Hi ha un elefant a l’habitació del retorn

Crec que és interesant el mostrar una certa veu discordant amb certs fils argumentals, om les de l’editorial d’ahir i d’avui. Tot sigui per enriquir, o aportar contrapunts que ouguin ser d’interès.
En part per al·lusions a l’editorial d’avui, crec que fora interessant d’explicar en algun moment als lectors, per quin motiu els exiliats catalans no han demanat en tots aquests anys asil polític i quina diferència hi ha entre exili, i asil polític pel cas que ens toca. Exili (autoimposat, s’entén), pel que jo sé, s’enquadraria en un marc subjectiu, mentre que l’acceptació d’asil polític per part de tercers, situa l’individu en un marc objectiu d’opressió. La diferencia es notòria, tot i que utilitzem en l’imaginari ambdós conceptes de forma equivalent.

Zero, és l’aportació que ha fet Marta Rovira a la causa independentista durant 6 anys, i ja no parlem de Rubén Wagensberg. Res han fet, tot el contrari, i quina diferencia amb Carles Puigdemont qui ha internacionalitzat el conflicte i encara està preparat per fer-ho més. Quin polític a Europa coneix a la Rovira? Per què estan en política aquesta gent que només ens han causat problemes interns dins l’independentisme? O encara ERC els rebran com herois a qui només ens ha fet mal!! I segueixen……. Ara a pactar amb Isla i Collboni. Per què no se’n van a casa i se’n emporten la seva vergonya i la nostra humiliació?

Sempre sorpren, o amb alguns ens ho sembla, aquesta manca de democracia, de llibertat en una paraula, on seguim.
Només recordar que som al postfranquisme, amb les mateixes tendències sostingudes pels hereus, generació rere generació, sempre amb maquillatges que, tot sovint i ja descaradament, se’ls cau a molts dels representants de l’anomenat poder judicial, aquell que ha de vetllar i fer complir el que el poder executiu proposa i el poder legislatiu aproba.
Ja ho anem patint dia rere dia: el franquisme enquistat, pervers i no reconvertible democràticament.
Cal la nostra independència, com a poble, país, nació … si no volem seguir en aquest corral tòxic i involutiu de Castella i colònies, àlies Espanya.
Salut!

Jo crec que el gran elefant que és a l’habitació és l’estratègia per aconseguir la independència. No pas per parlar-ne, sinó per aconseguir-la efectivament. No veig als partits parlamentaris amb ganes ni preparats. No han demostrat que hagin corregit la seva clamorosa ignorància del O17, del que era l’estat espanyol, de la força que tenia el poble català i de com s’aconsegueix una independència. Tampoc han rectificat la immensa manca de valor per fer-la.

Llegiu l’ultim llibre de David Madí. Explica com el 6 d’Octubre es va reunir l’estat major de les entitats i els partits i la possibilitat de defensar la república ni es va debatre, es va descartar en tan sols 15 minuts.

Ens han de demostrar què ha canviat i què pensen fer. De moment, per mi tenen credibilitat zero. I les mateixes persones que ens van dur a aquest atzucac, malmetent la victòria del poble contra la força bruta de l’estat, encara lideren! Òbviament no son capaços de guanyar-se el milió d’independentistes abstencionistes que no compten amb ells.

