plantejat d’assaltar el centre de l’urbs, liquidar els cadells de l’oligarquia i raptar les nenes de les monges franceses. El concepte moral de classe hi estava molt arrelat, al meu barri: aquells fills de la ‘púrria murciana revolucionària’, segons certa menestralia catalanista, farien fila de xarnegos apartats.

Quan estudiava el batxillerat, un dia que vaig llegir a classe un treball sobre la Revolució Francesa, un director gandul i pesseter em va dir: ‘Llàstima que siguis un gamberro’. Per proximitat fonètica, vaig entendre ‘xarnego’, però em va relliscar: era un bon estudiant, anava al camp de la Penya, em passejava per la Rambla, i al club de natació em feia amb tothom –solitari, però no discriminat: si de cas, jo devia ser un xarnego lateral. Fins que una bruixa de dotze anys em va dir ‘castellanufo’ per fotre’m quan seguia una amiga seva que m’agradava; més endavant, quan provava de parlar en català als quinze anys, un oficial de la Tinta, on estava de prova, em va dir paternalment: ‘Tu no ets català, oi?’ En tots dos casos, vaig quedar tocat, però no enfonsat: la meva figura podia semblar la del xarnego desorientat.

Anys endavant, vaig descobrir en una funció de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual a Badalona que jo no entenia un borrall del català literari; vaig apuntar-me a l’escola, el primer any em sabia de cor la Ronda de mort a Sinera, i el segon any em vaig casar amb una catalana de soca-rel: als ulls estranys, jo devia passar per un xarnego integrat. I així fins ara, quan, per haver intentat crear en català la figura literària d’un xarnego anomenat Gabriel Caballero, m’he fet, als ulls estranys, un xarnego agraït, com va dir de mi, amb la condigna elegància que li és pròpia, en Félix de Azúa. Conclusió: hi ha tants xarnegos com mirades obliqües, demonitzadores i separadores, tot arribant a la figura ideològica del xarnego que ha servit tanta gent (que arrufaria el nas davant la catipén d’una aixella obrera) per induir fractures en les mentalitats, inventar-se pseudoidentitats perifèriques o justificar equidistàncies culturals i bilingües que sempre acaben en conferències en espanyol al Consell de Cent per la Mercè, en audiències borbòniques ‘sin que se note el cuidado’, en premis Cervantes per a escriptors catalans en espanyol i, com diria Larra, en altres ‘gajes de manos puercas’.

La pena és que ara que som urgits a fer pedagogia independentista entre la nova immigració, si no volem perdre definitivament la llengua al carrer, encara hi hagi independentistes que s’adrecen en castellà a gent que porta aquí tota la vida.

P.S. La setmana que ve no parlarem del govern, sinó de la qüestió de classe dins l’estratègia independentista, bo i desitjant-los de passada un estiu de supervivència.