Hi ha un Dalí retrògrad?

El Teatre-Museu Dalí de Figueres exposa, fins el mes d’abril de l’any que ve, una de les obres de Salvador Dalí més reproduïdes en tota mena de publicacions: el Crist de sant Joan de la Creu (1951). Abans, el quadre només s’havia vist a Catalunya l’any 1952, en la I Bienal Hispanoamericana de Arte, una operació cultural del règim franquista per a aparentar modernitat en la qual l’artista empordanès va participar.

Entenc que per al museu Dalí aconseguir de portar aquesta obra és una gran fita: felicitats, doncs; també entenc que la majoria del públic es deu quedar embadalit per la capacitat tècnica de l’artista d’haver aconseguit una versió original d’un tema pictòric arxiconegut, la crucifixió de Crist. Jo, però, voldria explicar algunes coses de la trajectòria de Dalí, no per treure mèrit tècnic a l’obra, sinó per contextualitzar-la en una dimensió política. (Perdoneu-me: quan els historiadors de l’art quedem reduïts al paper de notaris que consignen la voluntat creativa de l’artista; o al de funcionaris dels quals s’espera l’enaltiment tècnic d’unes obres que ens arriben ja consagrades, el nostre ofici esdevé tediós.)

La cosa és que, a final dels anys quaranta, Dalí torna a Espanya. Dic a Espanya perquè Joan Miró havia tornat uns quants anys abans, però a Catalunya i sempre va rebutjar els acostaments del règim feixista; Dalí, en canvi, torna geogràficament a Catalunya, però el que vol és ser acceptat a l’Espanya de Franco. Abans de la seva arribada, havia passat vuit anys als Estats Units, on havia consolidat amb èxit una estratègia comercial: ser constantment present als mitjans de comunicació, ampliant el ressò de la seva figura més enllà dels ambients minoritaris del món de l’art. I això és el que vol fer quan torna a l’Espanya ombrívola i grisosa de la dictadura: proclama l’inici d’una nova etapa a la seva carrera, el neomisticisme. Un enunciat que implica un retorn a l’ordre, un retorn als pintors del passat que tant admirava. Alhora, però, el neomisticisme és també un esquer per a aparèixer als mitjans espanyols i ser acceptat pel franquisme.

A partir del 1948, poc després d’arribar a Espanya, Dalí va començar a concedir entrevistes. A parlar del seu neomisticisme, a anunciar el rodatge de pel·lícules místiques, com La carretilla de carne, que mai no es van arribar a fer. En una d’aquelles entrevistes, diu: “Hi ha molt poca gent que conegui la meva pintura; en coneixen els temes estranys, però no s’ocupen de la tècnica; coneixen el mite Dalí.” En què consistia aquest mite, forjat des dels anys vint? En una acumulació d’ocurrències, manifestacions públiques, fotografies i filmacions extravagants, projectes creatius molt variats, també d’exposicions, idees polèmiques i escandaloses que els periodistes transmetien a les audiències massives… Tot anava destinat a la construcció d’una imatge pública, imatge d’un artista diferent i inimitable. I, pel que sembla, a l’artista tant se li’n fotia fer-ho als Estats Units com a l’Espanya feixista.

És per això que la seva obra i la seva estratègia comercial fan un tomb amb l’anunci d’aquest neomisticisme. Passava de ser un surrealista que malbaratava els consensos artístics a convertir-se, en ple segle XX, en un pintor religiós. I, aleshores, nosaltres podem prendre dos camins: el primer és creure cegament en l’artista, no solament en allò que feia, el seu art, sinó en les explicacions que va donar al llarg de la seva vida de per què feia el que feia. Si agafem aquesta via, que és aquella per la qual han transitat habitualment els estudiosos de Dalí, no podem fer res més que veure les seves pintures religioses, aquelles sorprenents mostres d’un cristianisme integral (el Crist del 1951, el Corpus hypercubus del 1954, L’últim sopar del 1955), com a mostres de la genialitat (sic) de l’artista.

Però hi ha un segon camí: entendre que tot formava part d’una estratègia per a ser acceptat per les autoritats franquistes. Ser acceptat pel dictador mateix, de qui parlava bé en públic; amb qui es fotografia l’any 1956, o, anys després, quan el veiem en unes fotografies al palau del Pardo arran d’haver fet un retrat eqüestre (per cert, horrorós) de la néta de Franco, Carmen Martínez-Bordiú. I si estem d’acord amb aquesta tesi, obrir-nos a posar en qüestió aquell sobtat retorn a l’ordre catòlic més reaccionari, el de l’església espanyola que col·laborava amb el feixisme (aquella que Brossa, en un poema, qualificava de puta paparra, carronya o porca, entre més delicadeses).

Tal com jo ho veig, les pintures religioses de Dalí són una renúncia a tot allò que havia construït en el marc del surrealisme. El seu Crist és una peça retrògrada en la història de la pintura, per més virtuositat tècnica que hi desplegui: pel context en què es fa, però també perquè, després de les conquestes de les avantguardes, amb la participació de Dalí mateix, hi ha retorns que són reaccionaris. Després, hi podem posar tota la retòrica que vulguem, però l’art també és ideologia i aquelles peces d’adoració cristiana resulten extemporànies i ultradretanes. Això es veu molt clarament al museu del Vaticà: hi ha una secció mig amagada de pintors contemporanis, entre els quals Dalí, que continuen fent sants i escenes bíbliques, i el conjunt és com una mostra kitsch o ridícula de l’imaginari cristià.

Acabo. No era la primera vegada que Dalí s’havia acostat a la representació de Crist. Abans del seu neomisticisme impostat, havia exhibit un dibuix titulat Sacré Coeur a la seva primera exposició parisenca, l’any 1929. És aquella peça llegendària en què, dins de la silueta de Jesucrist, Dalí havia col·locat la frase “Jo escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare”, que va originar, entre més coses, que el seu pare l’expulsés de casa. Dalí sempre havia dit que era innocent, que no era ell qui escopia sobre la seva mare, que havia mort l’any 1921. I era cert, l’historiador de l’art Fèlix Fanés és el primer que ens va donar la clau revolucionària d’aquell dibuix: qui escopia sobre la seva mare no era l’autor del quadre, sinó el seu protagonista; era Jesús qui escopia per plaer sobre la Mare de Déu.

Tinc la convicció que el pitjor que pot passar a un artista és que ens sembli bé tot allò que ha fet: el desmereixem a ell i ens presentem nosaltres mateixos sense cap criteri propi. És per això que, al meu entendre, el Dalí neomístic és un retrògrad, no tan sols perquè fes un retrat a la néta de Franco, no perquè fes la gara-gara al règim. En una lectura estrictament estètica: després d’haver fet que Jesucrist escopís sobre la seva mare immaculada, tot allò que va venir després no podia ser més que una reculada al cantó més fosc de l’art i de la vida.