LA CAUSA I, SOBRETOT, FINS A ON PORTEN LES OBLIGACIONS DE CADA EXILI.
El nom no fa la cosa.
Ahir ja varem tenir l’oportunitat de distingir entre amnistia i immunitat, que són dos conceptes ben diferents, fins i tot contradictoris, -als policies espanyols no els apliquen pas l’amnistia sinó la immunitat-, però avui se’ns ha girat feina per explicar les diferents formes d’exili, perquè de vegades a l’exili s’hi arriba per causa de buscar la protecció i, de vegades, l’exili comporta obligacions mentre perdura la causa.
El meu avi, la meva àvia i la que seria la meva mare, com molts d’altres, es van exiliar començada la guerra espanyola, passant la frontera de nit per la muntanya, buscant protecció, i acabada la guerra van tornar.
En canvi, altres exiliats notables com Pau Casals, per exemple, a més de la protecció han estat coherents amb un ideari i conseqüents amb unes obligacions pròpies de l’exili. Pau Casals no va tornar a Espanya mentre la causa perdurava.
D’altres com Josep Tarradellas, van renunciar a les obligacions de l’exili i es van avenir a tornar per blanquejar allò que havia estat la causa de l’exili. Quan Tarradellas va dir: “ciutadans de Catalunya, ja soc aquí” des de l’escaleta de l’avió d’Ibèria, no venia de França, sinó de Madrid on el rei i Adolfo Suárez li havien llegit les condicions del retorn.
En tots aquests exemples, la causa de l’exili és Espanya, i la repressió espanyola encara persisteix, de manera que penseu vosaltres mateixos el noms de les persones exiliades, i podreu analitzar com és el seu retorn segons la causa i, sobretot, fins a on porten les obligacions de cada exili.

Em refereixo als comentaris que avui i en passades editorials i altres articles fan menció a la classe política. Per això dic i sosting que la irreversible independència de Catalunya (primer) i de la resta de Països Catalans (en moments posteriors) vindrà de l’acció del poble, no pas en cap cas del lideratge dels polítics ni de l’acció institucional. El Procés Democràtic d’Independència de Catalunya engegat el 10 de juliol de 2010 el va posar en marxa el poble, que en la manifestació del referit 10J2010 va clamar in inde inde-pendèn-ci-a. I va ser quan els polítics (Mas) van llegir el clamor popular i es van pujar al carro. El referèndum de l’1O2017 el va fer possible, conjuntament, la classe política (Junts pel Sí liderat pel MHP Puigdemont) aprovant les Lleis del 6 i 7 de setembre de 2017 amb la participació del poble: els 150 de Catalunya Nord i els centenars de Catalunya sud transportant i amagant les urnes i les paperetes, i els 2.044.038 (90’18%) que van votar SÍ.
Per tant, tinguem clar que els polítics no ens portaran a la culminació de la Independència, sinó que ha de ser un Front d’Alliberament Nacional transversal participat pels diversos sectors socials de la Nació, en el qual la classe política tindrà la seva quota de participació però en cap cas la direcció del procés de culminació de la Independència.

Indigna constatar que ells sí que ho tornaran a fer, de fet, no han deixat de fer-ho, jutges, policia, monarquia … i que seguiran fent-ho. Recordem a Tácito, a de los Cobos, a García Castellón, a Marchena, al Borbó … Però no oblidem tampoc la política i els governs i els partits, tant els que han estat i són obertament anticatalans com els que ocasionalment fan de policia bo, com PSC i Comuns, que juguen la partida de la democràcia amb les cartes marcades pel segrest i l’exili dels seus oponents i a l’ombra de la Llei Mordassa. I tanmateix, a mi em fa més basarda saber que els que es van comprometre i ens van comprometre, també ens han perseguit, des del govern, fora el de Torra o el d’Aragonés, personant-se com a acusació al costat dels mossos, amb l’objectiu de desmobilitzar-nos, cosa que també fan des dels mitjans públics de comunicació, dia a dia, com una gota malaia. L’amoralitat dels nostres, potser no la sabrem mai tan clara. Però no em sorprendrà que sigui mesquina, tan baixa com l’exhibida pel superb Sabrià, un exemple escandalós de com l’amoralitat pot també ser estúpida. No serà fàcil que ens en sortim, però el camí és clar: protesta, denúncia, no col·laboració i desobediència. Anirem dissabte a Urquinaona?

Esperem i protegim el MHP President Carles Puigdemont, fem-ho per la Ruptura i la consegüent Independència, tinguem apunt el sac de dormir. MHP no es lliuri a l’enemic.
MHP no renunciï al seu rol de Capdavanter de la República Catalana Independent, votada, guanyada i declarada el 2017. No torni sense el compromís total d’aixecar la suspensió de la Independència del 10 d’octubre de 2017 i el compromís total de completar la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017, complint així el Mandat del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya vinculant del Primer d’Octubre de 2017.
—
Enric Emo 12.07.2024 | 00:23 ens exposa un fet d’extrema debilitat: “Llegiu l’ultim llibre de David Madí. Explica com el 6 d’Octubre es va reunir l’estat major de les entitats i els partits i la possibilitat de defensar la república ni es va debatre, es va descartar en tan sols 15 minuts.” També ahir Partal ens exposava la necessitat d’enfortir l’independentisme rupturista. Em faig la pregunta, què ens pot fer forts? -El MxI lliure de tots els lligams i trampes del mateix sistema català actual? La Unió, la coordinació, la unilateralitat, mantenir el rumb i la determinació de ruptura? Cap pacte i la confrontació continua… “Les contínues rebolcades des del CdR i la persistència política de la població catalana que cal augmentar. Reactivar lleis 2017 i Completar DUI. Cridar a la preparació els 18 del Port i tots els altres, el nostre Jutge també, tots els quadres. Considerar i posar en dança les diferents vies cap a la Independència… Via Guineana, Via Bàltica, Via Port, Via Aeroport, … Via bandera i butlletí.o.g. Estructures d’estat. Analitzar tot el que va fallar, dubtar de tot. Considerar i tenir previstes totes les possibles contingències, …
.
MxI solució total. Principi de dubte, principi d’anàlisi. Preparar totes les opcions. No serà perfecte, però s’ha de començar. Anular el principi aquell de suposar que algú ja ho està fent.
.
Una organització total, senzilla, que sigui autogenerativa, que aplegui tothom qui vulgui ser-hi.
.
Entrenar-nos, cal córrer, rematar i completar perquè que el monstre no es recuperi.
.
Magnífics comentaris d’Enric Emo, Jaume Riu, Ferran Ribó, Pau Arbués, …
.
Empoderem-nos contínuament!

Molt encertat Sr. Jordi Sanahuja 23:14 el seu comentari; com també el comentari del Sr. Sacundi Mollà 05:44; això de Compromís va resultar i ha resultat tota una estafa tant pel País València com pels Països Catalans; la viva imatge d’aquesta secta botiflera d’ER.
Vols dir apreciat Vicent que el problema que tenim a l’habitació son les rates que ens han traït i mentit com el cas més sonat d’ER? i si aquesta bleda assolellada d’Osona la Rovira, ara cap visible de la secta fa president amb aquest pájaro botifler i franquista Isla, també li donaràs la benvinguda? per no haver fet RES a l’exili per la nostra llibertat, apart de posar trabes i si al final posar en front de la gestoria aquest Isla? segons indicadors que ens arriben aquesta Rovira com el seu guía espiritual el judes de Jonqueres, están d’acord, encara sort que una part de les bases si oposen, si fos per aquest dos botiflers ja seria un fet; com el cas de l’Ajuntament de Barcelona sobre aquest travesti nyordo de Collboni

Fa temps vaig escriure un comentari curtet; “El partidisme, catalans independentistes de primera línia, us matarà.”
.
Set anys després, molts, massa independentistes (tot i que crec que els comentaristes als editorials de Vilaweb, sociològicament parlant, no som un mostratge estadístic fiable, de la realitat catalana) continuen pensant en termes de partits: tots els mals provenen d’aquest partit específic o d’aquest altre partit específic. Aquesta actitud la trobe políticament infantil.
.
La victòria en la guerra contra la supremacia nacionalista aniquiladora espanyola no es portarà a terme des dels partits polítics, perquè els partits polítics, per moltes raons, fan part del problema.
.
Ahir deia que, malgrat que jo l’haja defensat activament, no aniré rebre en Carles Puigdemont, però no pas perquè siga de JuntsxCatalunya, sinó perquè ja m’ha demostrat de sobra que fa part del sistema i que, volent-ho o sense voler-ho, n’és esclau. La prova, el partit passa abans.
.
Per descomptat, i si cap, més encara, tampoc aniré, per les mateixes raons, rebre la Marta Rovira.
.
Estan amortitzats i ara només són hipoteques que no tinc cap intenció de pagar.

Un parell de comentaris sobre la nova situació:
Se’m fa molt difícil de creure que el jutge Garcia Castellón, per no dir al CGPJ se’l hagi passat la data de caducitat del seu particular procés contra Puigdemont.
Com pot ser que la premsa hagi donat per bones aquestes explicacions? Ha caducat!!! A mi en sembla infantil!!! Idiotes no són! Ho som nosaltres?
Home, hi veig l’intervenció d’Europa.
Dono per fet que, des de fa temps, a nivells de justícia els deuen estar fent veure que el camí emprès era totalment inviable per manca de justícia, democràcia, legalitat…
I abans de que es fes pública i notòria davant del món, han optat per una explicació totalment infantil, que la premsa feu córrer i que nosaltres ens empassem.
Caldria posar-los en evidència. Qui ho farà?

Ja no vaig entendre ni compartir mai la sorpresa i conseqüent tristesa amb llàgrimes incloses, dels companys de partit cada vegada que els dirigents polítics entraven a la presó i les alegries cada vegada que en sortien. Estem parlant de set o nou persones que havien decidit lliurarse a la justicia espanyola, mentre gaire bé un miler eren perseguides, torturades, empresonades o estaven pendents de judici, precisament per manifestar-se en defensa de la seva llibertat. Avui la repressió es manté, segueix gent empresonada, a l’exili o pendent de judici, el govern és un desastre i les prespectives…, el moviment independentista, cada dia pateix una nova decepció, però tornarem a veure alegries i rialles i abraçades de satisfacció.
De què estant contents? Què celebren?
Els Marchena, les Sorayes, el Tribunal de Cuentas, la Junta Electoral Central, les forces repressives segueixen on eren. Catalunya està perdent.
Quin nivell de compromís amb el país, de coneixement de la història, de determinació, de criteri, de sentit comú es necessari per ocupar un càrrec de responsabilitat?
Entenc que la única alegria possible es quan es fan les coses bé, quan s’aconsegueix la victòria. Mentre això no passi, i estem lluny de què passi, abraçades, les justes; cal serrar les dents, recordar els que encara estan sota l’amenaça de la justícia espanyola i posar-se a treballar, aquesta vegada sense errors i sense misèries partidistes, recuperar i reagrupar les forces i preparar una nova estratègia per aconseguir la independència com més aviat millor.

No us ho agafeu com una crítica a l’editorial…
.
Dels autors de l’amnistia és un engany, una claudicació enfront Sánchez, ara ve la segona part: l’amnistia no arregla res, la repressió segueix…
.
Me sembla que no hi ha ni un sol independentista que consideri l’amnistia com el fi de la repressió. De vegades quan es repeteix una obvietat és per fer més petita la victòria contra l’Estat espanyol per part de l’independentisme… ¿Què representa sinó el retorn d’uns quants exiliats?
.
La lluita no s’acabarà fins a ser independents. l’arsenal contra els independentistes és inacabable: terrorisme, alta traïció, malversació, delicte d’odi, colpisme, conspiració, rebel·lió, sedició, i el que s’inventin els togats…
.
Però, ara, hem de traçar un full de ruta estratègic per tornar a posar el focus en la independència. Ho hem de fer des de baix… Dissabte a Urquinaona a les 17h.

D’antipàtic res!
.
I fins als següents nous exiliats, si Catalunya no troba com alliberar-se’l! Què es té una tradició llarga d’haver de cercar refugi rere de la frontera d’Espanya té, en temes de drets a la representació política, amb Europa.
.
Si per a qualsevol persona sortir de casa seva per anar a viure a una altra banda diferent, per voluntat pròpia, ja és difícil. Ser obligar a anar-se’n, sols per fugir, per no haver de témer de ser segrestat-empresonat, ja és… trobeu l’adjectiu que vulgueu.

Per a mi l’elefant a l’habitació no és que la repressió espanyola persisteixi. Si un dia espanya deixés de reprimir el procés d’independència, el motiu mateix del procés deixaria d’existir. Amb l’estil matusser típicament hispànic, Espanya no deixa de fer el que faria la major part de països del món si una part de la seva població volia seprar-se’n. Per a mi l’elefant que tenim a l’habitació no és dels espanyols sinó dels catalans, que tenim la feina a mig fer i encara s’ha de veure si tindrem prou determinació per arribar a bon port. La propera etapa (potser no definitiva però si molt decisiva) passa per la militància d’esquerra. I la següent passa per trencar l’abstencionisme en les properes eleccions, que només serveix per a entregar el poc que tenim als partits espanyols.

Juli Schmid, molt d’acord. És on som. No estic d’acord amb Juan Martin Alegría. Sense partits independentistes, no farem la independència. Les mobilitzacions i les organitzacions Civils , són imprescindibles, però la legitimitat institucional dels partits, aconseguida mitjantçant votacions reconegudes, és imprescindible. L’1-O va ser una gran victòria. No s’hauria pogut fer sense el poder institucional que en aquell moment tenien els partits independentistes, i que varen saber util.litzar. Altra cosa són els multiples errors que varen cometre després. No varen ser els únics a cometre errors. Tots en algun moment o altre hem fet un diagnòstic equivocat. Cal aprendre’n.

Si a un li agrada corre amb el cotxe, no anirà a 220 per l’autopista per la por de les sancions que li puguin caure. Aquesta por és aplicable en tots els casos de la vida, l’avi ja deia sempre què és la por el què guarda la vinya. Però això no passa el mateix amb aquests jutges de les cavernes de ments i pensaments arcaics. Aquests jutges actuen tal com els hi surt dels pebrots, interpretant les lleis a la seva conveniència, presentant càrrecs i imputant a qualsevol que vagi en contra de les seves creences, i sense tindre cap consideració cap a les persones i famílies que estan perjudicant per culpa de les seves quimeres polítiques. No tenen gens de por pel que els hi pugui passar, ni econòmicament ni professionalment perquè de segur que no els hi passarà res havent de suportar els espanyols els costos de diners públics que ocasionen aquestes quimeres.

Molt encertats els comentaris d’ahir i d’avui de Xavier Zarza (22,25).

Malauradament els lectors no som prou perspicaços per plantejar-nos aquestes qüestions. Anem a remolc dels temes que selecciona i enfoca l’editorial o la notícia en qüestió. Sempre mediatitzada per la ideologia i l’objectiu de qui l’escriu.
I si algun lector les planteja aquestes qüestions (com la d’ahir dels policies amnistiats), el recurs fàcil és el del “descuit” o passar-les per alt.
I però la veritat, jo no em crec cap d’aquests descuits (amnistia, Melero, Garcia Castellón…) i més aviat penso que el periodisme “amic” és fan l’orni per no perjudicar els seus. O potser no són prou competents en l’anàlisi politic?.

Han tornar perquè han demanat al Règim perdó d’un delicte en forma d’Amnistia. A més els d’ERC, més que ningú, porten més de 7 anys de traïcions consumades a l’independentisme. Si fossin persones honestes, anirien cap a casa avergonyits amb el cap baix.
Està clar que no ho són, no tenen cap vergonya.

Però i el periodisme? No en parlem de la responsabilitat del periodisme en tot aquesta història de traïcions a tota una nació. Uns per venuts fabriquen contrainformació i els altres per naïf la distribueixen tal qual…